Quan les al·lotes protagonitzaven una fuita, mentre la cosa no s'aclaria es posaven sota l'empara i protecció d'un familiar, que podia ser tant de la dona com del pretendent o bé una persona respectable de la comunitat -un batle, un regidor, un capellà-.
En ocasions, la majoria, la cosa s'arreglava per les bones amb la complicitat de la mare o de les majores de la casa. En altres però, els pares, o el pare, no cedien i portaven el cas davant la justícia i el jove o pretendent podia acabar amb els ossos a la presó i la filla de tornada a casa i fins i tot casada amb qui no volia. En ocasions també, més que de fuita es tractava d'un segrest en tota regla, però d'aquests no en parlarem avui sinó d'una fuita que va acabar en boda amb capitulacions matrimonials per enmig, però amb desacord patern quant a la dot.
La història
A final de 1850 Maria Gibert Riera havia fuit voluntàriament de ca seua per casar-se amb Joan Arabí i s'havia emportat com a dot joies i roba. Uns mesos després, ja al 1851, el pare va acudir a la justícia per recuperar les joies i la roba que, segons ell, l'al·lota s'havia emportat sense consentiment ni coneixement patern. La causa es va obrir en el Jutjat de Primera Instància, del qual n'era màxim responsable el batle de la ciutat, que en el bienni 1850-1851 era Antoni Josep Cardona. Actuava d'escrivà Vicent Gotarredona.
Els protagonistes
El pare: Domingo Gibert Orvay, fill de Francesc i de Catalina, natural i vesí de la parròquia de Sant Francesc de Paula.
La mare: Isabet Riera. Només surt mencionada en els capítols matrimonials.
La filla: Maria Josepa Gibert Riera, filla d'Isabel.
El gendre: Joan Arabí Escandell, fill de Bartomeu i de Maria.
Els pares del gendre: Bartomeu Arabí i Maria Escandell. Naturals i vesins de Sant Francesc.
Les joies que es va emportar Maria com a dot:
-Treinta-vuit botons d'or.
-Un guarniment d'or.
-Una joia.
-Dos rosaris de coral encastats en plata amb les corresponents creus.
El pare
Com a procediment habitual en casos de demanda, el primer que tocava era promoure un acte de conciliació que en aquest cas es va celebrar el 13 d'agost de 1851 i al qual Domingo Gibert es va presentar amb el seu home bo, Manuel Ortega, procurador del jutjat. Joan Arabí, el gendre, ho va fer amb el seu, Diego Artero. El pare reclamava que se li tornàs tot el que s'havia emportat Maria per tal que fos taxat i a partir d'aquí ell ja donaria en dot el que li semblàs. El progenitor reivindicava la seua autoritat argumentant que la filla s'ho havia emportat tot sense el seu consentiment quan va fugir per casar-se i no ho havia volgut tornar a pesar d'haver-li reclamat en reiterades ocasions.
És evident que Domingo no estava d'acord amb el casament de la filla amb un al·lot sense propietats i pobre i a l'escrit presentat pel seu home bo manifesta que: « ... Semejante comportamiento propio de una hija poco considerada ha aflijido en gran manera el Corazon de su padre que sin embargo de haber recibido tan grave desengaño, ha dejado transcurrir cerca de un año sin hacer gestion alguna Judicial empleando los medios mas prudentes y amistosos que puedan apetecerse, para que conoziendo su hija la falta en que habia incurrido procurase subsanarla en lo posible entregando otra vez á sus Padres unos efectos que bajo ningun concepto le pertenecen...».
La reclamació es feia a la filla, però la demanda es posava al gendre perquè la dona no tenia igualtat jurídica. En aquell primer acte de conciliació Joan Arabí va respondre que Maria havia rebut les mencionades joies com a part de la dot que li corresponia i avalat pel batle del districte de Sant Josep. El pare posava en dubte la intervenció del batle i reclamava «si la autoridad de los Padres reconoze tan estrechos limites que los hijos puedan disponer de los bienes que son propiedad esclusiva de aquellos».
El gendre
Joan Arabí Escandell era vesí de la parròquia de Sant Cristòfol. Quan Maria va fugir de casa per casar-se amb ell es va emportar el que segons la parella cobria amb el seu valor l'import de la dot acordada. De manera paral·lela, Joan va demanar que se'l reconegués com a pobre de solemnitat. Per aquest motiu, el jutjat li va enviar diversos escrits per tal que aportàs testimonis i com no va contestar en primera instància se'l va declarar en rebel·lia. Ell va al·legar que sí s'havia presentat en el jutjat en diverses ocasions acompanyat de testimonis, però no va poder ser examinat perquè hi havia altres assumptes més urgents per al tribunal que l'havia de visitar. Finalment tres homes varen poder declarar i acreditar la seua pobresa donat que «...es un pobre por cuanto vive de su trabajo, sin que posea bienes de ninguna clase...». Dos eren del barri de Sant Cristòfol i el tercer era vesí de la ciutat. Finalment va ser declarat pobre de solemnitat.
La parella i les capitulacions matrimonials
Joan i Maria s'havien casat el 7 de desembre de 1850. Maria era major d'edat i va anar a casar-se acompanyada del batle del districte de Sant Josep. Joan hi va assistir acompanyat pels seus pares.
Segons el testimoni de Joan, Maria havia hagut de fugir de casa perquè els pares la maltractaven per estar en contra del seu casament.
Segons Joan, les joies eren de Maria i se les va emportar perquè eren del seu ús i com a pagament dels 100 pesos de dot que el pare li havia promès. Fins i tot havia facultat el batle del districte de Sant Josep perquè triàs pèrits perquè les valorassin, però quan la filla va fugir per casar-se amb Joan es va fer enrere, segons el gendre per culpa de la dona de Domingo i mare de Maria, de fort caràcter. Joan posava d'exemple en el seu alegat que una germana de Maria s'havia casat anteriorment i havia rebut la mateixa dot: 100 pesos del país en roba i joies. També demanava que la roba i les joies que s'havia emportat Maria no fossin canviades per altres que mai havien set seues. El conjunt de joies familiars devia ser important perquè s'havien fet dos lots iguals, un per a cada filla i a més en quedaven a casa per bescanviar-les.
Aquest lligall és interessant per la descripció de les joies i perquè a l'expedient s'inclou el document de les capitulacions matrimonials de la parella, document que regulava els aspectes materials del casament: què aportava cadascú, què havia de passar en cas de mort d'un dels dos cònjugues, com s'havia de triar hereu de la meitat dels béns, etc.
Segons les capitulacions, Maria aportava per dot 100 pesos senzills. I com era al·lota honesta, augmentava la dot en 50 pesos senzills. Per part de Joan, els seus pares veien el casament amb bons ulls i per això es comprometien a mantenir-los a ca seua. En el cas que la convivència amb els pares no anàs bé i el matrimoni marxàs de la casa familiar, es comprometien a donar a la parella dues mules, una de tres anys i l'altra de quinze, així com la meitat de tots els béns mobles i la tercera part de la collita de gra que els correspongués cada any de la finca on estaven de majorals. Totes aquestes condicions servien també en el cas de mort dels sogres de Maria. Joan acceptava les condicions: «....lo acepta y da las gracias á sus Padres».
El document no establia que l'hereu de la meitat dels béns, com ja ho era Joan dels seus pares, fos el fill major. L'elecció quedava a discreció dels progenitors, segons els semblàs millor; això sí, deixava clar que millor fos un home que una dona, encara que no ho prohibia explícitament: « ... prefiriendo emperó los varones á las hembras...». El consort que quedàs vildo quedaria de propietari usufructuari, tutor i curador dels fills i béns de l'altre mentre no es tornàs a casar. Varen actuar com a testimonis d'aquestes capitulacions matrimonials Pere Jasso i Rosell i Francesc Riera, fill de Francesc Sord. Maria i Joan no varen poder signar perquè no sabien ni llegir ni escriure i Pere Jasso ho va fer en nom seu. El notari Narcís Puget va inscriure el document en el Registre d'Hipoteques.
Manuel Ortega, representant del pare, presentava el setembre de 1852 escrit mostrant el seu acord amb la declaració de pobresa de Joan, que facultava el gendre a ser atès gratuïtament per la justícia. No consta a la instrucció quina va ser la decisió quant a les joies, però el 19 d'octubre d'aquell any Ortega tornava presentar escrit mostrant el seu desacord en alguns punts de l'escrit que havia rebut. Havia actuat com a jutge instructor Francisco Javier Blasco.
