Intentarem reconstruir a través de la documentació que es troba a diferents seccions de l'Arxiu Històric d'Eivissa i Formentera (AHEiF) els inicis i primers anys del primer teatre públic que va tenir l'illa. El naixement d'un teatre no deixava de ser una fita important i una molt interessant iniciativa municipal en una Eivissa amb una mínima taxa d'alfabetització i on fins la dècada següent no seria realitat la primera escola pública de nenes.

L'Ajuntament demana permís al Governador

El primer document que hem trobat té data de 20 de juny de 1834 i es tracta de l'esborrany de la carta que l'Ajuntament d'Eivissa va dirigir al governador civil de la província sol·licitant autorització per convertir un magatzem públic fora d'ús com era sa Quartera en una sala de ball -principalment balls de màscares- i teatre per a escenificar obres dramàtiques a càrrec d'actors aficionats. L'espai estava tancat des que l'Ajuntament ja no tenia dins les seues competències l'administració i repartiment del gra a la població: «Verificado el reintegro, el Ayuntam(ien)to tendra el edificio referido completamente mejorado sin gravamen de los fondos publicos, ... y ademas habrá conseguido q(u)e una finca € q(u)e en el dia ningun bien reporta, produzca caudales q(u)e se invertirán en los obgetos q(u)e se crean mas utiles de la misma manera q(u)e ha tenido V.S. a bien mandarlo con respecto al Pueblo de Manacor...»

L'escrit municipal aprofitava per enviar al governador una 'esqueta' en tota regla: entenia el batle de Vila que si des de Mallorca s'havia autoritzat fer una cosa semblant a Manacor, també ho podria fer el resignat poble d'Eivissa.

Dues setmanes després l'Ajuntament va rebre de la subdelegació principal de Foment de les Illes Balears resposta d'autorització signada per Guillem Moragues, on s'aplaudia la generositat dels particulars que posarien els sous i la iniciativa municipal d'aconseguir un teatre sense que suposàs una càrrega pública: « € no puedo menos de aplaudir el patriotico celo de las personas que se han ofrecido á anticipar la cantidad indispensable.».

Les obres i la inauguració

Com sempre, la manca de pressupost va impulsar a l'Ajuntament a demanar ajuda als ciutadans que s'ho podien permetre per tal que avançassin els sous que després recuperarien a partir de la venda d'entrades. Semblava una epopeia però així es va fer i els sous es varen anar tornant a poc a poc mentre el modest teatre es convertia en una realitat. Les obres varen permetre aixecar el teatre i adaptar l'espai per a un saló de ball. El que avui en diríem un espai polivalent que també va comptar amb un café i que es va inaugurar el 27 d'abril de 1835, dia que la reina governadora Maria Cristina, vilda de Ferran VII i mare d'Isabel II, encara petita, complia vint-i-nou anys: «...bajo cuyos soberanos auspicios se ha ejecutado la referida obra...». Auspicis sobirans però els sous els varen posar els eivissencs.

Unes setmanes després de la inauguració, el governador civil de la província va dirigir un nou escrit a l'Ajuntament reiterant l'agraïment i les felicitacions per la bona notícia. Deu dies després el batle feia arribar còpia de la carta a tots els parroquians que havien aportat els sous preventivament. El governador autoritzava i la corona 'auspiciava' projectes que queien sobre les espatlles dels ajuntaments i els ciutadans: «El oficio de VS. De 30 de Abril último € me da una idea ventajosa de la cultura de los habitantes de esa Ysla, y de su amor á la Augusta Persona de S(u) M(agestad) encargo á V.S. manifieste á todos en mi nombre q(u)e me son gratos los patrioticos sentimientos de q(u)e se hallan poseidos asegurandoles q(u)e siempre me hallarán dispuesto á fomentar su riqueza, á promover su felicidad y á hacer sentir á toda la Ysla los beneficios del maternal Gobierno de S(u) M(agestad)».

Els tres primers directors del teatre

Segons la documentació trobada fins ara el primer director va ser Josep Cirer i Tur, qui es va encarregar de gestionar la devolució dels sous que havien anticipat els cinquanta-set vesins de la ciutat i ho va fer a partir de l'import de les entrades tal i com estava previst. Tenim documentada la seua activitat des de 1835 però l'abril de 1836 va presentar la seua dimissió. En una carta datada el dia 29 i dirigida al batle i a la resta de la corporació presentava per primera vegada la seua renúncia per motius de salut i de feina: «Las indisposiciones que frecuentemente padesco en mi salud; algunas ocupaciones que me rodean y la necesidad de tener que pasar algunas temporadas en el campo para cuydar de mis bienes son motivos (h)arto robustos...»

No li varen fer gaire cas perquè mentre continuava fent feina va enviar diversos escrits en el mateix sentit. L'11 de maig de 1836, l'Ajuntament d'Eivissa contestava l'escrit de dimissió pregant-li que continuàs en el càrrec. El mateix dia Josep Cirer reiterava per escrit la seua voluntat de marxar pels motius de salut i feina ja expressats: « ... asi como tampoco debe dudar, que no hubiera hecho dimision de tan (h)onrroso encargo, si la pre//sicion de cuydar de mis bienes, y la absoluta necesidad de presenciar una obra que tengo ajustada; precindiendo aun de mis achaques no me hubieran presisado a ello; ... Por lo que ruego á VV.SS. Encarecidamente no tomen á mal el que buelva á suplicarles se sirvan nombrar otro...».

Finalment va ser substituït per Joan Tur i Boto, qui després d'exercir un temps també va presentar la seua renúncia, que va reiterar en un escrit de data 20 de juliol de 1838: «Digo yo el abajo firmado que habiendo el Muy Ill(ustr)e Ayuntamiento constitucional de esta ciudad accedido á mis repetidas instancias dirigidas á que se sirviese encomendar la direccion del teatro á otra persona...». Després d'ell es va encarregar la direcció a Rafel Oliver i Planells, qui el mateix 20 de juliol va enviar escrit a l'Ajuntament acceptant el càrrec.

El finançament de les obres

El 10 de maig de 1836, sent batle Josep Sorà i mentre esperava que l'Ajuntament acceptàs d'una vegada la seua renúncia al càrrec de director, Josep Cirer presentava la llista amb els noms de les persones que havien fet aportacions per a l'adequació del local per tal que es procedís a la devolució de les quantitats. L'ordre s'havia establert per sorteig. L'acte havia set públic i s'havia celebrat en el mateix teatre amb l'assistència d'alguns dels vesins donants. Les tres aportacions més altes varen ser les de l'Hospital de Caritat -curiosament, tot i les seues necessitats va poder prestar 353 reals- i les de Joan Ramon i Ignasi Riera, que n'aportaren 100 cadascun. Vicenta Wallis i Isabel Roig eren les úniques dones de la llista. La xifra que sumaven les cinquanta-set aportacions va ser de 2.459 reials.

L'estiu de 1836 ja s'havien reintegrat els sous a vint-i-un vesins. A partir de l'agost s'havia de començar a reintegrar els següents, entre les quals figuraven Narcís i Tomeu Puget, el notari Antoni Ferrer, Ignasi Llobet, Ignasi Balansat o Josep Riquer entre d'altres. L'any 1838 les devolucions encara no havien finalitzat.

Les obres representades

Tot i que en la majoria de les ocasions els rebuts de despeses del teatre només feien una referència genèrica a la comèdia o l'obra del dia, sense especificar ni títol ni nom dels actors -tot i que fossin aficionats-, en alguns casos hem pogut esbrinar a través dels rebuts de despeses algunes de les obres que es varen representar: 'El duque de Narbona', 'Calle Cayetana', 'Muérete y verás', 'El gastrónomo' o 'El sepulturero'.

Sa Quartera després del teatre

El teatre va tenir una vida curta ja que pocs anys després va quedar destruït per un incendi. Temps després l'edifici va deixar de ser de titularitat municipal. L'any 1872, Francesc Palau i Valls i Francesc Gotarredona i Juan n'eren els propietaris. Ho sabem perquè l'1 de març d'aquell any varen enviar escrit a l'Ajuntament demanant poder afegir a la seua propietat un tros de terreny per la part sud de l'edifici: « ... y hacer desaparecer la imperfeccion que se nota en la calle sin causar el menor perjuicio...». En una sessió celebrada pocs dies després i presidida per Bernat Calbet i Juan, batle popular, amb els regidors Sala i Ferrer, Calbet i Garcia, Boned, Prats, Céspedes, Riquer, Ferrer i Sorá i Viñas es va accedir a la petició permetent privatitzar així un petit tros de terreny pel costat del carrer de Sant Antoni que fa cantó amb la plaça i que fins aleshores havia set públic, a condició, això sí, que la comissió municipal d'obres pogués vigilar i intervenir en tot moment. No seria fins a final de segle que la ciutat podria comptar amb un nou teatre, en aquest cas de titularitat privada, el teatre Pereira, una petita joia que obriria les seues portes l'any 1899 als afores de la ciutat.