Desafiament a la Marina

Les Pitiüses a principi del segle XVIII

L’any 1716 eren els inicis del repoblament definitiu de Formentera i la vida a banda i banda des Freus i entre Vila i la pagesia s’entrecreuava sovint. Aquesta història té una mica de tot això. La Marina era un barri extramurs amb molta vida tot i que amb una estructura ben diferent a com la tendria a final de segle després de la remodelació de la rampa d’accés a Dalt Vila, la construcció de la peixateria -en el lloc on fins aleshores havia estat la placeta del Carbó- i del mercat de fruites i verdures en la plaça dita també del Raval, de les Verdures i ara de la Constitució. La primera estacada tancava el barri però s'obria a la porta de la Creu.

Aquell any va arribar a notícia del procurador fiscal de la règia cort que el 21 d’abril, Jaume Juan Tagomago, i el seu fill Antoni, tots dos del quartó de Santa Eulària («Santa Olalia»), «sin temor de la Justissia temporal» havien desafiat a Pere Pujol, mariner i vesí del raval. El cas mereixia un càstig exemplar «por haver contravenido a las Reales Ordenansas de Su Mag(esta)d». La instrucció de la causa va començar immediatament i els testimonis varen declarar el dia de Sant Jordi.

Els fets: el desafiament per mor d’un porc

El dia que va passar tot, Pere Pujol, mariner d’uns trenta-cinc anys «poc més o menys» i vesí de la Marina es va trobar amb Jaume Juan Atzaró àlies Tagomago, per aclarir amb ell el preu d’un porc. Com no es degueren entendre, Antoni Juan, el fill de Jaume va desafiar a Pere a que sortís de ca seua i ‘ho aclarissin’: «... le desafió este diciendo en su lengua nativa: Per Deu Sant surtiu... surtiu fora». Jaume, el pare del jove, no devia estar per baralles perquè va instar el fill a marxar: «... q(ue) añadio d(ic)ho Jayme Juan Tagomago su Padre, anem per Deu Sant anem Con mucha Colera». Davant això, Pere Pujol el va denunciar. No va poder signar la seua declaració perquè, com era habitual en la majoria de la població, no sabia ni llegir ni escriure.

Com dèiem abans, el desafiament va estar motivat per les diferències entre els germans Pujol de la Marina i Jaume Joan i el seu fill Antoni per mor del pagament d’una barcada de bestiar entre Formentera i Eivissa. Llorenç Pujol, el germà, n’havia portat una a Formentera i per la feina havia de cobrar en espècies amb un gorrí («un crestado») i el germà, en Pere, els reclamava el mateix pagament acordat per haver fer el viatge a la inversa, és a dir, haver portat la barcada de bestiar des de Formentera per la qual havia de cobrar amb un porc («un tosino»).

Un vesí acostumat a sentir crits

Jaume Torres, d’uns 30 anys poc més o menys, era un manyà del raval de la Marina. El dia dels fets, cap a la una del migdia, es trobava a casa dinant i va escoltar crits de Pere Pujol i de la seua cunyada, Margalida Anna, dona del seu germà Llorenç, però no en va fer cas perquè sempre sentia el matrimoni cridar: «como de ordinario siempre estos riñen no hize casso de sus gritos ...». Després d’haver dinat va sentir que algú deia ‘sortiu fora’ i va sortir a veure què passava i en un lloc conegut com el cantó de les mentides, que per les descripcions d’un altre cas de la Cúria de mitjan segle XVIII creim que es trobava molt a prop de l’església de Sant Elm, el testimoni va veure: «q(ue) Junto al ‘canton de las mentidas’ dos pajeses que se hivan -Jaume Joan i el seu fill Antoni- y Pedro Pujol con la pipa a la boca fumando q(ue) les hiva siguiendo, cuyos pajeses no conosco y viendo q(ue) la calle estava llena de (h)ombres y mujeres pregunte que (h)a sido esto, y respondieron q(ue) aquellos pajeses havian desafiado a do(n) Pedro Pujol, y despues de alli a media (h)ora poco mas o menos q(ue) la bulla ya se havia acabado do(n) Pedro Pujol vino a mi cassa y me pregunto y dijo q(ue) Yo Ya (h)avia oido como le (h)avian desafiado aquellos pajeses, y Yo respondi Yo lo que he oido solamente ha sido ‘surtiu fora’ però como estava dentro mi cassa ni se quien lo dijo ni conosco los pajeses...».

Declaració de Llorenç Pujol

La discussió sobre la barcada de Formentera i el porc va anar a més per un costum que segons sembla tenia Pere Pujol que era tocar a l’altre quan parlava amb algú, cosa que a Antoni Juan li va resultar ofensiu. Llorenç, germà de Pere, ho va explicar davant la règia cort: «y como ... mi (h)ermano tenga Costumbre de tocar y manotear un (h)ombre quando habla con el dicho Antonio Juan (le) dijo ‘no me toquis’ salgamos fuera de aquí a la Calle y dicho mi (h)ermano dijo (h)ombre aunq(ue) te (h)aya tocado no ha sido por ofenderte q(ue) es Visio q(ue) tengo...».

I ja va estar fet, sortiren tots al carrer. El germà els va seguir per intentar que la cosa no anàs a més: « ... y como Yo ... de donde estava comiendo q(ue) comia de frente la puerta no les viesse a la Calle me levante, y me asome a la puerta y vi los pajeses q(ue) se hivan (h)assia S. Telmo, y mi (h)ermano, q(ue) les hiva siguiendo y entonces pensando q(ue) llegarian a manos, o, que no se saliessen fuera dije a mi hijo Juan Pujol ‘Ves mon fill i digas a la guardia’, q(ue) no les deje salir ...».

Declaració de Joan Pujol, fill de Llorenç i nebot de Pere, de 16 anys i mestre d’aixa en el raval de la Marina

«... estando comiendo en conpañia de sus padres que seria medio dia o poco mas llegaron a la dicha su Cassa Jaime Juan de Atzaro y su hijo Antonio, y el Patron Pedro Pujol tio de el testificante pleiteando sobre un puerco, y esta en memoria q(ue) d(ich)o mio tio ‘salgamos a la Calle que no paresse bien pleitear en Cassa de ninguno o a lo menos a mi no me agrada, y ... se salieron fuera y yo entre mi dije ‘essos suara se abarayaran’ y me levante, y sali fuera, y continuando con sus pleitos estoy muy sierto que Jaime Juan dijo al d(ich)o mi tio ‘Veniu fora’ y alli Us pagarem, y se fue el y su hijo Antonio, y mi tio les seguia, y despues salio mi padre...».

Llorenç, el germà de Pere, per prevenir el que podia passar va manar al seu fill que avisàs la guàrdia de la porta de la Creu, que es trobava al final de l’actual carrer de la Creu -el nom li ve de la creu blanca que durant molt de temps va estar allà instal·lada i avui es troba al cementeri Vell-. Allí existia un cos de guàrdia que controlava qui i què entrava a la vila.

Declaració de Jaume Juan Atzaró Tagomago, pagesos del quartó de Santa Eulàlia i de 78 anys

Jaume Juan i el seu fill varen acabar a les reials presons mentre s’aclarien els fets, com es feia de manera preventiva davant qualsevol denúncia criminal i se’ls va cridar a declarar. El primer que se li va demanar al pare era si havia desafiat el mariner Pere Pujol amb les paraules «surtiu fora per Deu Sant Surtiu fora», cosa que va negar, com també negà que ho fes el seu fill. També se li va demanar si coneixia l’existència de la Reial Pragmàtica que prohibia tot tipus de desafiaments «so pena de la Vida confiscasion de bienes, y otros». Va contestar que no ho sabia perquè vivia molt lluny de la vila -no seria ciutat fins seixanta-sis anys després, ell ja no ho veuria-. L’autoritat judicial li va recordar que havia estat publicada per tots els llocs acostumats. No se’l va treure de les paraules que no sabia res, cosa habitual i freqüent entre els parroquians per a desesperació de jutges, procuradors, fiscals i notaris de la règia cort.

Dies després, Jaume va enviar un escrit al governador demanant el seu alliberament adduint que era vell i pobre. El representant del rei a les Pitiüses va ordenar la seua llibertat amb la condició que s’havia de presentar sempre que se li ordenàs i si així no ho feia hauria de depositar una fiança de 4.000 ducats.

Inventariant els expedients de la Cúria hem documentat altres casos de desafiaments, com ara un altre entre dos vesins de la Marina -era un raval amb molta vida- en uns fets ocorreguts entre venedor i client en una casa-botiga de les moltes que omplien el barri i dies després passejant pel moll, lloc públic de trobada dels vesins, que us contarem un altre dia.