Cristina Freixa, psicòloga: «Parar i escoltar-nos fa por, és el que fa més por»

«Ser un mateix és el més difícil de tot. Ens passam tota la vida intentant ser qui som», afirma Cristina Freixa, psicòloga, formadora i coach que acaba de publicar ‘Ser yo. Entre la materia y el espíritu’. Fa deu anys que viu a l’illa i el llibre, explica, ha nascut aquí. I no només això, és profundament illenc. «Mentre l’escrivia, no podia escriure quan no estava a l’illa.o sortia», recorda Cristina, que encara no ha presentat oficialment el llibre. Confia en poder fer-ho aviat, tant a l’illa com a altres punts del país.

De moment, ja el va treure a passejar la diada de Sant Jordi a Barcelona, on va muntar una paradeta al carrer. I es va quedar sorpresa per l’acollida que va tenir. De fet, confessa que no s’esperava vendre’n tants. I no només pel Dia del Llibre.

Freixa, que des de ben petita ja va començar a interessar-se per les persones i, sobretot, pel patiment, és psicòloga de formació, però, segons explica, de sempre els seus companys l’han qualificat com a «peculiar». «Acompany, més que faig teràpia, a persones en diferents camps. Espiritual, empresa... Sempre m’han dit que sóc tot terreny», comenta l’autora del llibre, que detalla que s’ha anat formant en diferents corrents de la psicologia fins a trobar la seua pròpia forma d’acompanya la gent. «Me deien que havia d’escriure un llibre per al gran públic», comenta Cristina, que hi va començar a donar voltes sobre com «definir allò que és indefinible». Qui pensi que al llibre trobarà receptes, que se’n vagi oblidant. I és que, afirma contundent, és «antireceptes». De fet, el que trobaran les lectors és molta feina a fer.

«Vaig quedar-me embarassada i vaig estar entre la vida i la mort. Vaig tenir al mei fill meravellós i en aquell moment vaig sentir la inquietud de deixar un llegat», respon quan se li pregunta en quin moment va néixer realment la idea del llibre. Quan s’hi va posar, recorda, tot va anar sortint «de tirada». «Des del cor», afirma sobre el volum, de més de 600 pàgines, que, tot i estar escrit com una conferència, inclou cartes, poemes... «És un viatge, un recorregut», defineix el llibre que inclou, a més de fotografies, il·lustracions i exercicis en forma de set experiències en que la veu de Cristina Freixa acompanya els lectors. «A més d’escriure vaig haver de gravar», recorda. Les il·lustracions són en part seues i, en part de la intel·ligència artificial: «Jo vaig fer els esbossos a mà i després els vaig passar per Chat GPT».

Ser un mateix

Sobre el títol del llibre, la psicòloga destaca la paradoxa de què allò que, en principi, hauria de ser fàcil, que és ser un mateix, és «el més difícil». Una feina que porta tota la vida, en la majoria dels casos. Ser un mateix, a més, dona «llibertat», assegura. Freixa parla també del patiment que moltes persones porten «en silenci». Un patiment al que, en molts casos, no saben posar nom i del que no parlen amb ningú. Un fet al que no ajuda gens la societat actual, l’estil de vida. Les hores a les xarxes socials, la veneració de la felicitat, l’exposició de vides que no són reals, la remor constant... «Precisament, aquest llibre és una crida a despertar. Estam adormits, sentim un buit interior... A consulta tinc pacients que expliquen que passen hores a instagram veient com altra gent explota grans de pus. Això els dona satisfacció, alliberació», explica sobre totes aquestes coses que ens distreuen de mirar-nos a naltros mateixos: «T’hi has d’atrevir. Parar-te a escoltar-te fa por, és el que més por fa». Per això, explica, el llibre és «una provocació constant».

Les trampes d’anestesiar el patiment i buscar la felicitat

Amb el que proposa, però també visualment. Hi ha molt espai en blanc. I és una cosa buscada. Una manera de donar aire, espai, silenci. De buscar un ritme lent en els lectors per trencar amb la velocitat de la societat occidental del segle XXI: «Som esclaus de la nostra vida, d’inèrcies». I de les capes. De les disfresses que portam de cara al món. «Totes les persones som belles, però portam moltes disfresses, per ego o per inseguretats», apunta la psicòloga, que riu quan se li comenta que, explicat així, les persones semblam cebes. La intenció del llibre és ajudar la gent a descobrir qui són i treure’s aquestes capes i disfresses i per ser més lliures i estar més a prop de la plenitud personal.

I això implica, entre altres coses, entendre que totes les emocions tenen un sentit i s’han de transitar. Les bones, com l’alegria, però també les dolentes, com la por, la tristesa, el patiment... «Patim per allò que estimam, de manera que les llàgrimes són per dolor, però, també, per amor», reflexiona abans de destacar que la majoria de la gent fuig, anestesia o ignora el dolor, el que és contraproduent: «Quan més tractes de fugir del dolor, més et persegueix». Curiosament, tot el contrari és el que passa amb la felicitat. La gent, explica, la busca directament. I així mai no la trobaran: «Si la busques directament trobaràs moltes coses menys la felicitat. Perseguint-la és l’única forma en què no l’aconseguiràs».

Suscríbete para seguir leyendo