Joan Pons Bover, escriptor: «Els joves s’aferren a l‘opció suïcida de l’ultradreta»

‘Com voleu, germans, que canti’. Aquest és el títol de la darrera novel·la del mallorquí Joan Pons Bover, guardonada amb el Premi Maria Antònia Oliver Ciutat de Manacor 2025. Un títol que als pitiüsos ens remet directament a la cançó que UC va popularitzar. I és que aquestes illes, en concret Formentera, tenen una part important a la història que s’hi explica i que parteix d’un cas real de l’avi de l’escriptor, que visita les Pitiusas aquesta setmana per presentar-la. Divendres a les 19.30 hores la presentarà a la biblioteca Marià Villangómez de Sant Francesc, Formentera, acompanyat de Maria Teresa Ferrer i el professor de filosofia Joan Jesús Camargo. Aquest darrer també hi serà a la presentació a Eivissa: dissabte a les 12 del migdia ho farà a la biblioteca de Can Ventosa.

Pels que som aquí, és impossible llegir el títol del teu llibre sense que ens vingui al cap una cançó. Té res a veure amb nosaltres aquest títol, amb aquesta història?

I tant, i tant, sí. Amb Formentera. El meu padrí, com a mestre depurat pel règim franquista, sa darrera destinació allà on el varen enviar forçosament, va ser Formentera. Era de Mallorca i estava destinat a Portocolom, però a partir de la guerra civil el varen fer anar d’aquí cap allà, el varen castigar un any sense sou ni feina per motius ideològics, perquè s’havia manifestat a favor de la república, i el darrer càstig va ser en el 45, quan en teoria ja no hi havia comissions depuradores. Però com que hi havia persones que li tenien ràbia no varen poder consentir que tingués plaça de mestre a un poblet al sud de Mallorca i el varen enviar a Formentera. Primer va partir ell, després la meua família, i allà hi varen estar quatre anys.

I el títol?

Jo duia més o menys mitja novel·la escrita, perquè la meitat passa a Mallorca i l’altra meitat a Formentera, i vaig anar a un concert a l’església del meu poble, Santanyí, on actuava Victorí Planells i on, entre altres cançons, varen tocar ‘Com voleu, germans, que canti’. I a mi, de cop i volta, se’m va il·luminar el cervell, perquè la lletra tenia un cert paral·lelisme amb la història que jo contava en relació a ma mare. Després vaig escoltar, tranquil·lament, una vegada i una altra, en bucle, aquesta cançó tan preciosa, i vaig veure claríssimament que havia de ser el títol de la novel·la.

Per què?

Per aquesta història que conta la cançó, d’aquest jove que va a festejar i que s’al·lota li diu «mon pare no vol que mos tornem a veure, mon pare no vol que tornis per aquí». Això té un paral·lelisme amb allò que jo explico a la novel·la. I, per altra banda, perquè és una cançó tradicional d'Eivissa i Formentera i tenia tot un sentit posar-la com a títol. Que sigui d'Eivissa i Formentera i també allò que explica la cançó, aquest primer amor impossible que va viure el personatge que representa ma mare.

Parles del teu padrí, de ta mare, quant de realitat i quant de ficció hi ha en aquesta novel·la?

Això és important, perquè el punt de partida sí que és real, la depuració del meu padrí, i el periple que segueix ell i tota sa família, tot això és real, l’enamorament de ma mare també és real... Però a partir d’aquí m’he inventat tot allò que he necessitat per escriure una novel·la. No he tingut en cap moment intenció de fer una biografia, hi ha molta, molta ficció. El punt de partida és real perquè parteix d’una història que jo de ben petit vaig sentir contar a ca meva, aquest enamorament de ma mare, que havien estat a Formentera... Però després tenia la intenció de convertir allò familiar en una cosa col·lectiva, que qualsevol persona que no conegui la meua família també se pugui emocionar amb aquesta història.

D’aquí la ficció.

Sí, per fer això has d’utilitzar recursos de ficció, t’has d’inventar lliurement tot allò que sigui necessari, i, de fet, jo he canviat es nom pràcticament de tots els personatges dels quals jo coneixia el nom. El personatge de ma mare i el seu germà, els narradors, no duen el seu nom real. He conservat el nom d’algun personatge secundari, però en general tots els personatges tenen el nom canviat, no els vull atorgar accions o comportaments que jo m’he inventat. L’objectiu era utilitzar tots els recursos de la ficció perquè qualsevol lector, de qualsevol banda, se pugui emocionar amb aquesta història i se la pugui fer seva. Com a autor m’he inventat tot el que he trobat necessari.

I quant de temps portaves volent contar aquesta història?

Record que vaig anar a Eivissa i a Formentera per primera vegada deu fer 30 anys. I me’n record pujant per un caminoi de sa platja pensant «potser ma mare també va passar per aquí» i vaig començar a donar voltes. Però no me veia capaç de contar una història que va passar a un temps que jo no he viscut i que jo no conec i que, a més a més, tenia la complexitat de prendre la distància necessària respecte dels fets reals, familiars. Bé, de fet, en aquell moment no me veia capaç d’escriure cap tipus de novel·la, ni aquesta ni cap altra, però després, amb els anys, me vaig matricular a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i d’aquí va sortir la meva primera novel·la. Me varen concedir el Premi Pollença i el Ciutat de Palma, i clar, agafes confiança. I va arribar un moment en què vaig dir «he d’intentar contar això», perquè a la meva família, d’escriptor, només hi sóc jo, i o ho contava jo o aquesta història se perdia, com passa malauradament amb moltes d’històries.

Quantes històries es van perdent, així com va faltant gent, no?

Totalment. Una de ses coses guapes que m’ha passat amb aquesta novel·la, que va sortir a mitjan novembre, ha set la quantitat de lectors i lectores que m’han dit «Ai, això s’assembla molt a allò que li va passar al meu padrí», «això s’assembla molt a allò que em contava ma mare»… Cadascú hi reconeix una part de la seua història familiar perquè les generacions que van viure l’època de la guerra, postguerra i repressió tenen històries compartides i històries molt semblants. No volia fer un homenatge a la meva família perquè no crec que fossin ni més víctimes ni més herois que moltes altres, a mi m’interessava que molts lectors s’hi puguin reconèixer amb aquelles coses, amb aquells records que també han heretat dels seus avantpassats. Me passa amb lectores ja d’una certa edat, que disfruten molt de llegir la novel·la perquè veuen retratada la seva infantesa, la seva joventut o allò que els seus pares de petits els hi contaven. És molt reconfortant rebre aquesta resposta.

No sé si tens la sensació que la gent més jove, que no ha viscut tant amb els güelos, desconeix aquestes històries que formen part de la història més recent d’Espanya.

Sí,estic d’acord, crec que hi ha una espècie d’amnèsia que se tradueix en opcions polítiques… Bé, no tots els joves, estic impressionat amb la participació de la gent jove al Correllengua, hi ha una joventut meravellosa en molts aspectes però també hi ha aquesta part no massa positiva que és una espècie d’amnèsia d’unes injustícies i d’uns desastres que van passar. Sembla que se mitifica una època que molta de la gent que la va viure ho va passar molt malament. S’estan mitificant unes figures dictatorials. Per aquest fet encara és més necessari escriure i recuperar-les ja sigui en forma de novel·la, d’assaig històric, de pel·lícula, de còmic...

I els joves?

Estic d’acord amb tu que hi ha com un tall, que la gent més jove viu un moment molt complicat perquè a nivell de vivenda i laboral tot és molt precari, molt difícil. Crec que la meua generació ho vam tenir més senzill. Pensaves «si estudio tindré una feina que estarà bé, me podré comprar un pis». Els joves d’ara ho tenen més difícil i suposo que s’aferren a opcions una mica desesperades, suïcides, revolucionàries. És curiós que per a aquesta generació més jove allò revolucionari sigui el que per nosaltres és allò feixista. Crec que ho veuen com antisistema, els grups d’ultradreta, i naltros els veim com un feixisme que espanta que pugui tornar. És un moment complicat.

Suposo que no estaràs mica content amb el que ha passat amb la llei de memòria històrica.

Aquesta derogació me pareix una vergonya. Fa llàstima perquè semblava que avançàvem i ara aquest preu que determinats polítics han de pagar per continuar governant em sembla molt alt i de poca dignitat. Sempre ens hem de posar en el lloc de les víctimes i està clar que a la guerra civil de desastres se’n van cometre als dos bàndols. Ara bé, jo que som de Mallorca, aquí el cop d’estat va ser absolutament immediat, els únics que van patir repressió foren les persones d’ideologia republicana. I està clar que les víctimes són les que són, a més, les víctimes del bàndol nacional van tenir 40 anys de dictadura per rebre els seus homenatges, els seus monuments, però les víctimes del bàndol republicà moltes encara no. Aquesta reparació no és una revenja, és una reparació necessària i és molt trist que hi hagi aquests jocs polítics poc dignes.

A Mallorca ha passat com a Eivissa, que de la guerra civil no es parlava?

Totalment, parlis amb qui parlis, persones majors que o ho varen viure o varen néixer poc temps després et diuen que hi va haver molt de silenci. Tota aquesta repressió se va viure en silenci, fins i tot amb una certa vergonya en molt de casos, i amb por. En el cas del meu padrí jo no record mai que ni sa meua padrina ni ma mare ni ningú de la meua família mos explicàs que el meu padrí era un mestre de sa república i que el varen depurar per motius ideològics i polítics. Hi havia silenci, por i en algun cas vergonya, com si fossin culpables de res. Persones que varen viure injustícies molt dures s’estimaven més no parlar-ne perquè tanmateix no hi podien fer res i parlar-ne era reviure un dolor molt fort i una injustícia molt forta. Silenci i por és el que més hi va haver.

Estàs amb una altra novel·la?

Sí, tinc una novel·la juvenil que també tracta una mica el tema de la memòria històrica. Està presentada a un premi i, si hi ha sort... Amb aquesta novel·la, el procés de publicació va ser llarg, cercar editorial o presentar-me a un premi… Estic convençut que la millor manera de passar aquests mesos d’incertesa de si et diran que sí o que no és posar-te a escriure una altra cosa. Tinc una novel·la començada que hauria de recuperar perquè els darrers mesos m’he dedicat sobretot a la promoció d’aquesta.

Suscríbete para seguir leyendo