En Piulo, el pardalet que sona, canta i balla pagès

«En Piulo fa poc que ha sortit des niu. Un dia va sentir una música que no havia sentit mai. Va conèixer n’Olibassa, vella i sàvia, que va ensenyar-li tots es secrets de sa música, es cant i es ball eivissencs. En vols aprendre tu també?». Aquest és el punt de partida de la trilogia d’en Piulo, els contes que Antoni Marí Tirurit va presentar aquest dilluns a la seu de l’Institut d’Estudis Eivissencs (IEE), que és qui ha editat els tres volums: ‘En Piulo aprèn a sonar’, ‘En Piulo aprèn a cantar’ i ‘En Piulo aprèn a ballar’. «Aquest és el darrer, perquè per ballar fa falta més gent», comenta, rient, l’autor, que no pot evitar fer broma: «He tengut trigèmins!».

Aquests tres contes, que ja estan a les llibreries i que es podran comprar aquesta setmana a les diferents fires organitzades per Sant Jordi a l’illa, tenen el seu origen en l’exposició sobre ‘El cançoner de les Pitiüses’. Toni Manonelles, un dels seus impulsors, va contactar amb ell per, aprofitant que viu el ball pagès des de petit i que, a més, és mestre, preguntar-li si li agradaria col·laborar per atracar el cant, la música i el ball tradicionals als més petits. «En aquell moment vaig recordar que Josep Maria Serapio i jo, fa 17 anys, teníem un projecte per portar les xacotes a les aules», explica Tirurit un parell de dies abans de la presentació oficial. Aquell projecte s’havia quedat allà i va pensar que seria bona idea recuperar-lo. El protagonista era, precisament, en Piulo. «Vaig parlar amb en Serapio, però ell estava amb altres coses, no li anava bé, i vaig recuperar en Piulo», explica.

Una olibassa sàvia que fa de mestra d’un pardalet

«En Piulo és un pardalet groc que viu en es Amunts, no direm on, i que un dia escolta la música que sona a una ballada de pou i els ucs que fa la gent i es queda flipat», comença a explicar Tirurit, que explica el primer dels contes mentre va passant les pàgines. Aquest pardalet, que vol aprendre a fer tot allò que veu a aquella xacota, decideix anar a buscar l’olibassa, ja que sap que és molt sàvia. En Piulo és, en realitat, una excusa per a què els boixos i boixes de les Pitiüses s’atraquin a la música i el ball tradicionals d’Eivissa i Formentera. Però no només per a això. Mestre fins i tot quan es posa a escriure, Tirurit vol que els contes serveixin per ajudar a conservar algunes paraules típiques de l’illa que es van perdent: eixerit, encertidor, devessell, enremolinada, aborronat... Al final de cada volum hi ha un petit glossari on s’explica què volen dir aquestes paraules.

I més coses. Hi ha tota una sèrie d’activitats didàctiques. La primera d’elles, un exercici de comprensió lectora, per assegurar-se que els petits lectors ho han entés tot. I després, jocs i alguns trucs per començar a sonar tambor, flaüta i castanyoles. I també per aprendre a fer un uc com aquells que tant impacten en Piulo a les primeres pàgines de les seues aventures. «La idea és treballar el ritme a les escoles, ser un primer punt de partida», comenta l’escriptor. Les aventures d’en Piulo continuen aprenent a cantar, quan descobreix la cançó glosada i la redoblada. En aquest cas, l’olibassa decideix que han d’anar al nord de l’illa, a sa Cala, per escoltar uns caramellers. Tirurit riu en arribar, passant les pàgines, a una de les il·lustracions en què es veu l’olibassa amb unes ulleres i un capell ben característics. «No et recorda algú?», pregunta. I sí. En versió au, però és Isidor Macabich.

Primera vegada en solitari

Al tercer volum de la trilogia, a la parella protagonista s’hi afegeix na Piula. Una pardaleta com en Piulo. «Els ha anat seguint durant totes les seues aventures», explica Tirurit. En aquest cas, és la pròpia olibassa la que proposa als pardalets ensenyar-los a ballar, ja que en Piulo està tan engrescat. «Els parla de sa curta, sa llarga, sa giratomba, ses nou rodades, sa palmera...», comenta l’escriptor, que confessa estar preocupat per la pèrdua de constums i tradicions de l’illa: «Estan en perill d’extinció. Els polítics haurien de fer una reflexió i posar fil a l’agulla».

A més d’estar signant exemplars a les diades de Sant Jordi de Vila, el 23, i Sant Antoni, el 24, —«a Santa Eulària no sé si hi podré anar»— el dia 26, coincidint amb la setmana del Dia del Llibre, es pujarà a l’escenari del centre cultural de Jesús amb l’obra ‘Els colors de la música’, on ell pinta mentre Juan Francisco Ballesteros y Pere Prieto s’encarreguen de la música.

Aquesta és la primera vegada que s’enfronta tot sol a un projecte d’aquestes característiques. Fins ara, s’encarregava d’il·lustrar les històries que escrivien altres persones. De fet, aquest Sant Jordi té una altra novetat: ‘He impossiblat es meu capell!’, escrit per Meritxell Rius Montcusí. En els darrers anys ha publicat alguns altres contes infantils amb la seua dona, Silvia Torres Bonet. «Aquesta vegada he anat en solitari», comenta, rient. Però serà per poc temps. Si tot va bé, no trigaran gaire en presentar una altra aventura d’en Toniet. «Potser per Nadal», comenta l’artista, que encara avança algun detallet més del conte, que sembla que ja està molt embastat: «Aquesta vegada en Toniet se’n va a Portmany. Com ella és d’allà s’hi ha recreat i ha escrit bastant».

Tirurit destaca que s’ha pogut dedicar molt a aquests projectes en el darrer any, ja que va decidir demanar una reducció de jornada per apostar una mica més a fons per la seua vessant més creativa. Està convençut que, sense aquest temps extra, no hagués set possible posar forma i colors a aquestes històries. Quan se li pregunta si en Piulo tindrà més aventures, Tirurit no diu que no de forma taxativa. I riu a boca plena quan aquesta redactora li comenta que podria ser el Teo pitiús: ‘En Piulo cuina flaó’, ‘En Piulo encén una sitja’, ‘En Piulo fa paret de pedra seca’, ‘En Piulo va de matances’...

Suscríbete para seguir leyendo