Els hòmens de la sal marxen al teatre

Anit, els homes de la sal, aquells dels qui Esperança Marí va explicar la vida a un llibre, varen pujar-se a l’escenari. Les seues històries, les seues vides, el seu dia a dia… Tot va pujar a escena. Can Ventosa va acollir l’estrena de l’obra de teatre que Bernat Joan, recollint i desfullant tot allò que hi havia a les pàgines, fins i tot afegint-hi alguna cosa, ha escrit per a la companyia de teatre de Pedro Cañestro.

Joan va seure a les butaques de l’auditori de Vila expectant, quasi, quasi, com un espectador més. I és que, segons confessava un parell de dies abans de l’estrena, no havia vist absolutament res d’aquest ‘Hòmens de la sal’ dirigit per Àngels Martínez. I és que, comenta, no va poder assistir a l’assaig general, el dilluns a la nit perquè aquest coincidia amb la presentació del llibre que acaba de publicar amb Miquel Costa Editor i que reuneix les dos obres de teatre que ha escrit basant-se en les històries que va arreplegar Esperança Marí per als seus llibres: ‘Dones de la sal’ i ‘Hòmens de la sal’.

«Havia fet ‘Dones de la sal’ i no volia calcar allò, volia fer una altra cosa»

«Aquesta obra ha set una complicació doble», comenta Bernat Joan. I és que a la complicació d’adaptar per al teatre un llibre que ha escrit una altra persona s’hi sumava no voler fer el mateix: «Ja havia fet ‘Dones de la sal’ i no volia calcar allò, volia fer una altra cosa». A més, explica l’autor, la primera adaptació va ser «més fàcil». Per què? Doncs perquè hi havia moltes anècdotes i amb elles ja donaven per omplir bé una obra de teatre i farcir de contingut «cinc o sis personatges». «Amb els homes he hagut de fer-ho una mica diferent. És una obra més fantasiosa, més allunyada del llibre original, però mirant de ser fidel, mantenint les referències», detalla.

La idea de convertir en teatre el segon volum de la sal no va ser seua, confessa. Va ser de la pròpia companyia de teatre: «Fa anys que escric per a ells, per a ells i per al grup de teatre de l’Institut d’Estudis Eivissencs. I varen ser ells qui em varen proposar portar-la al teatre». Durant el procès d’escriptura, ell i Esperança Marí han parlat d’aquestes versions per a teatre: «Jo conec molt bé com escriu i ella coneix prou com escric jo. Treballam de forma independent amb aquesta coneixença».

Així, per poder explicar la història i les trajectòries vitals que Marí va recollir al seu llibre, ha hagut d’introduir algun personatge que fa de canalitzador i que dona un toc «no tant realista» a l’obra. Aquesta, comenta, és la principal diferència entre ‘Hòmens de la Sal’ i ‘Dones de la sal’. L’escenari principal de l’obra és, com no podia ser d’una altra manera, ses Salines: «Aquest territori, aquest entorn, és el que marca l’acció». Tot i que no vol desvetllar massa sobre aquesta part més de fantasia que inclou aquesta segona part, avança que entre els personatges s’hi inclou «un dimoni». Què farà? Quin és el seu paper? Qui ho vulgui saber haurà d’anar a alguna de les representacions que, segur, es faran de l’obra. I és que el precedent de ‘Dones de la sal’ és un bon feix de representacions arreu de les Pitiüses.

Quan se li pregunta si ‘Hòmens de la sal’ té un punt de realisme màgic illenc, Bernat Joan confessa que sí. «En té un toc», afirma. Sabent que totes les companyies de teatre, segons expliquen habitualment elles mateixes, se les veuen magres per trobar actors homes per a les obres, la pregunta és evident: com s’ho han fet? «Apareixen dones», respon el dramaturg, que va més enllà: «Una part dels herois d’aquesta història és una heroïna». A més, destaca que, en escriure ja sabent que serà una companyia concreta la que representarà l’obra es va adaptant a les «circumstàncies». És a dir, als actors que té. «Pots fer quatre dones i tres homes, per exemple, si ho necessites», afegeix.

Per a ell, en aquest procés de convertir una obra principalment narrativa o d’assaig en una teatral el més complicat no és traduir aquesta prosa en diàleg, sinó «sintetitzar» l’essència en els personatges: «Hi apareix molta gent, a un testimoni poden parlar de fins a una dotzena de persones i de tot això se n’ha de fer una síntesi». Tot i això, destaca, els llibres ja eren «molt teatralitzables» perquè hi havia històries «molt impactants». A més, el resultat ha de ser «versemblant». Encara que a la gent li pugui semblar que aquesta és una feina complicada, per a Bernat Joan no ho és. «La pràctica», justifica.

Un cop escrita l’obra, l’entrega a la directora de la companyia, Àngels Martínez, que fa els seus ajustos. «M’enrefio totalment del seu criteri», destaca l’escriptor, que continua: «No sóc mica gelós dels meus textos». «Ja està amollada. A veure l’acollida que té», respon Joan quan se li pregunta si confia en què tingui el mateix èxit que les dones. Del que sí està ben content és de l’edició en paper de les dos obres juntes en un mateix volum que es va presentar dilluns a la nit. «El teatre és l’única literatura que no està escrita per ser llegida», indica l’autor, que té entre mans dos llibres «que no trigaran a sortir», un d’ells, una novel·la.

Suscríbete para seguir leyendo