«La frígola és la planta màgica de les Pitiusas»

«L’objectiu principal d’aquest treball és establir un catàleg dels noms populars de les plantes naturals, cultivades i emprades a Eivissa i Formentera, un registre de noms que no pretén ser definitiu. En disposar d’aquest llistat de 654 entrades de noms i dels seus equivalents científics podem assegurar pel futur la conservació d’aquests vocables, avui en fase avançada s’oblit o de substitució lingüística». Així es presenta ‘Plantes d’Eivissa i Formentera. Noms populars i equivalents científics’ (Balàfia Postals), el llibre que Cristòfol Guerau d’Arellano i Tur, Néstor Torres Torres i Montse moreta Moya presenten aquest dimecres (20 hores) a Sa Nostra Sala.

El llibre «és una ampliació dels fitònims» que ja havien recollit a publicacions a l’almanac El Pitiús de l’Institut d’Estudis Eivissencs (IEE) entre 1994 i 1999 i els que apareixien a ‘Aportació inicial al coneixement de les plantes d’Eivissa i Formentera’, publicat el 1974, i ‘Nova aportació al coneixement de les plantes d’Eivissa i Formentera’, que va veure la llum set anys després, expliquen els autors al resum inicial del llibre. Un escrit on destaquen el principal motiu de la publicació d’aquest volum: que no es perdin els noms i els usos antics de les plantes. Recorden, de fet, el que escrivien ells mateixos l’any 94: «Pensàvem que falta molt poc temps, menys d’una generació, perquè ningú hagi viscut plenament els costums i cultura tradicionals rurals i en conseqüència recordi i pugui transmetre oralment, entre altres coses, els noms de les plantes, la seua utilització». Una reflexió que en aquests moments és ben real: «Avui podem confirmar la dificultat de trobar coneixedors de les plantes i dels seus noms populars. Els profunds canvis de la societat d’Eivissa i Formentera a partir dels anys seixanta del passat segle han fet que el desconeixement tradicional s’hagi generalitzat».

De magranetes i lletreres

«Aquest llibre és útil per identificar els noms populars i científics de les plantes de les Pitiüses», comenta Torres, que insisteix en la importància de «recuperar» aquests noms. En aquest sentit, el botànic eivissenc explica que alguns noms són compartits amb els que es troben a altres zones de parla catalana mentre que altres són exclusius d’Eivissa i Formentera. En aquest sentit, Néstor Torres menciona, com a exemple, una planta que es coneix aquí com «magraneta», un grup de plantes «paràsites» que són vermelloses i semblen una magrana. El coautor del llibre parla també d’una sèrie de fitònims als que, a Eivissa, s’hi afegeix una erra, com la lletera, que aquí es diu lletrera, o el lladoner, que a les Pitiüses es coneix com lladroner. «S’han transformat», comenta Torres, que destaca que alguns altres noms són «divertits», com és el cas de l’amor d’hortolà: «Té com uns ganxos que s’aferren al bestiar o als calçons com un velcro, d’aquí el nom». Un nom que ve d’aquesta característica. El mateix, explica, que passa amb la ja mencionada lletrera: «Entrencar-la treu un suc lletós».

Un altre nom curiós de les plantes és com es coneixia el romaní, per exemple, al nord més nord de l’illa, Sant Joan i sa Cala, beneït, pels usos medicinals. Una mostra de com els noms de les plantes poden canviar, fins i tot, dins de la mateixa illa. Una eltre exemple del nord: els cirerer i la cirera es coneixen com a cirer i cira. Aquests noms diferents dins de la mateixa illa poden portar, explica el coautor del llibre, a algunes confusions, com passa amb el tamarell

Respecte als usos de les plantes tradicionals a les Pitiüses, Torres explica que a la societat tradicional «els metges no arribaven» a totes bandes: «Molta gent vivia aïllada i havien de buscar solucions a malalties». Torres explica que hi havia dones, «curanderes», expertes en plantes i que ajudaven la gent quan tenia un mal. «Hi havia també pastoretes que estaven pendents de quines plantes menjava el ramat perquè algunes eren tòxiques. I aquest coneixement s’està perdent», continua Torres, que explica també que el homes que tallaven el bosc per fer carbó o calç també coneixien les qualitats de la vegetació.

Respecte als usos que es donava tradicionalment a les plantes, Torres destaca que si hi ha «una planta màgica a les Pitiüses és la frígola», una planta que, destaca, és típica del sud de la Mediterrània i que «ja es feia servir a la Grècia clàssica». La frígola, detalla, «és digestiva» i es posava, per exemple, a les figues.

La feina dels dos experts en plantes, que porten més de trenta anys treballant en aquesta tasca de recuperar i conservar el saber tradicional lligat a les plantes —«ens divertim, és la nostra passió»—, es complementa al llibre amb les il·lustracions de Montse Moreta, a pàgina sencera. Torres aprofita per acabar amb el «mite» que no hi ha èssers verinosos a les Pitiüses: «Hi ha plantes i fongs que són mortals». Menciona, per exemple, una planta de la que, «si menges sis o set llavors» el més possible és que acabis a la tomba. «A l’època dels hippies confonien moltes plantes. N’hi ha que tenen més de cent components químics, si no les coneixes és com anar a una farmàcia i triar un medicament al tun tun». També hi ha plantes, explica, que a llarg termini poden acabar tabacant els ronyons o el fetge. I també molta gent que les empra malament, com qui empra l’herba col per les pedres al ronyó. «I no és per això», apunta.

Suscríbete para seguir leyendo