‘L’exoesquelet’, metàfora de la identitat en ple culte al jo

«L’exoesquelet és l’armadura exterior del cos d’un animal, l’ossamenta que li serveix de protecció. Les formigues, les aranyes i els centpeus són algunes de les criatures que tenen aquesta mena d’esquelet. En el present poemari, l’anatomia dels textos també són la carcassa d’un cos amb una arquitectura pròpia i visible, una estructura interior que alhora és un paisatge exterior». Així defineix Flor Braier ‘L’exoesquelet’, el darrer poemari de l’eivissenca Jèssica Ferrer Escandell, al pròleg, que continua: «Aquest és el viatge d’una veu que il·lumina els límits d’una corporalitat en moviment, entre la revelació i el misteri. Jèssica Ferrer Escandell traça les coordenades d’una geografia poètica que s’obre com un ventall de possibilitats. Busca en les paraules la densitat i la porositat dels ossos, la memòria, l’aixopluc. Aquí la forma, l’ofrena, la insistència, la mobilització, la indocilitat i la cura són algunes de les claus d’accés per a aquesta llar col·lectiva que s’anhela: una interioritat compartida, un espai sense arrels, la promesa que tots els racons puguin ser casa».

En aquest poemari, guanyador del Premi Maria Mercé Marçal, l’autora eivissenca continua aprofundint en un tema que ja havia tractat en les seues dos obres anteriors. «Al primer, ‘Som aquí’, parlava molt de la identitat, del jo en relació amb el context d’Eivissa. Al segon, ‘Fissures’, parlava de la identitat però en immersió, en el viatge, i aquest tercer explora el jo en relació amb l’espai humà i social», explica Ferrer, que encara no ha presentat oficialment el llibre. Ho farà, afirma, a Eivissa i també a Lleida, d’on és l’editorial.

‘L’exoesquelet’ va néixer formalment l’any 2024, que és quan Jèssica Ferrer es va posar a escriure’l, però conceptualment aquest poemari és una mica més antic: «Feia temps que pensava en aquesta idea, era un concepte que tenia ganes de desenvolupar en poesia. És una reflexió sobre els vincles, sobre la relació amb la col·lectivitat, la societat, els amics, la parella, la família... Aquest espai on deixes de ser tu, de ser el que tens ganes de ser». Ferrer parla sobre aquesta adaptació que feim tots, aquesta renúncia «a una part de tu» que es fa per ser part de la societat i aquesta «certa resistència» que hi ha a aquesta adaptació: «Tens la sensació que perds llibertat i això genera friccions».

La metàfora de l’exoesquelet

Ferrer fa aquestes reflexions en un moment en què la societat «venera» el jo, hi ha un «culte a l’individu» i es parla constantment de coses com «trobarse a un mateix». «No hem de perdre la perspectiva, vivim a una societat i l’individu no és tan important», comenta l’escriptora, que destaca que el títol del llibre, aquest exoesquelet, «és una metàfora». Jèssica Ferrer parla d’aquests animals que el tenen, que tenen aquest esquelet extern que els dona forma, color, que els permet moure’s i pel qual se’ls identifica. «Quan mor l’animal, aquest exoesquelet queda, aquesta part interna», comenta sobre aquest «joc literari» amb què vol expressar com la persona «encaixa en aquest exiesquelet».

L’autora també parla dels límits, de posar límits,i de com això s’ha de fer sense oblidar que «viuràs en societat». Jèssica Ferrer parla dels dubtes que genera tot això i de la «incomoditat» que suposa viure en aquesta dicotomia en què han de conviure la propia identitat, aquesta llibertat absoluta, i la realitat de viure en societat. Una situació que encara es complica més amb les xarxes socials, el que es mostra i com han canviat la forma de comunicar-se i relacionar-se amb els altres. «A tot això hi portava temps donant-hi voltes», comenta l’escriptora.

Formalment, el que podríem considerar l’exoesquelet de ‘L’exoesquelet’, el llibre es divideix en tres parts que reflexionen sobre diferents dimensions d’aquesta identitat en relació amb els altres i que acaben al voltant del concepte de protecció. Cadascuna d’aquestes tres parts la formen cinc poemes, tot i que aquesta part formal és el que menys importa a Ferrer del llibre, que ha editat Pagès Editors, que és qui s’encarregava de publicar el guanyador del premi.

Ferrer, que no para quieta, combina la poesia amb altres projectes. Està amb la revista 078 i també imparteix un taller d’escriptura creativa a Can Ventosa. Un taller que acaba de començar i on, destaca, la seua intenció no és mai ensenyar a escriure ni «donar receptes». «Jo no he rebut mai formació en aquest sentit, escric de forma intuïtiva, llegint molt. I la meua intenció és compartir, obrir un espai on aquestes persones es sentin estimulades, coneguin lectures, generin un text... El meu objectiu és desbloquejar, no ensenyar», destaca Ferrer, que ja va impartir un taller de textos per a fanzines a la llibreria Sa Cultural.

A més segueix amb el projecte Ses honorables virtuts il·lògiques, amb diego Martínez, i ara estan rodant per les escoles amb ‘Versari pagès’, un espectacle que segueix les mateixes línies que Ses honorables virtuts il·lògiques, però en petit format, i que està dins del programa ‘Viu la cultura’ de la conselleria balear d’Educació, una proposta que combina música, poesia i circ, explica Ferrer.

Suscríbete para seguir leyendo