L’amor en temps dels besavis: festeig, sang, il·lusió i ‘ghosting’

Us pensau que ara trobar l’amor és complicat? Que abans era tot més fàcil? Que en temps d’antuvi tenien millor ull per triar parella? Que tenien sort i no s’havien d’enfrontar a aquesta selva d’apps i insatisfacció contínua del segle XXI? Que no hi havia ghosting? que ningú no enganyava? Que es coneixien, s’enamoraven, es casaven aviat i duraven tota la vida? Ai, estimats! Quedau-vos i llegiu, llegiu... Comprovareu que això de l’amor sempre ha estat difícil (potser seria millor dir que ens ho complicam naltros mateixos) i que a totes les èpoques potser han canviat les fòrmules, però els humans sempre s’han comportat igual.

Quantes històries coneixeu d’homes i dones que s’han quedat palplantats a l’església? Ghosting extrem, li diríem ara. La diferència és que ara va tot més ràpid i qui desapareix ho fa molt abans de pensar, tan sols, en el casament. I què em deis de Zeus? El rei del ghosting i dels ex indesitjables. I ben orgullós. Aquesta setmana es parlarà molt d’amor. Manquen uns dies per Sant Valentí, dia dels enamorats, i toca fer ostentació de l’estima. S’atansen ratxes huracanades de regals, rams de roses i declaracions apassionades. Coincidint amb aquesta data anam a parlar-vos de com lligaven i s’enamoraven (o no) els més antics de l’illa: el festeig.

«Relació de coneixença dels fadrins amb la finalitat de trobar la parella adequada per tal de prometre’s i casar-se». Així defineix l’Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera el festeig. Una tradició de la que, segur, us poden parlar avis, àvies, besavis i besàvies. La imatge del festeig pot semblar idíl·lica: homes joves passant la tarda a casa de l’al·lota que els agrada. Esperant el seu torn per poder parlar una mica amb ella, sempre que els pares d’ella li haguessin donat permís i sempre amb vigilància. Si tenia sort i només estava ell, podia passar tota la tarda festejant, però si la jove tenia molts pretendents no quedava altra que repartir-se el temps. Aquestes trobades de joves no sempre eren pacífiques. I hem de recordar que antigament tots anaven armats. Amb arma blanca o de foc: «Per anar bé no havien de passar-se de l’estona que s’havia acordat si no volien provocar alguna baralla o conflicte, que malauradament eren freqüents precisament per motius de gelosia i enveges entre els diferents festejadors, en temps en què els fadrins solien anar armats amb cutxilles i, fins i tot, amb cotxorrillos, fluixes i pistoles», explica l’Enciclopèdia, a la veu redactada per Lina Sansano, directora de Cultura del Consell d’Eivissa. I no dubtaven a fer-los servir si, al tercer avís, normalment tirant una pedreta als peus, el pretendent no cedia el lloc al següent pretendent.

A més d’anar a casa de l’al·lota, la sortida de missa era també un punt important de festeig. Els joves miraven les dones fadrines durant l’ofici i, en sortir, intentaven acompanyar a casa aquella que els agradava. Si tenia més pretendents, com passava a la porxada de casa, s’havien de dividir el camí en trams.

La venjança

En aquest ritual del festeig pagès les dones tenien poc marge de maniobra, tot i que alguna cosa podien fer. Això sí, sabien que si algun jove es sentia ofès podia complicar-lis molt la vida. Les més majores recorden algunes escenes que, tot i que vistes des del segle XXI puguin semblar hilarants, a elles els feia mal. Era una ofensa. Una humiliació. Passaven vergonya. Es quedaven a casa sense sortir durant dies, deixant passar el temps.

Una nonagenària de Sant Llorenç té gravat al cap un dia d’estiu que, sortint de missa, un jove se li va atracar. A ella no li agradava gens i, en veure’l, es va agafar fort a la seua germana. Quan el jove es va atracar i li va tocar el braç per convidar-la a anar junts a casa seua, ella es va agafar més fort encara a la seua germana va fer com que no se n’havia assabentat. Ell, però, sabia que sí. El següent diumenge, quan va ser l’hora de sortir per anar a missa, es van trobar el camí de casa a l’església encatifat amb fulles de figuera de pic. Aquell dia no varen anar a missa. Ningú a casa seua. El seu pare i els seus germans varen retirar les fulles plenes de pics. Això sí, van retirar el permís per a què aquell jove anàs a festejar amb cap de les seues filles fadrines.

Una majora de Sant Miquel, ja vilda, recorda els seus temps de festeig. Tenia ja molt clar quin jove dels que festejaven amb ella li agradava. Però a ca seua s’estimaven més un altre dels pretendents. Ella va decidir ser antipàtica amb tots excepte amb el que li agradava. Es mostrava esquerpa i callada amb tots menys amb ell. Aquella colla se’n va adonar i varen decidir posar-se d’acord per privar el festeig a aquella casa. Ni ella ni la seua germana petita varen poder festejar durant més de dos mesos. Els dies de festeig es posaven a l’entrada del camí i no deixaven que cap jove s’atracàs a la casa. Si abans feien torns per seure i parlar amb ella, ara els feien per fer guàrdia. Alguns enamorats desapareixien de cop, deixaven d’anar a la casa, de festejar amb una al·lota. Molts cops, elles es quedaven sense saber què havia passat. No hi havia explicacions.

Fanny Tur, la responsable de l’Arxiu Històric d’Eiviss, escrivia fa uns anys a aquest mateix diari sobre una vetllada de festeig a Sant Jordi que va acabar «amb una baralla, un ferit, un passeig a l’Hospital de pobres, la intervenció de la justícia i la presó». El relat de l’expedient del Reial Jutjat Ordinari d’Eivissa explica que es varen trobar un jove ferit a un camí de matinada, després de passar la nit en grup sense que hi hagués cap problema, segons sembla, quan varen marxar varen sorgir algunes diferències, varen arribar a les mans i un d’ells va ferir l’altre amb una arma ben esmolada.

«El festeig en grup o festeig pagès s’acabava el moment en què s’oficialitzava el prometatge de l’al·lota amb algun dels pretendents, extrem conegut com donar es boc, i que s’entenia quan l’al·lota no sortia a festejar i el diumenge següent anava a missa amb l’anellada regal del seu promès, o simplement anant a missa a una hora diferent de l’habitual. A la sortida de l’església el seu promès es col·locava al seu costat per acompanyar-la a casa seua i, a partir d’aquell moment, ja no festejava amb ningú més», explica Sansano a l’Enciclopèdia, abans de matisar que també hi havia una altra forma d’acabar el festeig: amb una fuita.

Suscríbete para seguir leyendo