Una escriptora dins la pell de Leonor

«À tous mes anciens élèves» (a tots els meus antics alumnes). És la dedicatòria amb què l’eivissenca Carolina Riera enceta ‘El diario de Leonor. París 1911’ (Balàfia Postals), el llibre que presenta aquest dijous (20 hores, biblioteca de Can Ventosa). Una obra en la que s’ha ficat a la pell de Leonor Izquierdo Cuevas, dona del poeta Antonio Machado, per fabular un diari dels mesos que el matrimoni va passar a París. «Llegamos ayer por la noche. era muy tarde. acabo de abrir los ojos y es la primera vez que lo hago en esta habitación de la calle perronet, 2», comença la primera entrada del diari, datada el dimecres 15 de febrer de 1911.

La idea de ficar-se a la pell de la jove Leonor va començar a gestar-se fa anys, cap a 2007, quan, amb el centenari de l’arribada d’Antonio machado a Soria, es va començar a parlar de les sinsombrero, celebrar jornades sobre dones intel·lectuals de principis de segle, moltes d’elles dones d’escriptors: María Teresa León, Zenobia Camprubí, Francisca Sánchez o Leonor Izquierdo. «No se’ls feia gaire cas perquè no escrigueren», comenta Riera, que explica que la idea de seguir les passes de Leonor se li va ficar al cap en aquella època. Va estudiar la seua vida en profunditat i, fins i tot, va visitar els llocs on va viure: Soria, París... Amb la intenció de fer un diari íntim.

Ja l’any 2021 l’editorial Rilke va publicar ‘Hebe’, on ja treballava el diari de Leonor. ara, aprofundeix en aquesta idea, centrant-se en els vuit mesos que la jove va passar amb el seu marit a París: «Antonio Machado i Leonor van fer un parèntesi. A l’abril, quan París era una festa, ella va començar a trobar-se malament. Vómits amb sang. Va passar 55 dies a un hospital. Van decidir tornar a Soria, pensant que el clima li aniria millor, i van poder tornar a Espanya amb l’ajuda econòmica de Rubén Darío. Però seguia estant molt malalta i va acabar morint amb només 18 anys», relata l’escriptora, que ha publicat aquest llibre en una edició bilingüe (castellà-francès).

Per afrontar aquest diari íntim, Riera ha hagut de combinar la ficció amb tota la informació que ha pogut reunir sobre la seua protagonista. També analitzar com ella escriuria i buscar que fos una literatura molt propera. «Hi ha un pacte de sinceritat i de versemblança», destaca. L’autora del llibre no creu que fos estrany que la jove escrivís els seus pensaments i el seu dia a dia a París, a mode de diari, en un quadern. Fins i tot creu possible que fos la seua tia i mentora, Concha Acebes, qui li regalàs aquest quadern. «Evidentment, tot el que es conta és ficció, però tot podria haver àssat», destaca sobre aquest diari que sustentenles dades reals de la vida del matrimoni a París. Visitar aquests llocs, explica, la varen ajudar a sentir el que podria haver sentit Leonor, al costat del seu marit durant aquells mesos.

«Quan varen arribar ell tenia 36 anys i ella, 17», detalla abans de destacar com, una de les seues intencions, era que així com avança el diari s’anàs percibint l’evolució de Leonor. Com aquesta vida a París acompanyada del poeta va fent que maduri. «És molt creïble que ella, que passava moltes hores sola, tingués la companyia d’un diari.

Quan parla de ficar-se en la seua pell, l’escriptora es refereix a ser ella, sentir-se ella, també en la part emocional. Era un repte, confessa, però un repte «molt atractiu». També ho va ser el llenguatge. Buscar la forma en què escriuria una al·lota educada de Soria que viu al costat d’un poeta com Machado. Una escriptura «amb textura», comenta Carolina Riera, que confessa que ella també ha set dona de diari personal: «N’he tengut, tot i que ara crec que són més aviat fulles independents». Escriure un diari, aquesta introspecció, suposen «trobar-se amb un mateix».

Riera també destaca el fet que, tot i que pugui semblar que Eivissa està molt allunyada d’antonio Machado, no és així. En aquest sentit, recorda una conferència que va fer Marià Villangómez l’any 1948 a la societat cultural Ebusus sobre el poeta sevillà i de la que se’n va fer ressò el també escriptor Josep Pla, que va arribar a dir que era de les millor conferències que havia escoltat mai. «Sembla que l’ànima de ‘Campos de Castilla’ està lluny, però segur que igual que Villangómez, molts pitiüsos tindran espai al seu cor per a Machado», indica Carolina Riera, que està ja capficada en el seu proper projecte.

No vol desvetllar gaire, però ja avança que, a diferència del que ha passat en els seus darrers dos llibres (’El experimento’ i ‘El diario de Leonor. París 1911’), en què les històries surgeixen de fets reals, en aquest cas escriu de manera molt més lliure, sense haver de cenyir-se al que marca la història i la investigació.

Quan se li pregunta si li ha costat molt desfer-se de la pell de Leonor, Riera riu. «Mica», contesta. És més fàcil del que sembla. Del que, de fet, li semblava a ella: «Quan vaig acabar la darrera novel·la semblava que no podria sortir d’aquella casa d’Utretch, però resulta que tinc la capacitat de recuperar-me ràpid dels personatges».

Suscríbete para seguir leyendo