Eusebia Rayó, historiadora: «Violant d’Hongria va ser una reina potent»

‘Reines de Mallorca’ és la xerrada que aquest dijous oferirà Eusebia Rayó a les set de la tarda al Museu Arqueològic dins del cicle organitzat al voltant de la mostra ‘Sanç I, rei de la Corona de Mallorca. El monarca oblidat (1311-1324)’, que encara es pot veure. Ha estat a Eivissa per vacances i per visitar l’Arxiu Històric, buscant casos antics de violència masclista per al mapa que està fent sobre casos al llarg de la història a les illes: «Vaig estar una setmana i no basta, però em vaig fer una idea que és el mateix arreu, per desgràcia», comenta Rayó, que no pot estar més agraïda de poder venir a l’illa per parlar sobre aquestes dones oblidades.

Sempre es parla dels reis de Mallorca, però és veritat que no he sentit a parlar mai de les reines.

Que els reis tenien reines està més clar que l’aigua, no? Però són personatges desconeguts. Com a molt se’n coneix el nom, es troben poquíssimes referències als documents. Em va passar una mica com a tu, que un dia vaig dir, ‘bé, i quines reines hi havia?’. A Palma hi ha un carrer que és Reina Esclermunda, però només un… De joveneta havia llegit un llibre de Martínez Serrano, sobre història dels reis de Mallorca, i allà sí que surten les reines, noms i quatre pinzellades. No hem d’oblidar que aquestes dones tenien una vida bastant retirada. Podien anar a una processó i a un ball, però, en general, no tenien una vida pública. Vivien en funció del que vivia l’home, del que les deixava fer l’home, tot i que n’hi havia algunes que s’imposaven més que altres.

De la Reina Esclermunda, què en sabem?

D’aquesta sabem alguna cosa perquè va ser la primera reina del regne privatiu. Perquè la primera reina va ser Violant d’Hongria, la dona de Jaume I. Però reina de Mallorca, com a reina independent, va ser Esclermunda. Era filla d’un noble i es va casar amb Jaume II, que va poder triar, una cosa molt rara, però era el segon fill, no havia de regnar... Es pot dir, entre cometes, que el deixaren triar. Esclermunda va ser una dona molt religiosa, molt beata, va tenir sis fills, que era una de les seues funcions principals, tenir descendència per assegurar la pervivència del llinatge. Va tenir quatre fills i dues filles, tot anava com una seda en la descendència, però les coses es van desbaratar, no va ser culpa d’ella, que va complir amb la seva missió principal com a reina que era de tenir fills.

Sobretot mascles..

Exacte. Això era el més important. Sabem que era una reina, pel que he llegit, a qui li agradava cuidar el seu hort, que tenia un jardinet… Hi ha molt poques dades. Ella va fer com d’intermediària amb algunes dificultats diplomàtiques que hi havia entre el seu home i algun vassall, o amb el seu fill Ferran, que era un poc díscol. Eren dones que s’escrivien amb altres reines o reis per donar notícies familiars, no per ficar-se en política, podien demanar algun favor per a algun conegut... Tenien el seu segell secret per a la correspondència. Ella va estar al costat del seu home, inclús quan ell va perdre temporalment el regne. És la reina de Mallorca per antonomàsia, diria.

Ha dit que n’hi havia alguna que li agradava més fer coses.

Els caràcters de les persones sempre influeixen, a pesar que en aquell temps, com fins fa poc, les dones moltes vegades havien d’acotar el cap i fer allò que se les demanava. Però sempre hi ha hagut dones que han tingut més empenta. Un exemple seria Violant, va ser una reina potent, va aconseguir que pràcticament tots els seus fills fossin reis o reines, i es va imposar a Jaume I amb això de dividir els regnes, perquè el seu fill Jaume II de Mallorca tingués un regne propi. No sé si ens hauria anat més bé continuar plegats, no hi hauria aquest derivat de dir si mallorquí, menorquí o eivissenc són català o no.

O sigui que tot això és culpa de na Violant...

No, no en podem dir culpa! Ella va fer el que va trobar que havia de fer pel seu fill. A més, en aquell temps el concepte de regne era un poc patrimonial. El rei, allò que heretava ho havia de transmetre al seu successor, al seu hereu. Però, el que havia conquerit per ell mateix tenia llibertat per donar-ho un a un altre. Eren altres temps i, vist amb els ulls d’avui, està molt bé que es repartís l’herència, tot i que històricament no sé si va ser un encert o no.

M’imagín aquestes reines com a les sèries. No sé si aquí hi havia no sé si dir-li luxe...

Sí, sí. En aquell temps la pobresa imperava. Parlam de l’Edat Mitjana, 1200-1300, i tothom ho passava molt malament, fins i tot de passar gana. Elles això no ho tenien. Vivien bé. Materialment. Anaven ben vestides, ben calçades, tenien joies, accés a la cultura... Elles podien aprendre a jugar als escacs, sabien llegir i escriure, tenien una formació cultural que ara seria bàsica, però en aquell temps era com tenir una carrera universitària. En aquest sentit, eren afortunades.

Però en un altre sentit...

Eren utilitzades com una moneda de canvi per establir aliances amb altres regnes. Dos regnes que estaven barallats casaven un fill de cada banda i s’arribava a un acord de pau. Les casaven perquè convenia que se casassin amb una determinada persona. Elles no triaven, no podien. Els homes tampoc podien triar gaire, el que passa és que ells sempre podien buscar altres sortides. Una reina, en canvi… Segurament, més d’una també, però era molt difícil.

Aquestes reines, d’on venien?

Na Violant d’Hongria era d’Hongria, filla del rei. Hi ha una anècdota. Jaume I va estar casat abans amb una princesa, Elionor de Castella. Van tenir un fill, però després no es van avenir, li va fer nosa, i se la va treure de damunt amb l’excusa de què eren parents, consanguinitat, cosa que ja se sabia d’abans. Va buscar una persona que no fos tan consanguínia i, a més a més, havia de ser filla de rei perquè com ja havia estat casat amb una filla de rei i havia conquerit Mallorca, era un rei insular, que tenia molt valor, doncs no podia ser menys.

No podia baixar de categoria.

No, i en el mercat matrimonial d’aquell temps, només hi havia Violant com a filla de rei. Hi havia una arxiduquesa d’Àustria, però debé trobar que era poca cosa.

Això del mercat matrimonial era com el Tinder?

No vull dir que fos això. Quan un rei o un príncep s’havia de casar es mirava a cada família real què hi havia i es triava, entre les princeses disponibles, la que convenia més. Aquest va ser en el cas de Jaume I. Jaume II ja va poder triar una mica, una filla dels comtes de Foix. El seu successor, el rei Sanç, ja es va haver de casar amb una filla del rei de Nàpols per temes polítics i Jaume III, el seu successor, se va casar també per motius polítics amb la filla del rei d’Aragó i Catalunya, per conveniència en aquest primer matrimoni, en el segon ja va triar una dona que pertanyia a la noblesa i, bé… se va casar per amor.

Sí?

Sí, això és molt curiós perquè es feia un contracte matrimonial on s’establien les condicions. I allà hi ha unes frases on diu que està desenganyat de les aliances per conveniència i que busca una dona que estimar i que l’estimi, tenir una família. Això és molt curiós, crec que de tots els testaments que he llegit, és l’únic que ho diu.

No sé si dir que era modern, aquest senyor.

Modern... supós que havia patit molt amb la primera dona, no per culpa d’ella sinó per aquestes circumstàncies, i aquesta vegada devia valorar altres coses. El varen obligar a casar-se, devia tenir 15 o 16 anys i, en canvi, amb aquesta dona, amb la que ja es va embolicar quan la seua dona encara vivia, era el seu amor, diríem, i la va elevar a categoria de reina tot i que quan se varen casar, ell havia perdut el regne. Era rei titular, però no per dret.

Es podien separar, però sense canviar la religió, com sí va haver de fer Enric VIII d’Anglaterra.

El repudi era la manera d’alliberar-se d’un matrimoni que ja no els era convenient. Després la església ho va posar cada vegada més difícil, va anar posant fre. No fa tants anys, el sha de Pèrsia també va repudiar dos dones. Una d’elles, Soraya. Són coses que no fa tant eren normals. Un dels motius podia ser no tenir fills, estar malalta de lepra o que fos sospitosa d’infidelitat. En general, quan una dona feia nosa, la repudiaven, la posaven en un convent, on devien viure molt millor, o li donaven una pensió i l’enviaven a una altra banda.

De quina li ha set més complicat trobar informació?

De totes. No te puc dir una, hi ha molt poques notícies. Vas llegint cròniques, diplomataris i trobes una notícia aquí, una notícia allà. Si tenien tal caràcter o tal altre, no ho puc saber. M’ho puc imaginar per les actuacions que ells fan, però és molt difícil. També s’ha de dir que la història està escrita per homes. Ells posen el seu punt de vista. No tenim el punt de vista de l’altra banda.

Fa investigació en violència de gènere, vol fer una geografia de la violència de gènere de les illes.

Vaig començar en jubilar-me. Vaig estudiar història i vaig acabar tard, perquè en el meu temps les dones no solien estudiar. Ja de major vaig fer la carrera, però investigar no podia perquè feia feina i tenia dos infants. Era impossible. I quan em vaig jubilar, vaig dir, mira, ara començaré. Perquè sóc rata de biblioteca, bé d’arxiu. No sabia què em trobaria. Per sort o per desgràcia hi ha molts casos de violència masclista, moltíssims. I, a més, per tot, a tots els arxius. Coses que amb els ulls d’ara ens semblen una animalada i que en aquell temps era normal. He trobat bastant i, de totes maneres, mai sabrem l’abast de la violència de gènere, perquè moltes coses ni se denunciaven ni eren vistes com a violència, és molt difícil dir al 100% tot el que hi va haver. És qüestió de cercar, d’anar pels arxius i deixar-t’hi els ulls.

Una geografia, però al llarg de la història.

Sí, faig un context per donar una mica de forma a tot això, has de saber d’on vénen les coses. Per exemple, trobes una sentència que diu fulano és a la presó per una besada. Què vol dir una besada? Has de buscar per què una besada era tan important. No es tracta només d’anar a l’arxiu i trobar una notícia.

Hi ha alguna època que sigui especialment xunga?

Totes. Totes, per desgràcia. Actualment, hi ha unes lleis que protegeixen bastant i Espanya, en aquest sentit, està bastant avançada. No vull dir que sigui suficient, però sí que comparant, per exemple, els codis penals de 1800, del segle XIX, amb les lleis d’ara, hi ha una diferència brutal. Hem de tenir en compte, per exemple, que abans, si un home trobava la seua dona sent adúltera la podia matar. I no passava res. Ara no. Després està el crim passional. Què era un crim passional? Per l’amor de Déu. O estava dissimulat. Se li deia violència domèstica. No existia una figura legal com a violència de gènere. Ara sí. S’ha avançat en moltes coses. La pena és que hi ha una revifada de masclisme, sobretot entre la gent jove i elles, també. No ho puc entendre. Són ignorants. Si sabessin, si llegissin una mica, s’enterarien de tot el que ha passat al llarg de la història. Per això m’interessa fer-ho des del punt de vista històric. Que es vegi que no és un invent d’ara, de les feminazis, com diuen. Ha existit sempre, per desgràcia. I abans no hi havia ni dreta ni esquerra. Hi ha molts homes que maten sa dona. També alguna dona que mata un home. Però tinc 400 fulls a l’ordinador de casos de maltractament, de violacions, d’assassinats d’homes cap a dones. I de dones cap a homes potser n’hi ha 10 o 15. Com a molt. Alguna dona matarà, però mira’t les notícies i les estadístiques. Els homes encara maten les dones, i estic parlant del món occidental, ja no me vull ficar ni amb Àfrica, ni Àsia...

També escriu ficció..

Abans més. Va ser una època. Com que no podia fer investigació... Sempre m’ha agradat escriure i de petitona ja somiava amb ser una gran escriptora. Estic contenta, tenc més de deu llibres publicats. Ara és com si la imaginació ja m’hagués fugit. Intento investigar i la realitat supera la ficció d’una manera tremenda. M’entretenc més amb això, amb la investigació.

Què pensa de que ara molts homes quan van a concursos literaris es presentin amb pseudònims de dona?

És ridícul. Un pseudònim no vol dir res. Hi pot haver qualsevol darrere d’un pseudònim. Pensaran que si et presentes amb un nom de dona t’afavoriran. Això és masclista fins a un punt que m’és difícil d’imaginar. Sempre dic que els homes d’abans, de totes les èpoques, estaven amb les seves idees, que venien de la Bíblia, dels patriarcats cristians, dels autors grecollatins... Hi havia una base per ser misògins. I era normal, entre cometes, que ho fossin, perquè no podien ser una altra cosa. Però els d’ara, amb tota la informació que tenen, són completament responsables dels seus actes. No poden dir que no saben. El que no ho veu és perquè no li dóna la gana de veure-ho.

Suscríbete para seguir leyendo