La complicada lluita del català per colar-se a la llengua dels joves

Estudiar «aquesta aparent incoherència entre el discurs declarat i la pràctica lingüística» del català. És una de les conseqüències que treu Eloi Bellés Boeta, professor de Filologia Catalana de la Universitat de les Illes Balears (UIB), a l’article ‘Actituds, ideologies i usos lingüístics al sistema educatiu. Balanç i perspectives’, publicat a l’Anuari de l’Educació 2025, que s’acaba de presentar a Mallorca, editat per la UIB, la Fundació Guillem Cifre de Colonya i la conselleria balear d’Educació.

«Les Illes Balears són un territori amb una gran diversitat sociolingüística. En estudis antics, s’havien documentat fins a 150 llengües familiars diferents a les Illes (Canyelles, 2012), una dada que, vistos els canvis demogràfics de la darrera dècada, és versemblant suposar més alta encara. Amb tot, en la majoria d’àmbits la realitat lingüística pivota, essencialment, damunt de la distribució d’usos del català i del castellà, amb presència important d’altres llengües, com ara l’anglès o l’alemany, en alguns àmbits d’ús concrets (laboral, turístic)», comença el seu article Bellés, que recorda que el català és, des del segle XIII, «la llengua històricament assentada a les illes» tot i que a partir del segle XX comença a conviure amb altres llengües. «Mentre que el castellà gaudeix d’un excel·lent estatus sociolingüístic, el català és una llengua doblement minoritzada, ja que pateix una minorització d’estatus, però també d’ús», indica abans de destacar que l’objectiu de la Llei de normalització lingüística del 86 ha set «revertir la minorització» del català.

Bellés recorre a diferents estudis sobre comprensió i ús del català i la conclusió que n’extreu és ben clara: «Si bé les dades més recents són menys favorables al català, en tots dos estudis es veu com el coneixement lingüístic és molt superior, en totes les habilitats, a laquantitat de residents que declaren tenir el català com a llengua inicial, és a dir, hi ha una massa important d’usuaris potencials de la llengua que en són parlants com a llengua addicional». L’expert explica que, en funció de les dades dels diferents estudis, es poden veure dos patrons: menys joves que tenen el català com a llengua inicial i que «hi ha més joves que tenen coneixements de totes quatre habilitats que no en el conjunt de la societat».

En aquest sentit, considera que «quatre dècades d’ensenyament en català» i la política lingüística «han facilitat que el coneixement del català entre la població jove que ha estat escolaritzada a les Illes sigui pràcticament universal» tot i que, reconeix, la situació demogràfica no és favorable, amb bona part de la població nascuda o a l’estranger o a altres comunitats. De fet, insisteix en què aquest «bon índex de coneixements no s’ha traduït, com s’havia esperat, en igualment un bon índex d’ús».

Ni a l’àmbit educatiu, on és la llengua vehicular, supera el castellà

En aquest sentit, destaca, referint resultats d’altres estudis, que habitualment els catalanoparlants canvien al castellà quan es relacionen, llengua, aquesta darrera, que «té un paper preponderant entre la població jove». L’autor d’aquest article publicat a l’Anuari, dirigit per Joan Amer, mostra dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) «en la qual es veu com els usos interpersonals dels joves menors de 20 anys són, sobretot, en castellà». «En la descripció dels usos cal destacar que el castellà és molt més emprat que el català com a llengua de relació amb els amics», afegeix. Per si això no fos prou, Bellés recorda l’estudi ‘Primera enquesta a la joventut de les Illes Balears’: «En els resultats d’aquest estudi el català no és la llengua d’ús majoritari ni tan sols en l’àmbit acadèmic, tot i que és la llengua vehicular del sistema educatiu».

Això, afirma Bellés recolzant-se en un estudi es deu a diversos facotors: la ubicació del centre, la llengua del docent, la tendència a canviar de llengua dels catalanoparlants i els prejudicis lingüístics. «Els dos darrers elements formen part d’una categoria més general que inclou totes les creences sobre la llengua, concretades en les diferents ideologies i actituds lingüístiques que existeixen a la societat».

Parlar català, una elecció

Parlar català és una elecció, una tria. I, tornant als nombrosos estudis dels que parla, «es constata que el català és vist com una llengua pròpia d’un etnogrup marcat»: «Molts joves, de fet, manifesten que el català és una llengua exclusiva per als catalanoparlants, mentre que el castellà és una llengua apta per a tothom», continua fent referència a un dels estudis. Bellés explica que els castellanoparlants «poden percebre el català com una llengua que no els pertany» mentre que els catalanoparlants viuen «de manera natural lahibridació lingüística i les identitats fluïdes». L’autor de l’article destaca, a més: «Si bé pràcticament no hi ha joves que neguin la unitat de la llengua, molts tenen una visió negativa de l’estàndard, percebut com un català imposat que substitueix la varietat pròpia, amb la qual s’identifiquen molt més». En aquest punt, Bellés fa referència a l’estudi ‘Actituds i percepcions lingüístiques dels joves eivissencs: unaprimera aproximació quantitativa’, que va publicar Christopher Little l’any 2022: «Va trobar que a Eivissa, malgrat que la majoria de joves eren castellanodominants, valoraven positivament el català, i especialment la varietat eivissenca».

«Més enllà del valor sentimental que es pugui donar a la llengua, quin valor instrumental donen els joves al català?», es pregunta Bellés, que qualifica de «fonamental» aquesta qüestió i destaca que l’escola «és un espai clau per a l’èxit —o el fracàs— de les polítiques lingüístiques de promoció del català». I, «a l’àmbit escolar la llengua que predomina en els usos és el castellà, sobretot a la badia de Palma i a Eivissa i Formentera (...) tanmateix, les actituds cap a la presència del català no es perceben negativament».

Bellés destaca allò que encara no s’ha estudiat respecte els joves i el català. «Una primera línia de recerca seria, sens dubte, aprofundir en les causes i les conseqüències d’aquesta aparent incoherència entre el discurs declarat i la pràctica lingüística», apunta, abans de destacar la segona: «El valor etnolingüístic i identitari del català, i si aquest valor en condiciona o no l’ús».

«Caldria fer recerca sobre les ideologies lingüístiques dels mestres i dels professors, però també dels seus usos a l’aula, amb catalanoparlants inicials i amb no catalanoparlants inicials. També caldria investigar com es comporten mestres, professors i alumnes davant l’error lingüístic, i si els càstigs acadèmics o socials en condicionen l’ús. Les ideologies i les actituds es poden transmetre de manera directa o explícita, però també de manera indirecta o implícita. Posar llum a totes aquestes qüestions és, sens dubte, una tasca indefugible per a la sociolingüística educativa de la propera dècada», conclou l’article.

Suscríbete para seguir leyendo