Cartaginesos i romans, llestos per a la guerra

«Molts cops agafaven les armes i defenses dels rivals. També hi havia modes. Hi va haver un moment en les Guerres Púniques que devia ser difícil distingir uns d’uns altres», afirma Carlos Martínez, president de l’associació de recreació històrica Iboshim. Martínez, expert en vestir-se de cartaginès i romà, explica, només uns dies abans de la batalla a tomatades de cartaginesos i romans de les festes de Sant Bartomeu (dissabte, de les 17 a les 21.30 hores), com anaven a la guerra els dos bàndols. «Podria estar cinc hores parlant», comenta, sense bromes, Martínez, que recorda que aquesta guerra no l’organitzen ells. Tot i això, com a expert en recrear aquells temps, dona les claus per aquells que vulguin anar a la guerra com toca, com uns cartaginesos i romans (o fins i tot íbers) de pro.

I és que al bàndol cartaginès no hi havia només cartaginesos, també hi havia íbers, recorda Martínez, que destaca les dificultats per saber com vestien per a la guerra els cartaginesos perquè hi ha pocs vestigis, poques restes. L’expert destaca, a més, que no ens hem de refiar del que es veu a Hollywood. També, que quan Amílcar arriba a Ibèria (237 abans de Crist) estava de moda l’estil d’alejandro Magno i portaven tots túniques, mants i estoles.

«La seua arma principal era una llança, la dory», explica. Un arma que complementaven amb un escut rodó i corbat, l’aspis, semblant al que portaven els hoplites grecs, i una segona arma, una espasa curta: la xifos grega. «Tenia la fulla més estreta al començament, s’anava aixamplant i després es feia més estreta de nou», detalla. Respecte als equips defensius, variaven en funció del que es podien permetre. «Qui podia pagar-la tenia una armadura, era com un Mercedes, no tots podien», indica Martínez abans d’explicar que com les Guerres Púniques varen ser llargues, alguns se la varen anar fent amb el botí que es cobraven. La cuirassa més típica era el linothorax, formada per capes de lli, molts cops encolades per donar-lis més rigidesa. «De vegades es posven muscleres. Això quedava molt Alejandro Magno. Eren molt presumits per anar a morir», detalla l’expert, que recorda que tot i que en un primer moment sortien de casa «molt netets», després de 18 anys de guerra millor no imaginar-se com devien estar tots aquests elements.

Primer el casc, després, si hi havia sous, l’armadura

Quasi tots portaven un casc. «Era prioritari. Primer això i després l’armadura», afirma Martínez. Eren de bronze. No serà fins més endavant, quan Juli César arribi a la Gàl·lia i vegi els cascos del gals, quan es comencin a fer de ferro. «Aquests cascos de bronze tenien una visera i alguns cops una cresta o un plomall fet amb la crin del cavall», apunta. «Jo en tinc un que vaig encarregar a un artesà que és igual que un que vaig veure al Louvre», explica Martínez mostrant, amb una foto, el casc del que parla. Cascos, com de tot, n’hi havia de moltes classes i molt diferents. «No hi havia aquesta uniformitat que, molts cops, veim a les pel·lícules. Això, explica, es deu a què cada combatent comprava les seues armes o el seu equip defensiu en funció de la seua economia. «No va ser fins l’any 70 abans de Crist, amb una reforma, que Roma ho sufragava. Tot i així, si encarregava cent peces a un artesà i altres cent a un altre, potser eren semblants, però diferents. La uniformitat als exèrcits no va arribar fins al segles XVII o XVIII», detalla.

Alguns, a més, podien portar una mena de canyelleres. «No tots. Abans, les guerres eren a les portes de les ciutats. Sortien de casa, batallaven i tornaven. Ara són campanyes molt llargues, han de carregar tot i busquen que sigui més lleuger», explica. Alguns podien permetre’s pagar un esclau que els portava les coses, però la majoria ho havien de portar ells durant llagues caminades. Aquest va ser un dels motius pel que varen canviar els aspis pels thureo, un escut més petit i pla, uns escuts que aviat es varen començar a emprar a tota la Mediterrània. A tot això s’hi havien de sumar les nombroses peces de tela que necessitaven per no fer-se mal amb tots aquests elements defensius i d’atac. «Tot havia d’estar fet a mida i encoixinat per no fer-se mal amb el fregament. Tant Martínez com tots els que fan recreació ho saben bé. I això que ells no han de caminar durant hores ni combatre realment.

Alguns generals, com podia ser el cas d’Anníbal, portaven els linothorax decorats i armadures amb musculatura, de metall. «Eren molt presumits. S’hi han trobat, fins i tot, pinçes de depilar», explica Martínez, que recorda que hi havia algunes peculiaritats amb els íbers, que també formaven part de l’exèrcit cartaginès. «Eren molt particulars», afirma el president d’Iboshim, que recorda que Anníbal va reclutar guerrers pels llocs on anava passant i que, en alguns moments, només el 20% del seu exèrcit eren cartaginesos. La resta eren íbers i gals. Els escuts que empraven els primers eren les caetra íbera, uns escuts «que no s’embraçaven, s’empunyaven». Les seues armes eren una llança i una espasa recta que aviat copiaren els altres: la gladio hispalensis. Al sud de la Península, a la Bètica, s’emprava una espasa corba, la falcata. La llança que empraven, la soliferreum íbera, era molt pesada i estava pensada per emprar-la en la curta distància, a sis o set metres. Com a armadura portaven un cercle de cuiro al pit, els més pobres, o una planxa de bronze. Martínez destaca el pectoral d’Anguita, ple de penjarolls, que han copiat no pocs recreadors per la seua bellesa.

Els cascos sense galteres dels íbers

«Portaven cascos?». Doncs sí, eren cascs orgànics, és a dir, de cuiro. Es creu que alguns portaven també vímet. Una de les característiques dels cascos que portaven els íbers és que no portaven galteres, a diferència dels altres, «es veu que els agradava que se’ls veiés bé la cara», i portaven al darrere una mena de salvaclatell petit per desviar els cops que venien per darrere. Martínez menciona el casc de Montefortino, que també es va estendre per tota la Mediterrània, una mica cònic i amb una peça dalt del cap.

«Els romans eren molt bons copiant-ho tot», comenta Martínez, passant ja als altres grans protagonistes de les Guerres Púniques. Aquests ja s’havien enfrontat als gals i havien vist les armadures que portaven els caps de la Gàl·lia: «Fetes d’anelles petites, de sis o vuit mil·límetres. Com una cota de malla». Aquestes proteccions no tenien res a veure amb el que portaven habitualment els romans: pectorals quadrats o rodons. Aquestes armadures d’anelles eren com una camisa de ferro, «eren molt pesades, però protegien molt i, a més, eren fàcils de portar». En un primer moment, aquestes cotes de malla pretèrites, lorica hamata, només les portaven els més veterans. Cadascuna d’elles podia estar feta de 20.000 a 34.000 anelletes. «A més, estaven rematxades per evitar que s’obrissin», destaca Martínez, que explica una curiositat dels escuts dels romans que explica perquè portaven les armes a la dreta i no a l’esquerra: en un moment donat, varen canviar el disseny del thureo, el varen corbar i li varen donar forma de teula. «Protegia més», indica. Amb la corba, però, era complicat desembeinar l’espasa, així que es varen adaptar i la portaven a la dreta». Que aquest escut complicava, i molt, treure l’espasa portant-la a l’esquerra ho han comprobat a l’associació, confessa el seu president.

A més del gladi hispànic i l’escut, portaven una llança amb una punta molt allargada, el pilum, que tenia com a objectiu clavar-se als escuts dels adversaris. «Eren com unes javelines», detalla. Les tiraven des d’uns vuit o deu metres —«fins a quinze si eren bons tiradors», indica— i, un cop clavades a l’escut, no hi havia manera de treure-les. «Estava tot molt ben pensat, així el rival no podia treure-la de l’escut i fer-la servir de nou contra tu», explica el president de l’associació de recreació històrica Iboshim, que enguany celebra el seu quinze aniverari.

Els cascos eren de bronze, al començament, i després es varen anar fent de ferro, quan els romans varen entrar en contacte amb els gals. «Tenien un grans artesans del ferro», destaca Martínez, que explica que eren peces «molt elaborades». Amb el temps, a més, els romans varen anar fent més grossa la part que protegia el clatell, per millorar la seguretat. Aquesta peça es pot veure molt bé a Astèrix i Obèlix, comenta, per facilitar que la gent es faci una idea. Això sí, destaca que molts, en veure aquestes peces, confonen aquesta protecció del clatell amb una visera. «No queda malament», afirma, rient, el president de l’associació, qui aprofita per recordar que, quan la gent imagina l’Antiga Roma ha de pensar que tot tenia color: les columnes, les estàtues... «Eren molt horteres», conclou.

Suscríbete para seguir leyendo