L’espardenyera misteriosa: «Sa pagesa des futur no demana permís»

Blau turquesa i lila. D’aquests colors són els fils amb què na Ro (s’estima més mantenir-se en l’anonimat) va urdir les espardenyes més famoses que han sortit de les seues mans. Bé, les espardenyes no, l’espardenya, perquè només en va fer una, confessa. «La de mostra», explica, rient, quan se li pregunta per què. Aquesta eivissenca de naixement —«jo sóc d’aquí, però els meus pares són de fora, tot i que ma mare va venir amb uns deu anys»— va començar a fer espardenyes eivissenques com a afició i, cosint cosint, s’ha enamorat d’aquesta feina artesana. Tant, que un dia va decidir penjar el que feia a les xarxes amb una intenció molt clara: apropar aquesta tradició a la gent més jove.

«Jo sempre portava espardenyes eivissenques a l’estiu. Sempre. Però sempre se’m trencaven per la mateixa banda, pel tancador, una merda», recorda na Ro. En aquella època, la seua mare era alumna d’alguns dels cursos de l’associació Es Retorn i, com na Ro balla a una colla del centre de l’illa, li havia fet algunes peces de roba per ballar. Així que, com sabia que a Es Retorn organitzaven també cursos de fer espardenyes, li va demanar si li’n feia unes «de morret», però el que va fer la seua mare va ser dir-li que s’hi apuntàs ella, al curs d’espardenyes, i que n’aprengués.

«Vaig començar com una mica de broma», confessa aquesta eivissenca, que reconeix que el que menys li agrada de fer espardenyes és haver de fer el cordellí, el fil amb què s’urdeixen les sabates. Per fer-ne unes de les normals, de les caladetes, les més populars, en fan falta «unes vint braçades». Més, encara, en cas que siguin de morret, les tancades per davant i que són ben atapeïdes. El que sí li agradava era anar a les classes i parlar amb la gent, la majoria de certa edat: «A casa havies de fer el cordellí i quan anaves a classe t’anaven explicant com es fan».

Provant fils per no haver de fer cordellí

Així que com que això de seure al sofà a casa i anar girant els dits per fer el cordellí l’avorria una mica, na Ro va començar a investigar per veure si podia fer les espardenyes amb un altre tipus de fil, ja fet. Va provar alguns metàl·lics, corda primeta de cuiro, fils de colors... «A veure quin funcionava millor», comenta. A més, li feia gràcia emprar fils de colors. D’aquí l’espardenya blau turquesa i morada que tant ha agradat. «Volia que fos una bogeria absoluta», explica, rient. I, un dia, va decidir fer-se un perfil a Instagram (S’Espardenyera @espardenya_eivissenca) i penjar les imatges d’aquestes creacions. Això sí, fent un collage amb altres imatges i amb versos. I la primera que va compartir va ser la blaveta, amb unes imatges de flors i unes paraules pròpies: «Flor als peus, arrel a l’ànima». Són part d’un poema que detallava a la descripció: «Amb cada fil, una pàgina. Camina, pagesa, que ets llegenda viva. S’espardenya no és només una sandàlia. És una declaració. Una flor als peus, una arrel a l’ànima i una veu pròpia. Aquí no venem pressa, venem memòria». Un poema que culminava amb una declaració d’intencions: «Som na Ro i t’explico el futur amb fil». Va continuar publicant les seues espardenyes, les de morret que s’havia fet per a ella: de color rosa pàl·lid. «Són ales. Són memòria. Són revolta», escriu, abans de continuar: «Sa pagesa des futur no demana permís. Balla, crea i vola».

«A la gent li va fer gràcia», explica na Ro, destacant que tot el procés ha set «molt orgànic». Tot ha anat sorgint, explica la jove, que assegura que el seu objectiu, més enllà de que li’n comprin algunes de les espardenyes que urdeix, el que vol es atracar la tradició a la gent més jove, la que no està a les colles, no té família de l’illa o no està ficada en res que s’atraqui al foment dels costums. I els colors són una forma de trencar aquesta barrera, de sorprendre, de fer que s’interessin i els agradi. També per a què la gent en general aprengui a valorar la feinada que hi ha darrera de fer unes espardenyes. Qui diu unes espardenyes, diu un capell o el que sigui. «Hi ha qui te diu que són molt cares, però és que porten molta feina. Has de fer metres i metres de cordellí, que sembla que no s’acaba mai», destaca na Ro, que lamenta les dificultats que, molts cops, es troba la gent que vol aprendre alguns procesos tradicionals. Afirma que hi ha persones que no volen donar a conèixer com fan les coses, com si fos un gran secret. I això, recorda, l’únic que aconsegueix és que aquestes formes de fer clàssiques s’acabin perdent quan aquests artesans ja no hi són.

Lamenta, a més, el desconeixement que hi ha, fins i tot, de les tradicions més conegudes. «Molta gent no sap, per exemple, que el flaó només es menjava per Pasqua», posa com a exemple. Per això destaca la valentia d’aquells que decideixen fer coses noves per fer que les coses antigues es mantinguin, segueixin vives, aquí. «Mira Elisa Pomar, hi ha qui la critica, però si no fos per ella no hi hauria gent jove portant joieria tradicional, la veien com de gent gran, passada de moda», afirma portant a la conversa la seua família política. El sogre del seu sogre era joier i la gent li portava les emprendades a fondre perquè no li donaven valor. També li semblen malament aquells que criticaren els balladors que varen participar a un espectacle a una discoteca: «No van fer res malament, no era una paròdia, anaven ben vestits i van ballar bé. Allò es va veure molt», insisteix na Ro, que no acaba d’entendre aquests retrets.

En aquests moments, na Ro té entre mans unes espardenyes fetes amb fil vermell. «Les espardenyes de la Dorothy d’Oz?». La pregunta la fa riure: «Doncs podria ser perquè són brillants», respon mentre segueix urdint. El seu objectiu: seguir fent les «més boges» que li vinguin al cap o que li demanin. Per a això, però, cal temps. I feina. «No és complicat, només has de tenir la tècnica correcta i, a partir d’aquí, paciència», resumeix l’espardenyera misteriosa.

Suscríbete para seguir leyendo