Cristòfol Colom eivissenc: "L'ou de Sant Antoni és el meu monument favorit"

Nito Verdera va defensar tota la seua vida que Colom era eivissenc. El periodista Carlos Garrido va escriure un text, una mena de monòleg, basat en els estudis de Verdera, on el propi navegant explicava els seus orígens i parlava del seu darrer viatge, a començaments del segle XVI. Un viatge on un Colom ja en la quarentena va naufragar i ell i la seua tripulació varen trigar uns anys en poder tornar a Espanya. L’editor Ramon Mayol va convertir aquest text en una lectura dramatitzada que s’ha posat en escena una desena de vegades. Mayol produeix i dirigeix i l’actor Iván Ros es fica dins la pell del navegant que va arribar a Amèrica buscant una via alternativa per arribar a les Índies. Ja que Colom ha ressuscitat fa uns anys per tornar a la seua illa i explicar la seua història, Mola ha parlat amb ell.

A veure, però vostè és eivissenc de veritat?

Jo som eivissenc. Totalment eivissenc. El que se diu eivissenc eivissenc. En els últims estudis d’ADN, després de 22 anys de feina, el metge forense José Antonio Lorente conclou que Cristòfol Colom era jueu-sefardí i que va néixer al Llevant espanyol o les Illes Balears, encara que queda descartada la teoria de Colom mallorquí.

O sigui que almenys sabem segur que no és mallorquí, oi?

Sí, sí. I això és una cosa que va defensar, que és important dir-ho, Nito Verdera durant tota la seua vida. Quina llàstima que no hagués pogut estar en aquella reunió dels estudis de l’ADN on es comunicaven les conclusions. Se li hauria fet tot Coca-Cola... Som evissenc i ca meua estava a la pujadeta de Dalt Vila, on estan les monges tancades. Bé, una de les meves cases. Perquè com a bon marí tenia cases a molts de ports.

Com li va sentar que el despertassin del somni etern per passejar-lo pel món explicant la seua història?

No m’ha semblat malament. Per a l’ego d’un marí van bé aquestes coses. Un se sent reconegut fins i tot després de mort.

Per què creu que tothom es vol apropiar de vostè?

Home, pens que va ser un descobriment molt important, el d’Amèrica. Tothom vol atribuir-se que jo som de casa seva. Si es fa amb els equips de futbol, com no s'ha de voler fer amb algú com jo? És tot un descobriment el d’Amèrica.

Bé, ara dir això està una mica... És un terme una mica conflictiu això del descobriment d’Amèrica. No es veu com una cosa positiva. Com li senta sentir aquestes idees?

Home, pot ser que ja l’hagués descobert algú abans. Diguem que jo vaig ser qui va donar la notícia, i crec que, en aquest cas, és el que val. No és el segon, ni el tercer, ni... És el que diu "vaig arribar". Jo també ho he pensat tota la vida que, òbviament, si hi havia gent allà, qui ho ha de descobrir? Doncs ells! Però tu estàs dient "aquí hi ha alguna cosa que no sabíem que hi era".

No sé si podríem dir que va ser el primer influencer?

Sí, totalment. El primer influencer. Els vaig ensenyar la forma de vestir, bé, millor dit, que s'ha d'anar vestit, pentinats diferents, viatges… Devia ser un xoc. No… Va ser un xoc espectacular per als indis que estaven allà, està clar.

Es pot saber com un eivissenc arriba a posar-se en contacte amb la reina Isabel de Castella i a vendre-li aquesta aventura?

Doncs mira, perquè els eivissencs, com els gallecs, érem bons marins. Som bons marins. I com que ja vivíem a illes, era molt normal trobar-se amb molta gent. Ja sabem tots que Eivissa era un lloc a on venien molts pirates, i les males llengües sempre fan que puguis arribar a altres bandes. Jo crec que varen pensar "qui és aquest tal Cristòfol Colom?". Perquè vaig batejar molts llocs de les Pitiüses com es Ca Marí, s’Espalmador, ses Margalides, Cap Martinet, Cala Saona, Punta Galera, Illetes, s’Illa de ses Rates... Curiós, eh? Hi havia constància d’això, escrita, a més.

I lo de l’ou? No sé si preguntar-te si l’ou de Sant Antoni és el teu lloc favorit.

Sí, totalment. Ara, clar, en una altra vida no podia ser perquè no hi era, però ara… Has de pensar que és un monument a tot allò que hi havia dins del meu cap: que la Terra era rodona, que no era plana. I això va crear molta controvèrsia. Molta. Va ser polèmic. Me deien "això serà així?", "vols dir, Cristòfol?". I l’ou era una forma de poder descriure alguna cosa que no entrava dins del cap de ningú. I la veritat és que bé, està xulo, per això vull sortir a la foto de l’entrevista amb l’ou de Sant Antoni, que és el meu monument favorit d’Eivissa.

Sap que ara hi ha gent que no es creu que la terra sigui rodona?

Hi ha molt d’ase pel món. Perdó... És que hi ha tantíssimes coses avui en dia... Però la pregunta es: qui ho diu, això? Perquè si ho diu, no sé, n’Stephen Hawking o, jo que sé, algun estudiós bo, important, dius "bé, podem escoltar a veure què diu", però si no… Avui dia qualsevol a les xarxes socials pot dir el que vulgui. I el que és fotut és que se’l creuen. Aquest és el problema. El problema no és que ho diguin, el problema és que hi ha gent que s’ho creu. L’Espanya profunda encara viu entre naltros.

En aquest ressuscitar que ha tingut parla del darrer viatge. Per què ha triat explicar el darrer i no el primer, que és el més famós?

Bé, crec que va ser significatiu, va ser el moment en què vaig sentir que s’havia aconseguit una missió. La missió d’haver trobat allò que se denominava el paradís terrenal, el que anunciaven les Sagrades Escriptures. Allò que tants teòlegs i homes de religió n’havien parlat, però mai havien vist. I jo sí que ho havia vist. Per això se’n parla tant. En aquell moment del darrer viatge, cap al 1503, ja estava cansat, però volia ser recordat. Em denominava a mi mateix com a Cristòfol Colom, almirall, virrei i governador general de les illes i terra ferma de les Índies descobertes i per descobrir. Això darrer és molt important: "Per descobrir". Per si de cas es trobava res important quan jo ja no hi era.

No va ser fàcil, imagín, el primer viatge.

No. Després de molt de temps de desesperació vam poder arribar-hi, a les Índies, i no va ser fàcil arribar fins allà. Ja hem vist els barcos com eren. Mira, hi ha un detall del monòleg on dic que els baixells estaven "carcomidos por la broma", és que el text és en castellà. Una de les vegades que estava fent el meu monòleg, entre el públic hi havia un mestre d’institut que, en acabar, em va dir que m’havia equivocat. Em va dir que això dels vaixells "carcomidos per la broma" no podia ser, que havia de tenir un altre nom. Però, efectivament, la broma és un bitxet, com el corc, però de la mar. Es menja els barcos. En aquell darrer viatge vam tenir broma, les naus no podien surar, vàrem naufragar i, després de molt de temps, amb molt d’esforç i de patir molta desesperació ens varen rescatar.

I com es sent amb això de passar de navegant a explicar les seues històries?

Doncs home, m’he hagut d’acostumar perquè... A veure, a mi el que m’agrada és anar dins d’un barco i veure la mar, però clar, quan ja arribes a certa edat, quan ets gran... Imagina’t com era jo de vell, amb 40 anys, que abans amb aquesta edat ja eres granadet. No en tenia gaires més, d'anys, quan vaig morir. Pensa en el que era arribar als 40 en aquella època.

Aquest naufragi del darrer viatge va ser pitjor que la incertesa del primer viatge?

A veure, la pitjor part era mantenir la tripulació amb ganes de continuar perquè tiraves, tiraves, tiraves i se t’acabava el menjar, se t’acabava l’aigua, se t’acabava tot... Era molt difícil. A més, els marins d’aquella època no eren professionals, normalment eren convictes. S’amotinaven molt ràpid i portar això era molt complicat. Tots els viatges varen ser difícils. A cada viatge que feia, menys tripulació portava.

Menys problemes?

Menys per una banda i més per l’altra. Hi havia menys mans per ajudar, i això a la mar es nota, però també hi havia menys caps que entretenir. I això també es nota.

Ara que ha reviscut i tornat a Eivissa, què li sembla el que s’hi ha trobat?

Luxe i barraques, molt de luxe i molta gent que no té casa…

Com a la seua època, no?

Sí, però la meva època si tu durant la nit feies unes parets i un sostre, allò ja era ca teua. Ara no tenim sostre. És una llàstima. Eivissa ha canviat tantíssim… Em resultava molt curiós quan la gent gran diu allò de que els hi és una mica igual tot perquè ja no ho veuran. El que he aprés és que no m’he de prendre les coses massa seriosament, total, no en sortirem vius d’aquí. Uns abans i altres després, però tots.

Té pensat tornar a explicar la seua història? Davant l’ou de Sant Antoni?

Encara tinc molta vida. Si m’ho demanen, hi vaig. A alguna escola, per exemple, no estaria malament que em convidassin. El monòleg dura uns 45 minuts, amb música, i quan acaba la gent diu que se li ha fet curt. A Sant Antoni es va parlar de fer-ho, fins i tot en anglès, per als turistes, però només de pensar en la calor...

Amb tot el que ha passat als seus viatges i ara me parla de la calor?

La calor és la calor.

Suscríbete para seguir leyendo