Elsa Moreno: «La poesia no és un text, és una filosofia de vida»

Un total de 29 poetes de diversos punts del planeta han prestat la seua veu, els seus versos, per ‘Zona Zero. Danaemas. Del lodo a la luz’, el llibre amb què Melq.Art edicions ha volgut posar el seu granet de sorra a la reconstrucció de la València afectada per la dana. Aquest dissabte, el llibre es va presentar a Eivissa, al Bibo Park. Un acte presentat pel director de la col·lecció Bes de poesia, Gabriel Torres Chalk, on no va mancar la música de Mon&Marcel i on la protagonista va ser Elsa Moreno, la joveníssima poeta valenciana autora del poemari ‘En un lugar limítrofe’ que ha sacsejat el món de la poesia amb la seua posada en escena.

Com sorgeix aquesta col·laboració teua amb ‘Zona Zero’?

Doncs Gabriel [Torres Chalk, director de la col·lecció] es va posar en contacte amb mi. No sé ben bé d’on va treure el meu contacte ni com em va descobrir, però em va enviar un mail, em va contar la proposta... En tot moment va mantenir en secret qui eren la resta de participants i n’hi ha noms molt grans de l’escena poètica: Gamoneda, Zurita, Yolanda Castaño... Va ser una sorpresa molt grata veure tota la llista de noms. Em va enviar la proposta, em va dir que estaven fent un llibre solidari pel que havia succeït a València, i... Com anava a dir que no? De seguida li vaig contestar, jo tenia un poema xicotet que vaig escriure dos dies després de la riuada i que d’alguna manera estava relacionat i, res, hi vaig participar.

Quan vau descobrir qui eren els altres participants?

Jo ho vaig descobrir a la presentació de València. No havíem vist el llibre ni res fins aquell dia.

Ets poeta, però... ets més activista de la poesia, oi?

Sí, d’alguna manera sí. Tinc la missió de dedicar-me exclusivament a la poesia en diverses manifestacions. A través de l’escriptura, de recitals, també em dedico al teatre… i des d’aquí desenvolupe una tasca poètica. Però sí, la meva missió de vida és difondre la pràctica de la poesia i també conscienciar que la poesia no és només un text literari o una forma textual o una manifestació artística o estètica, sinó que la poesia és una filosofia de vida. Això és el que intente promoure. Acabar amb aquesta imatge, aquesta espècie de visió que hi ha moltes vegades cap a la poesia, que es veu com una cosa artificiosa, massa tradicional, tancada en si mateixa, difícil d’accedir-hi... No, mira, la poesia és una manera d’estar en el món i d’observar el món. I això ho poden fer absolutament totes les persones.

Quan vas descobrir que la teva missió de vida era aquesta?

Prou paulatinament. Jo vaig començar a interessar-me per la poesia quan anava a l’institut, quan tenia 15 anys. Vaig començar a jugar amb les paraules, em generava molt plaer el fet d’escriure i de poder construir metàfores. Per mi era un joc, una manera de jugar. I el que al principi era una activitat molt íntima, a poc a poc vaig obrir a més persones. Amb recitals de poesia, anava compartint els meus escrits, veia que la gent també es commovia, que arribaven. Hi havia gent que em deia que arran d’escoltar-me havien començat a escriure. Havien vist que no era una cosa tan difícil, els havia inspirat, d’alguna manera. Vaig anar prenent aquest paper i ha set més una cosa que m’ha vingut de fora que no una decisió personal.

Has tingut mai vergonya o pudor d’explicar alguna cosa? De pujar-te a un escenari a presentar els teus escrits?

A mi la vergonya em ve després. En el moment no tinc cap vergonya. Moltes vegades he dit que sóc una exhibicionista emocional, perquè no tinc cap pudor en compartir els meus processos. M’he tret de sobre molt del perfeccionisme aquest sobre que la peça ha d’estar terminada i polida i perfecta per compartir-la, perquè pense que això és un ideal inabastable, i més dins de les arts. La vergonya em ve després, perquè passa el temps, passen uns dies, uns mesos, uns anys, hi ha enregistraments de l’actuació, i aquí sí que de vegades m’entra aquest pudor de dir ‘mare meva, però com he dit això? Com he mostrat això que ara mateix està tan llunyà de la meva línia artística?’, però crec que és un sentiment prou portable, no em paralitza.

Exhibicionista emocional. De vegades tinc la sensació que estam en un món molt exhibicionista, però on, al mateix temps, es penalitzen les emocions que no són positives, felices?

No estic tan d’acord en què es castiguin les emocions negatives perquè veig que hi ha molt de morbo cap a les emocions negatives. Les expressions emocionals que són un poquet més histriòniques potser no s’arriben a acceptar des de la naturalitat, però sí que hi ha al seu voltant molt de morbo i s’alimenta molt des de les indústries culturals. Crec que el que no s’accepta és la complexitat emocional i la contrarietat. El fet que la realitat emocional moltes vegades és contradictòria. Som contradictoris amb naltres mateixos. Les emocions poden portar a una reflexió molt complexa, un procés molt complex, i això és el que no es veu. Perquè la persona que està observant ha de fer un treball d’anàlisi i de qüestionament, que és un procés més llarg que no entra dins les dinàmiques i del flux establert per les indústries culturals. I pel sistema, generalment.

Tu puges a l’escenari amb els teus poemes. Canvien aquests poemes així com els vas representant?

Hi ha uns textos que ja estan prou tancats perquè ja m’he adonat que funcionen perfectament, estan ben asseguts dins del cos, dins de la boca, estan instal·lats a les orelles i ja no tenen molta variació. Però sí que n’hi ha d’altres que canvien. Crec que sobretot el que canvia és el ritme, la tonalitat, perquè cada espai demana una cosa distinta. No és el mateix estar recitant a un escenari on tens una distància física amb el públic, amb un aforament de 400 persones, que estar recitant en una plaça a peu de carrer per a 30 persones, o a una sala de xicoteta. Al final, l’espai i l’atmosfera és el que realment em condicionen a l’hora de recitar, d’encarnar aquest poema. Sempre deixo la porta oberta a què apareguin canvis. Ara mateix, per exemple, al recital que estic movent hi ha una part més performativa on començo a clavar-me branques dins de la samarreta. aquestes branques les agafe del mateix lloc on aniré a recitar, una o dos hores abans faig una volta per qualsevol parc proper i agafe els elements que em criden l’atenció. Aquesta escena serà distinta a cada lloc, perquè els elements són diferents, em donen una fisicitat diferent.

En aquestes actuacions mana el cos o mana la paraula?

Mira, fa uns dies estava amb el meu pensament i vaig arribar a la conclusió que el cos està en la veu. Vinc de la dansa i sempre parle molt del paper del cos, però crec que el meu fort està en la veu, la paraula és el que al final condueix l’espectacle, perquè crec que la tinc més treballada. Estic més segura amb la veu i la paraula que amb el cos, però sí que crec que la veu és una manifestació física, encara que sigui invisible, encara que no sigui matèrica, sí que és part del cos. Estic molt centrada en la paraula, però m’agrada entendre la veu com part del cos.

«Molts cops dic que sóc una exhibicionista emocional, no tinc cap pudor en compartir els meus processos»

Ja tens en marxa un segon poemari o publicar és secundari?

El poemari sí que m’agrada i m’ajuda prou a donar com un marc o un sentit a aquells textos que orbiten sobre un tema. Ara mateix tinc un segon poemari manuscrit, però encara no té cap editorial i estic amb revisions, correccions… Però jo crec que més aviat que tard veurà la llum.

Serà tan punky com l’altre, on et rebel·laves contra l’amor romàntic?

No tracta tant l’amor romàntic, però sí que apareix perquè al final no sé no escriure sobre això. No és el poemari més fàcil del món.

Ets molt afortunada de poder viure de la poesia.

Cada dia és un pensament que tinc, l’agraïment a la vida al camí que s’ha fet, d’alguna manera s’han alineat els astres per poder estar ara mateix en aquest punt en què, de manera molt humil, em puc dedicar exclusivament a això, a tasques que tenen que veure amb la creació, amb la poesia i també a alguns treballs que faig de comunicació per tenir aquest poquet al mes que almenys em pugui assegurar el pagament del lloguer però sí sé que estic en una situació molt còmoda.