Emilio Del Río: «Per solventar la situació política cal més Atenea i menys narcisisme»

Ensenyar divertint, aquest és el lema del popular professor i divulgador que ahir va oferir la xerrada ‘Fiesta mitológica’ al III Cicle de Cultura Grecoromana.

Un moment de la conferència. | M.S.

Un moment de la conferència. | M.S.

Marta Torres Molina

Marta Torres Molina

«Qui no vingui disposat a ballar i cantar, que no vingui», afirma Emilio del Río abans de la conferència que va oferir ahir a la tarda al III Cicle de Cultura Grecoromana. Bé, com ell diu, el que ell fa no és una conferència, fa una festa. Les seues xerrades, de fet, són mítiques.

Ve amb ‘Festa mitològica’, però he vist que a altres llocs es diu ‘Festa mitològica salvatge’. Com és que precisament a l’illa de la festa li treu el salvatge?

El títol normal és ‘Festa mitològica’, però quan veig que hem de provocar una mica la diversió per animar la gent a venir pos el salvatge. A Eivissa no cal, ja ve de sèrie la diversió. Aquí sempre tinc molt bona acollida.

I festa mitològica perquè la mitologia és una festa o perquè als protagonistes de la mitologia els agradava molt la festa?

Per les dos coses. La mitologia és divertida, t’ho passes bé, era una festa… També és cultura, t’ensenya la història cultural d’Occident i et serveix per a la vida. Són lliçons morals. Els mites traslladen totes les lliçons morals sobre la bondat, la maldat, la generositat, l’avarícia, la lleialtat, la traïció… Per una altra banda, real ment, el que faig és una festa, faig que qui vingui canti i balli, no faig una xerrada. Es tracta d’aprendre i, en segon lloc, de passar-s’ho bé.

Quan més aprenem és quan ens divertim o quan ens emocionam, oi?

Sí, aquest és un principi clàssic. Horaci va escriure «docere delectando», és llatí, però s’entén, ensenyar diventint, delectant. Quan un s’ho passa bé aprèn més i millor, es fixen millor els ensenyaments. Els clàssics són divertits, la mitologia és divertida. I com dic, també serveix per a la vida. Diré una cosa que, com em senti la meua filla que és psicòloga... Amb aquesta xerrada t’estalvies el psiquiatre. I, a més t’ho passes bé.

Es diu que totes les emocions, sentiments, situacions de la condició humana estan a la mitologia.

Sí, els clàssics imaginen els déus i projecten en ells la condició humana, tot i que per naltros la mitologia ja no té un sentit religió. Aquestes històries divertides i fascinants, de cavalls alats, de monstres meitat bou meitat humà, de fetilleres, d’herois que van volant, com Superman, per tallar-li el cap a Medusa, de qui neix el cavall Pegasus... Fixa’t que dona nom a un programa d’espionatge de mòbils, perquè no hi ha res més actual que la mitologia… Tot això són lliçons de vida. Els déus no perdonen la supèrbia, ni la deslleialtat… Estam envoltats de mitologia: els dies de la setmana, els mesos, els estels, expressions del dia a dia… Deim que és una odissea arribar a final de mes, que la situació política és laberíntica, anam al tanatori… La mitologia ens envolta.

Ja que la mitologia és actual, com la portaríem, per exemple, als dubtes que ens susciten les noves tecnologies?

Atenea, Minerva a la mitologia romana, dona nom al bressol de la civilització. És la deessa de la saviesa, la intel·ligència, l’estratègia a la guerra… Necessitam a Atenea més que mai. I m’encanta que la saviesa i la intel·ligència estiguin representats una dona i no per un home. Ja ho diu tot. I és la deessa del diàleg, la concòrdia, hem d’aplicar més Atenea que mai, per exemple, front a la intel·ligència artificial. Després tenim el mite d’Ícar, el fill de Dèdal, que és l’arquitecte del laberint del minitaure. Minos, el rei, no el deixa escapar de Creta perquè no desvetlli el secret del laberint. Dèdal fabrica unes ales de cera per sortir volant i li diu al seu fill que no s’atraqui massa al sol, que es fondran. Ícar no hi creu, vola molt prop del sol, la cera es fon, cau i mor. On estan els límits dels invents humans? Quins són els límits de la investigació genètica? I de la IA? Hem d’aplicar intel·ligència, saviesa, estratègia a aquesta nova era que s’obre, hem d’aplicar Atenea. I hem de saber que hi ha uns límits, si no els tens en compte, caus i mors. Com Ícar. Necessitam les històries per donar sentit a la realitat. No és meravellós que la ficció ens ajudi a donar sentit a la realitat.

I per solucionar el panorama polític que tenim, a qui necessitaríem de la mitologia?

Doncs també a Atenea: més saviesa, més intel·ligència, més estratègia. Atenea en comptes de l’impuls que representa Mart, que és el déu de la guerra, però el déu de la guerra de la força bruta. Té poc cap, diguem. Els grecs no guanyen per Aquiles, que mor, no guanyen per la força, sinó per l’estratègia, quan porten el cavall a Troia. Una altra mostra de l’actualitat de la mitologia: a un virus dels ordinadors se li diu troià. I necessitaríem menys narcisisme. En general, tots els polítics haurien de llegir ‘Pequeña historia de la mitología clásica’.

Si entenen bé els mites, que no sé si els mites clàssics ens han arribat a l’actualitat ben explicats, o explicats per complet.

Els mites tenen variacions. I aquesta és una altra característica de la mitologia clàssica: sense els mites no s’entenen 3.000 anys d’art, de música, de pintura, d’escultura… Sense la mitologia no s’entén la cultura d’Occident. I ens serveixen per despertar la imaginació i enaltir la vida. Però, a més, com plantejaves, la mitologia té viariacions. Un poeta no canvia allò sustancial del mite, però fa alguna variació. Un novel·lista, un dramaturg… No és una veritat revelada per un déu. Quan ho és, quan és una paraula única, la Bíblia o l’Alcorà, mates per això. No es mata per la mitologia. Es van trasmetent els mites i introduint variacions. I això em sembla fonamental. Què hi ha més d’actualitat que religions que maten per la religió?

Darrerament estam veient reescriptures i interpretacions dels mites, molts cops en clau de gènere.

Em sembla absolutament genial que es reescrigui un mite. Evidentment, no pots canviar allò sustancial. Si Edip no mata el seu pare sense saber que ho és i no es casa amb sa mare sense saber que ho és ja no és el mite d’Edip. Dit això, aquesta és la grandesa del mite clàssic, que es pot reescriure de manera que a cada generació li digui alguna cosa. Superman, per exemple, és Perseu. Oppenheimer, en canvi, és Prometeu. La pel·lícula que va triomfar a la passada edició dels Oscar es basa en la biografia d’Oppenheimer i, com es titula aquesta biografia? Vida d’Oppenheimer? No! ‘El Prometeu americà’. Hércules és Marvel, els herois de Marvel en general. Hércules, a cada època històrica, li ha dit alguna cosa. A l’Edat Mitjana se’l valorava com a Crist. I mira Prometeu, que per Marx era l’heroi del proletariat. Ara, al segle XX, Oppenheimer és el pare de la bomba atòmica i qui entrega el coneixement de l’energia nuclear als humans. Després, clar, ja depèn de l’ús que se’n faci. Cada època reinterpreta els mites i aquesta és la grandesa de la mitologia. Necessitam els mites perquè necessitam la ficció per donar sentit a la realitat.

I el gènere?

A alguns dels meus llibres en parlo, d’això. Artemis és la deessa del feminisme radical. Se l’associa amb la Lluna i per això la NASA, que sap més mitologia que naltros, a la missió per portar la primera dona a la Lluna l’ha anomenat Artemis. I pensem en Antígona, que a la tragèdia de Sófocles, diu: «Jo em rebel contra les lleis del homes». Hi ha alguna cosa més actual que això? Doncs està ja a la mitologia. La capacitat d’entrega, també hi és, Alcestis. Els mites estan vius, no estan anquilosats, per això es reinterpreten. Cada època com vol, clar. Podràs estar o no d’acord, però aquesta és la grandesa del mite.

M’ha passat que així com he madurat ha canviat la meua visió dels mites. Herois, per exemple, que ara em semblen uns cabrons de marca.

Total! Aquesta és una altra de les grandeses de la mitologia, que te fa veure la realitat. T’ajuda a veure-la. En quin sentit? Pensem en Jason, el gran heroi que mata el velló d’or i el porta de tornada. És un caradura. Ho fa tot gràcies a Medea i després l’abandona. Ella després es venja matant els seus fills davant d’ell. I Teseu? Entra al laberint, mata el minotaure, i gràcies a qui?

«Per solventar la situació política cal més Atenea i menys narcisisme»

«Per solventar la situació política cal més Atenea i menys narcisisme»

A Ariadna.

Exacte. Si no és per ella... I després incompleix la seua promesa i l’abandona a Naxos. Ariadna surt guanyant, això sí, perquè passa Dionisos per allà, es casa amb ella i la fa immortal. La mitologia te fa veure que les coses no són com semblen i que, en realitat, aquests herois, potser… A veure, Hércules és un gran heroi, però Teseu o Jason, ho són gràcies a elles i, a més són uns caradures que les enganyen. Però Hércules és una altra cosa. Representa l’heroi que es sobreposa a tot. En un atac d’ira mata la seua dona i els seus fills, per això ha de fer després les dotze feines. Ho fa induït per la deessa Hera, que l’odia. Pensa en el nom, Heracles, li toca els nassos a Hera: al fill que ha tingut el meu marit amb una altra dona li posa el meu nom. Serà cabró! Per això l’odia profundament, fins que al final es reconcilien. Hércules representa la capacidad de superar allò pitjor, una lliçó de vida. I els seus símbols a la mitologia estan a l’escut d’Espanya: les columnes d’Hércules quan passa per anar al Jardí de les Hespèrides, una a Espanya i una altra a Àfrica, i el lema ‘plus ultra’. En realitat, Hércules posava ‘non plus ultra’, però quan Colom va anar a Amèrica vam treure el ‘non’ en una mostra de què els espanyols som capaços de les més grans gestes, un poble tan derrotista com el nostre ha d’aprendre de la mitologia de tot el que som capaços si estam units.

Un professor de la universitat deia que l’Odissea no era més que l’excusa que li posa Ulises a Penèlope per justificar que s’ha passat uns anys de festa amb els amics.

Va trigar deu anys en tornar! Torna i ell vol tornar a estar amb la seua dona i a la seua pàtria, però mentres el cabró s’entretèn molt. Passa una estona amb Circe, una altra amb Calipso... Però, quin missatge el de l’Odissea! Què polit! Que la vida és un viatge, és el que ens està trasmetent Homer, més enllà de les històries fascinants i meravelloses que hi ha a l’Odissea. La vida és un viatge i s’ha de gaudir. Que l’objectiu final no ens impedeixi veure el que va passant al nostre voltant. I això depèn molt de les expectatives. Si te poses objectius que no pots complir seràs molt infeliç.

Algun cop li ha fet ràbia com s’ha emprat un mite?

No, a mi me sembla bé que es reinterpretin els mites. Però com ja t’he dit abans si Edip no fa el que fa no és Edip.

Quin és el seu mite favorit?

Atenea. La intel·ligència, la estratègia, la saviesa. La necessitam més que mai.

Suscríbete para seguir leyendo

Tracking Pixel Contents