Neus Montero: «El còmic és la porta d’entrada dels ganduls a la lectura»

Fa anys que Neus Montero, una de les contacontes més conegudes i estimades de l’illa no conta contes. «Pensava que enguany igual tornava», comenta mentre espera que li portin un te chai. Acaba de començar, això sí, les sessions dels clubs de lectura per a escolars i adolescents de la biblioteca de Santa Eulària, que es mantindran fins a finals de juny. Es celebren els dimarts. De cinc a sis de la tarda per als més petits (de vuit a onze anys) i de sis a set hi van els més grandets (de dotze a quinze anys). Varen començar el passat 8 d’octubre, però encara és possible apuntar-s’hi (enviant un correu a biblioteca@santaeularia.com o trucant al telèfon 971 33 82 77). «T’agrada llegir? Parlar de llibres? Les manualitats i els jocs de taula?», pregunta l’Ajuntament als cartells que ha fet per promocionar l’activitat. I és que, tot i el que molts puguin pensar, als clubs de lectura de Neus Montero no només es llegeix i es parla de llibres. De fet, es llegeix més aviat poc. «A un club de lectura es ve llegit de casa», afirma, entremaliada.

Un club de lectura és una bona forma de promocionar la lectura entre els més petits?

Si es fa bé, sí. Jo crec en el que faig. I si se fa bé, sí que és una bona manera.

I com es fa bé?

Deixant-lo en mans dels al·lots, que són els protagonistes del club, i treient tota la pressió sobre el fet de llegir. Convertir la lectura en una activitat de tot, menys obligatòria.

Això és tot el contrari que s’ha fet a les escoles tota la vida. Obligar a llegir i a llegir coses concretes, que no trien els alumnes.

Sí, i encara t’ho fan. Tots llegeixen el mateix. Li poses ‘La Celestina’ a un noi que ha arribat de Colòmbia fa tres mesos, a un altre que els seus pares són llicenciats en Llengua Clàssica i que ja és lector i a un tercer que no ha agafat un llibre en la seua vida. A més, generalment, sense acompanyament. Per la mateixa forma del currículum els docents no tenen fàcil acompanyar els alumnes en la lectura, però els obliguen a llegir i a llegir uns llibres concrets. Els profes també són víctimes d’aquest sistema.

Durant una època, sobretot a Primària, les lectures obligatòries eren llibres escrits per docents i que donaven més importància als valors que se suposa que transmetien que a la literatura. Això va fer mal?

Sí, molt de mal. Aquells llibres tipus ‘Pepita té càncer’, ‘José té dos pares’, ‘Ibrahim és el meu amic’… Tota la presumpta literatura que no està basada en la literatura ha fet molt de mal. Però per mi també ha fet molt de mal Harry Potter.

«Tota la presumpta literatura que no està basada en la literatura ha fet molt de mal a la lectura»

undefined

Què?!

Sí, perquè és una literatura per pel·lícules. Els nois les veuen, s’emocionen amb un imaginari que veuen a la pantalla i després s’han de llegir un llibre que literàriament no és tan bo, en comparació. Unpopular opinion!

Quan dius que els boixos han de ser els protagonistes del club, què vols dir?

Doncs mira, per exemple, al nostre club de lectura ells trien el que llegiran. Jo faig unes propostes, però ells poden triar allò que vulguin. I si allò que han triat no els agrada, no han de llegir-ho fins el final. No és un «l’has triat, doncs l’acabes». No. Se l’emporten a casa, el tasten i tenen tota la llibertat de tornar la setmana vinent dient «no m’ha agradat, no me’l llegesc». I les activitats del club són totes consensuades. Al club de lectura jo sóc una coordinadora, si necessiten un llibre o un material, m’encarrec de demanar-lo, i si volen fer una manualitat, d’ajudar-los. Parlam de literatura i es llegeix, però intent que no sembli una classe, intent que sentin que ells són els que estan triant i manegant-ho tot.

Això de no tenir l’obligació d’acabar-se el llibre que han començat a alguns els semblarà un sacrilegi. És un dels grans tabús amb els llibres?

Sí, conec molta gent que li passa. A més, és un toc del que molta gent presumeix: «Jo m’he acabat tots els llibres que he començat», «és que jo no puc començar un llibre i no acabar-lo»… Sempre dic que els llibres són com els amics: «Cada cop que vaig amb Pepet m’estafa 500 euros, però és el meu amic». Oi que no ho diries? Oi que no quedaries amb ell cada setmana? Doncs amb els llibres, igual.

Abans parlaves de les activitats. Manualitats i jocs de taula, diu l’anunci de l’Ajuntament.

Pens que quan les mans estan treballant és més fàcil amollar la llengua. La persona que té més timidesa o que li costa més participar, quan està fent una manualitat se li oblida que està en un entorn, entre cometes, reglat, i li resulta més fàcil parlar. Al club, molts cops marxen amb la sensació que no han parlat mica, o que no han parlat de llibres. I hem parlat molt! I la gent que no vol parlar o que parla menys no marxa amb la sensació que només ha anat a escoltar els altres.

undefined

O sigui, que el que fas és enganyar-los una mica?

No! Jo els dic la veritat. Sempre. De vegades em pregunten que perquè no llegim al club i els explic que al club es ve llegit de casa. No m’agrada enganyar els nens, són molt llestos. No m’agrada enganyar ningú, però si he de triar, m’estim més enganyar un adult que un nen. Ells ho entenen perfectament tot, no cal enganyar-los.

Per fer-nos una idea, quins llibres trien aquests petits usuaris dels clubs de lectura?

Te’n dire algun de l’altre any, que encara enguany estam començant a rodar. Varen llegir ‘One piece’, un manga; també ‘Sakura’ i ‘Mi corazón en un cofre’, que em va anar molt bé per treballar amb ells. I ‘Siete veces gato’, que és un llibre que treballam molt perquè parla d’un gat que passa, durant les seues set vides, des del temps de les bruixes al futur. Ens va molt bé per fer un joc de rol. Quan el gat està a Egipte, per exemple, ens anam naltros a Egipte i ens convertim en egipcis. I el mateix quan està al futur. Ells trien què llegeixen, però jo intent que llegeixin coses molt diferents o molt diferents de les que normalment llegirien o estan acostumats a triar. No es tracta tant de què llegeixin molt sinó de què descobreixin que hi ha molts tipus de literatura i que els poden agradar altres coses.

Les famílies entenen aquest concepte de club de lectura?

Hi ha de tot. A la llarga, sí, els que es queden ho entenen i molts diuen «qui m’havia de dir que el meu fill seria un bon lector?». També n’hi ha que conceben això com a part d’una elit cultural i no entenen que el club sigui tan informal, esperen que sigui una classe de literatura fora de l’horari escolar. I no. La realitat és que em preocup poc dels pares i les mares.

Hi ha molta hipocresia i postureo amb el tema de lectura?

Molt. Tot el temps. Alguns venen i te diuen, com presumint, «el meu fill està a segon de Primària, però li encanta llegir». Precisament, als clubs de lectura infantils i juvenils, si estassin ben fets, haurien d’anar els nois als que no els agrada llegir. Els d’adults ja són tot el contrari, tot i que també t’haurien de treure de la teua zona de confort i és millor si tens un bagatge literari. Però els clubs de lectura infantils i juvenils són principalment per a nens i nenes que no els agrada llegir. Si els agrada, millor, és cert, però aquests ja tenen el costum de llegir. Tot allò que té a veure amb la lectura està envoltat de certa hipocresia. Ens creim molt elit cultural quan hem agafat dos llibres seguits.

Igual han llegit molts llibres, però sempre el mateix.

Cadascú pot llegir el que vulgui. I jo defens molt a la gent que reconeix que no li agrada llegir. A mi no m’agrada fer ikebana, per exemple. Sembla que quan llegeixes has de ser més culte que els altres i no és veritat. No entenc com una novel·la em pot fer més culta. És una novel·la! No té molta més importància que si haguessis vist aquella història a la tele.

Eres bona lectora, de boixa?

Sí. No tenia consola! [Riu] M’agraden les consoles. La lectura m’ajudava molt a fugir de la meua realitat i llegia molt. Als meus pares no els agradava que llegís, no llegia el que ells volien. Deien que em posaria lletja i em sortirien rues. I és veritat! Mira [assenyala unes marques d’expressió gairebé imperceptibles al front]. I les que encara em sortiran!

«Feim manualitats i jocs de taula perquè quan les mans estan treballant és més fàcil amollar la llengua»

undefined

Com es fa per connectar amb aquests nens i adolescents?

No ho sé. Jo vaig allà i sóc jo mateixa. No faig veure que sóc una altra cosa ni més llesta que ells ni que man, els deix el seu espai i estic allà vigilant. Els deix fer. Es troben a gust, i quan es troben bé connecten. Hi ha un parell de normes que s’han de complir, com no ser agressiu ni amb els altres ni amb un mateix ni d’acció ni de paraula i no fer massa soroll perquè estam a una biblioteca, però són lliures de dir què pensen i com ho pensen. Al principi no volen dir gaire cosa, pèrò després s’amollen i t’expliquen el que volen i com volen.

Quines són les lectures que has vist que tenen més èxit als clubs?

Amb els molt petits és veritat que sempre llegim els mateixos llibres, de boixos o grups de boixos que fan coses, històries com ‘Els cinc’, però revisades. Altres llibres van per onades. Hi va haver uns anys que Geronimo Stilton s’ho menjava tot i ara ningú no s’enrecorda d’ell, s’ha quedatcom una lectura residual. Sempre és més o menys el mateix. I entre els adolescents… Amb els adolescents hi ha un problema, i és que com que ja els comencen a apretar amb les lectures obligatòries a l’institut, ho deixen molt. Ja no tenen ni temps ni ganes. Estan llegint una cosa que no els ve bé i ja no tenen ganes de posar-se a llegir una altra cosa. Per això a ells els anim molt a llegir còmics, perquè els netegen més la ment i sembla que entren més suaus. A les noies, que sembla que llegeixen més que ells, en aquesta època, els van molt les històries d’amor. I entre ells triomfa bastant el manga.

O sigui, que entre còmics sí o còmics no, tu ets de còmics sí, oi? Hi ha famílies que no els consideren lectura.

Sí. Sempre. Sóc una gran lectora de còmic. Així que còmics sí, sempre. I manga. M’encanten. Tinc una col·lecció de la que estic bastant orgullosa. Els còmics són la porta d’entrada a la lectura per a la gent gandula. A més, un bon còmic té dos nivells de lectura i és més difícil fer un bon còmic que una bona novel·la. El dibuix ha de complementar la lletra i la lletra ha d’acompanyar i la imatge. És un conjunt molt potent. Per mi, còmic sí, sempre.

Suscríbete para seguir leyendo