Elizabeth Clapés, @esmipsicologa: «Té un problema més greu qui es creu perfecte que qui no s’agrada»

‘Querida yo: tenemos que hablar’ va ser el primer llibre publicat la psicòloga eivissenca Elizabeth Clapés, més coneguda a xarxes com @esmipsicologa. Fa només uns dies ha presentat a Eivissa el segon: ‘Hasta que te caigas bien’. I, si tot va bé, abans que acabi l’any publicarà un tercer. I ja està treballant també en el quart, explica l’eivissenca, que viu ara mateix a Barcelona, ciutat on va estudiar Psicologia, una carrera amb la que somiava des de ben petita.

Què és ‘Hasta que te caigas bien’?

És un llibre que està enfocat a treballar l’autoconeixement i, a partir d’aquí, poder construir alguna cosa, bé, una forma de ser de què poguem sentir-nos orgullosos. Per això el títol: ‘Hasta que te caigas bien’.

Per què creus que ara mateix està tan de moda l’autoconeixement?

Doncs jo crec que és perquè mai no s’ha treballat, no s’ha educat en aquest tema. Ni a les escoles ni enlloc. Ara es veu que és molt necessari i que funciona molt bé per acabar interactuant amb la resta de forma adequada i acabar relacionant-se bé amb el món. Crec que és, bàsicament, per això.

Com pot ajudar el teu llibre a una persona que està en aaquest camí de l’autoconeixement?

Al meu llibre es fa una trajectòria des de la infantesa fins a l’etapa adulta i crec que arran d’explorar diferents àrees de la nostra vida i com han pogut influir en com som podem entendre perquè responem de determinades formes a situacions concretes. I a partir d’aquí començar a treballar en la gestió emocional, l’autoestima, com som a dia d’avui. Som d’una manera per allò que vivim, però això també es pot modular.

O sigui, que podríem dir que ser com som és, en part, una decisió nostra?

Sí, en part sí. Hi ha gent que diu «és que jo som així», però tots ens podem treballar.

Això ho fas si ets conscient que hi ha alguna cosa que no t’agrada o que no te funciona.

Crec que tots com conscients que hi ha algunes coses de naltros mateixos que no ens agraden.

Fins i tot els que s’agraden tantíssim?

Sí! Hi ha gent que s’agrada moltíssim i que se consideren perfectes. I aquests tenen un problema més greu encara.

De vegades tenc la sensació que som més capaços molts cops de veure i admirar coses dels altres que en naltros mateixos.

Sí, això passa, però també veim amb molta facilitat les coses dolentes de la resta de la gent. Som molt de veure, com diu el refrany, «la paja en el ojo ajeno».

‘Hasta que te caigas bien’ és una segona part de ‘Querida yo: tenemos que hablar’, el teu primer llibre?

Funcionen per separat, però, al final, es tracta una mica des de la mateixa perspectiva perquè escriu la mateixa persona. ‘Querida yo’ és molt més reduït i a ‘Hasta que te caigas bien’ s’inclou molt més desenvolupament de coses que en el primer llibre són només pinzellades.

Poses deures als lectors?

Alguns, sí. Però són coses senzilletes, a l’abast de qualsevol persona.

Tu has fet aquest camí del que parles als teus llibres?

Sí. Potser va ser en aquest moment que vaig veure que podria servir als altres, però sobretot, per damunt de la meua experiència personal, el que he viscut amb els meus pacients i com he pogut ajudar-los i les necessitats que veia que tenien.

Els teus llibres els situaríem en l’autoajuda?

Sempre me pregunten sobre aquest tema. Es pot dir psicologia, autoajuda o, fins i tot, autoeducació, es pot nomenar com vulguis. No li veig cap pega a la paraula autoajuda, que sé que hi ha gent que li té molta tírria. Però només és ajudar-se a un mateix, no li veig res dolent al terme. O sigui, que sí.

Naltros sóm qui més podem fer per naltros mateixos?

Naltros podem fer moltíssim per naltros mateixos, però és veritat que alguns cops necessitarem ajuda sí o sí, de professionals o de persones del nostre entorn perquè un llibre se’ns queda curt.

Quins senyals indicarien que s’ha de demanar ajudar, que el llibre no és prou?

Quan veus que el llibre ha destapat moltíssimes coses, però no les ha solucionat. Una cosa és que ens faci sentir un clic, que ens agradi, que ens remogui per dins i ens faci treballar o canviar d’opinió, i una altra molt diferent que llegint el llibre ens adonem que hi ha alguna cosa que no teníem controlada i que no queda resolta amb la lectura.

El camí de l’autoconeixement no té marxa enrere? Un cop que el comences no pots parar?

Jo diria que en el moment que sents que no avances o que necessites ajuda professional pots parar. Els psicòlegs també estam per a això, no només per a les persones amb un diagnòtic de salut mental. També feim processos d’acompanyament de persones que treballen l’autoconeixement, l’autoestima o el creixement personal.

La gent, per a això, normalment, pensa en un coach, no en un psicòleg.

Sí, s’ha d’anar amb molt de compte amb el tema dels coachs, que no han de treballar amb persones amb un problema de salut mental i necessiten un professional. Però un coach que està al seu camp i no es fica en necessitats de pacients als que no poden respondre perquè no tenen formació, pot ser molt útil. Conec gent que ha evolucionat molt bé amb un coach. Si no tracten coses que no els corresponen crec que poden fer una gran feina amb persones.

Per què triomfa tant el coach mentre que anar al psicòleg és una cosa que s’amaga més?

Perquè el coach, en general, ven, entre els seus serveis, la immediatesa. «Vols millorar la teua autoestima en vint dies?», «T’interessa sentir-te millor en un mes?»... Ofereix una cosa molt més immediata, amb un missatge motivador, molt alegre, que enganxa molt fàcil. I el psicòleg ofereix un procés terapèutic que es pot allargar més i amb un cost que també sol ser més alt. És una perspectiva diferent.

Hem de pensar bé què necessitam abans de triar un professional.

Sí. I tenim l’opció de provar, si una cosa no funciona provar-ne una altra. O, fins i tot, dins del mateix camp, provar diferents professionals, coachs o psicòlegs. Potser no connectes amb el primer. És una cosa prou freqüent.

Hi ha gent que li passa i pensa que el que no li va bé és l’ajuda, no pensa que potser és el professional que no és el millor per a ell.

Exacte. A l’equip entren pacients nous cada setmana i sempre els dic a tots que potser no connectin amb la psicòloga. Totes són estupendes, però que si no connecten, que m’ho diguin i canviam de professional, perquè és una cosa que pot succeir.

Acabes de publicar llibre. en tens ja un tercer en marxa?

Un tercer i un quart! Anam rapidet, sí. Vaig deixant altres cosetes de banda i vaig escrivint. Som psicòloga i la base és aquesta, però aquest tercer serà una mica diferent als dos anteriors i confic en que a finals d’enguany, o potser no tan finals, estigui ja a les llibreries.

Vas llançada!

L’editorial. És la que et va proposant. Si per ells fos, em proposarien que entregàs el llibre demà mateix per publicar-lo passat demà. Si fos per ells estaria fent un llibre al mes. Quan els agrada com treballes et pressionen, en el bon sentit, perquè segueixis.

La gent a la presentació te fa moltes preguntes?

Mira, els costa una mica fer preguntes per la timidessa. Quan arrib a casa d’una presentació em trob un munt de missatges que diuen «et volia preguntar, però no davant la gent...». Així que em toca contestar-los després.

Suscríbete para seguir leyendo