Va entrar a la part de mobilitat d’una associació ambiental que hi havia prop de casa seua. Així va ser com Gemma Simón Mas, de 25 anys, va adonar-se’n que no aprofitava la bici que tenia a casa com tocava. Només l’emprava, com molta gent, per donar una volta, explica l’ambientòloga i coordinadorta de ConBici, que divendres passat va participar a una conferència al Club Diario organitzada pel Consell d'Eivissa mb motiu de la Setmana Europea de la Mobilitat. «El món de la bici va fer que ja no sortís d’allà», comenta l’experta, que està fent ara un doctorat en mobilitat ciclista i mobilitat infantil.
Es pot fer tot el que feim en el dia a dia en bici?
Sí, és clar, el que passa és que ara mateix encara com som una societat que no usa molt la bicicleta la relacionam amb fer esport o fer un passeig en dies lliures. Però la biccicleta és un vehicle més, com ho podria ser una moto o un cotxe. Es poden fer moltes coses. No només transportar-nos naltros sinó també transportar coses amb naltros. En el països en què més s’empra, la gent va a la compra en bici i posa les coses a una cistella i hi porta els boixos i boixes.
Curiós, això que dius, perquè a aquests països plou prou i l’altre dia aquí hi havia una presentació d’un tema de bicis i es va susprendre perquè plovia.
Sí, són també com microexcuses: m’acansaré, arribaré suada, està plovent... Hi ha solució per a moltes d’aquestes microexcuses i el que s’ha vist és que quan una persona empra més la bici comença a veure menys barreres i impossibilitats. Percep que hi ha més risc que una altra persona que no l’utilitza perquè s’hi sent part i es sap els trucs. Totes aquestes coses li semblen molt més fàcils que a una persona que no l’usa.
La d’arribar suada és la que més em fa enrere.
Sí, també s’ha de dir que els països en què s’utilitza més la bicicleta són molt plans. Naltros, aquí, podem tenir alguna desavantatge, però no és una carrera. Anar en bici a una banda pot ser un passeig molt agradable. Tindràs el cos més calent perquè l’estàs emprant, però no arribaràs tan suada. Si portes una motxilla a l’esquena potser sí, però la pots posar a un altre lloc. Poden haver estratègies com, fins i tot, tenir una dutxa al lloc on arribes i canviar-te la samarreta, que és una cosa habitual a alguns països.
Em va sobtar el tema de l’esquerda de gènere a la bici.
Sol passar a països en què l’ús de la bici no està molt generalitzat. A Holanda o Dinamarca o al Japó no existeix aquesta esquerda. Homes i dones circulen per igual o, fins i tot, les dones més. Fa poc em vaig assabentar, estic llegint molt ara pel doctorat, d’una cosa que em va deixar bastant impactada: al Japó hi ha moltes més dones que empren la bici i, sobretot, per a aquells viatges que a naltros ens resulten complicats de fer en bici com anar a comprar i portar els nens. És una forma molt clara de dir que la bici es pot fer servir per a aquestes coses. Els resulta més eficient i passen un temps de qualitat amb els seus xiquets i xiquetes.
Igual en aquest cas concret elles empren més la bici perquè el cotxe es considera un element d’estatus i l’empren ells.
Sí, així és. Una altra part dels patrons de mobilitat diferenciats és que si hi ha un cotxe a casa és per a l’home. És cert que ells solen treballar més lluny i estar més temps. Si només n’hi ha un, de cotxe, les dones acostumen a tenir menys accès a ell o, fins i tot, no tenir-ne. La bici és barata i fàcil d’arreglar. Al final són els rols de gènere els que generen aquestes desigualtats. Els homes es dediquen a treballar, arriben tard i les dones fan tota la resta. El rol de gènere està molt marcat. Aquí també passa, el patró de mobilitat és diferent entre persones cuidadores i persones que no tenen aquesta responsabilitat. Però és un rol de gènere.
Aquesta diferència es dona tant en l’ús diari de la bici com en l’esportiu?
Sí, el tema esportiu no és el meu fort, però supòs que la dona és l’alteritat, l’esport habitual és el masculí. Quan es parla de la Volta a Espanya o el Tour de França es parla dels hòmens. Després estan les curses femenines, que és on participen les dones i això alimenta la idea de relacionar la bici amb capacitat corporal i amb els hòmens.
Treballes en nens. Aquestes diferències les veus també amb els més petits?
Això és precisament el que vull estudiar, però sí. Arriba un moment, sobretot quan es comencen a diferenciar gèneres, que sí. En el Bicibus, que és el que estic estudiant, quan són molt petits participen per igual boixos i boixes, però arriba un moment, quan es fan més grans, que elles comencen a fer una passa enrere i ells una passa endavant. Hi ha un punt en que diuen que això no és per a elles. Les boixes, a més, tenen tres vegades menys la possibilitat d’anar en bici i estan més influenciades per l’entorn: si tenen amigues o un pare o mare que va en bici. Això fa que elles l’utilitzin més.
Dones molt grans expliquen que les miraven malament quan eren jóvens per anar en bici.
Sí, l’edat fa molt en la probabilitat que vagis en bici. La majoria és gent d’entre 30 i 40 anys, una situació que no se dona a altres països, on precisament és la gent jove i la gran la que més va en bici. I una altra cosa interessant és que les dones grans són la part de la població que més possibilitats té de no saber anar en bici. Només hi havia una a casa i no era per a ella, sinó pel seu germà. O hi anava, però va caure i ja no hi va tornar a pujar perquè anar esgarrinxada no era una cosa de dones.
Feu cursos per a dones grans.
Sí, feim cursos per a adults per aprendre a anar en bici i la gran majoria són dones.
Es pot aprendre a anar en bici a qualsevol edat?
Sí, sí. I tant! Però d’una forma diferent. A naltros, de petits, ens varen ensenyar espentant-nos, oi?
Sí, com a nedar, que et tiraven a la piscina.
Exacte, i no és la forma més ràpida ni més segura. Tenim un métode amb què la persona es va sentint segura a poc a pos. Sempre al seu ritme, per ella mateixa. Naltros no la tocam. Aprenen. És fantàstic veure com de contentes estan quan acaben. De vegades és una espineta que tenien clavada des de petites i ja pensaven que no aprendrien mai. En vuit hores surten dels cursos anant en bici, una cosa que pensaven que no farien mai.
Les nostres ciutats estan preparades?
Les ciutats estaven preparades per a les bicis, abans de tenir les ciutats com les tenim ara hi havia moltes bicis el que passa és que es va invertir la prioritat. El que més interessava era anar ràpid al llocs i no es va pensar que això tendria conseqüències. Ara mateix està molt complicat. Per un costat naltros ens posam les limitacions, se’ns ha oblidat que la bici és un vehicle més i que pot anar per la calçada, però és cert que hi ha un perill real. Hi pot haver un accident. Tot el que serveixi per reduir la velocitat i el nombre de vehicles a motor ajuda. Ha de ser coherent. Ara mateix, aquí a Eivissa hi ha projectes aquí i allà, però l’ideal és que tot estigui connectat. Llavors serà una xarxa que farà que la gent es senti segura per circular.
Els cotxes no tracten gaire bé les bicis quan es troben a la carretera?
Per això dic que al final no és només una cosa d’infraestructures sinó també cultural. Hem d’aprendre a trobar-nos i interaccionar. Si un cotxe no s’espera que es trobarà una bici... Ara sabem que els peatons estan a les voreres, però la bici és un actor nou a les carreteres i l’hem de tenir en compte.
No podem oblidar que cada any moren molts ciclistes.
Sí, exacte.
D’aquí a deu o quinze anys com creus que estarà el tema de la mobilitat?
Crec que sóc molt optimista. S’estan fent molts esforços que encara són insuficients, però cada cop tenim més coneixement. Quan es va començar hi havia aquests carrils bicis que començaven i acabaven, però ara ja anam amb plans, amb experiències i crec que també és un moment en què la població està molt per això. La benzina està molt cara, el canvi climàtic preocupa... Crec que a poc a poc aconseguirem tenir més espais segurs a la ciutat i ciutats més amables amb la bici. I més saludables!
Clar, el temps de bici te l’estalvies de gimnàs.
Sí, i tens relació en l’entorn. Amb els veïns. Veus com està el dia. Anant en bici passen moltes més coses que en cotxe.
Si no vas amb auriculars, clar.
Ara mateix, tal com estan les coses, millor no portar-los posats, però t’he de dir que, per exemple, a Holanda sí que van amb auriculars als seus espais segurs. Però ara mateix, aquí, millor tenir els cinc sentits.
