Nascuda a Argentina, amb només dos anys Bahía Arellano Janzen va venir a Eivissa amb la seua família. Acaba de finalitzar els seus estudis de disseny de moda a Barcelona i ha set l’única eivissenca seleccionada per participar al certamen de joves dissenyadors Futur Adlib.
Anava per arquitecta, però es va adonar que pensava més en roba que en edificis i va canviar de batxillerat. Amb 23 anys, Bahía Arellano Janzen acaba de presentar la seua primera col·lecció completa (fora de la feina de la carrera) a Futur Adlib, el certamen de joves dissenyadors de la passarel·la eivissenca.
Des de quan t’interessa la moda?
De sempre, el meu pare me deia que com em vestia de forma tan estranya. Ja de petita em deia si no em podia vestir normal. Sempre he set així. No m’agradava vestir.me com els altres. Amb quinze anys o així la resta anaven amb shorts i tops i jo no. Aquesta frase que me repetia el meu pare em va fer adonar-me que m’agradava la moda i em fixava en com vestia la resta. Vaig triar el Batxillerat científic-tecnològic perquè volia estudiar Arquitectura i em vaig canviar a l’Artístic per fer moda.
Quin canvi.
Sí. Vaig preguntar-me a mi mateixa si pensava més en cases o en roba. I la resposta va ser que en roba. Som molt artística, des de petita, sempre m’ha agradat fer coses amb les mans
Com es van prendre el canvi a casa?
Encantats. Des de petits ens van deixar fer allò que hem volgut, ens han animat a triar allò que ens agradava. Una de les frases que més m’han repetit a la vida és «tu pots fer el que vulguis». Això m’ha donat l’energia i la força, en tots aquests anys, per estar convençuda que qualsevol cosa que me proposi la puc aconseguir. És una sort. Tenc uns pares meravellosos.
Estarien a primera fila el dia del concurs, oi?
S´! Estava tota la meua família. No vaig guanyar, però em van aplaudir moltíssim. Jo crec que la que més [riu].
Vas batejar la teua col·lecció com ‘Baal & Baalit’, les deitats fenícies. D’on ve això?
Record que quan feia quart de la carrera havia de fer el treball de fi de grau i, de sempre, el que més m’ha inspirat ha set l’illa en què m’he criat. Al treball em vaig basar en els fenicis, la col·lecció estava inspirada en la progressió de l’illa i la gent que l’ha anat poblant, i els primers i mé simportants varen ser els fenicis. Em va semblar polit ajuntar els noms de les dos deitats per a aquesta col·lecció.
Ha set la primera que has fet completa?
Durant la carrera vaig fer una col·lecció al mes. Ens donaven moltíssima canya. Per això crec que som tan treballadora, perquè des del primer dia vam estar 24 hores set dies a la setmana treballant per a això. És cert que no les desenvolupàvem senceres, potser només havíem de fer una prenda. Això sí que ho vam fer per al treball. Havíem de fer sis looks. Jo en vaig fer vuit. Alguna peça sí he aprofitat per a Futur Adlib. Un des vestits era una transformació.
Què és el més complicat? Dissenyar o fer real un disseny i que quedi com el tens al teu cap?
Dissenyar, per mi, no és molt complicat. Dibuixar i treure les idees del meu cap no em resulta difícil. El que sí ho és una mica més és que quedi exactament com ho imagines. Aquest és el procés més llarg. Fas uns patrons intentant que quedi tal qual, que molts cops és impossible, dibuixes coses que no són reals. Però si saps de patronatge i costura al final ho acabes aconseguint. És impossible dissenyar sense saber cosir. Si no saps com es confeccionarà la prenda, és impossible dissenyar-la. Quan tens el patró fet, talles i a cosir. Que cosir també és prou complicat. Això que es diu al refrany de «coser y cantar...»no ho entenc. Record estar a la universitat cosint amb les companyes i comentàvem que d’on carall surt aquesta expressió.
Una de les coses que miraven els jurats era...
Sí, com estaven cosides les peces. Els donaven la volta.
Això és el que s’aprèn quan s’estudia moda? És més important saber fer realitat una idea que tenir les idees?
Sí, és que sitens molt bones idees, ets molt creativa, però després no saps desenvolupar-les o no tens la paciència per portar-les a terme no serveix de res. Un dibuix és un dibuix.
Paciència... Has hagut de barallar-te molt amb alguna idea?
Doncs no, el més difícil que he fet ha set un top per a aquesta darrera col·lecció. Em va costar prou perquè el vaig haver de fer a mà alçada, moldejant la tela sobre el cos. Però amb la resta me n’he sortit. No he hagut de guardar cap idea al calaix. Si la tenc, la trec com sigui.
Què s’aprèn treballant al taller d’una altra dissenyadora?
L’admir moltíssim. És un referent. Quan estudiava, la meua primera opció per fer les pràctiques a Eivissa era ella. Va veure des del primer moment que era molt treballadora, que em demanava una cosa a les vuit del matí i a les vuit i mitja estava fet. El que més aprenc d’ella és a treballar constantment, no parar mai. S’ha de descansar, però el mé simportant,per molt talent que tenguis i per bo que siguis, si no treballes la constància i la disciplina no serveix de res.
Hi ha espai per a la teua creativitat al taller d’algó altre?
La dissenyadora és ella. Si ella em demana l’opinió se la dic, però són els seus dissenys. Quan em pregunta li dic què en pens i potser canvia una mica el disseny. Si a una persona li agrada com treballes la teua opinió li importa. Té en consideració la meua opinió, però la dissenyadora és ella.
Què t’ha dit de ‘Baal & Baalit’?
Està molt orgullosa. Ella va ser la que em va insistir per presentar-m’hi. Jo ni ho tenia al cap. Crec que encara no és el meu moment. Però ella i la meua família em varen insistir i recolzar per fer-ho. Vaig quedar finalista, entre les sis seleccionades de 26 que es varen presentar, així que estic molt contenta.
Com vas viure el dia?
Molt feliç! Vaig estar nerviosa els dies i les setmanes prèvies, però el dia de la desfilada vaig estar molt tranquil·la. Els nervis els vaig fer fora el dia anterior, vaig fer uns crits al carrer, però el divendres vaig estar tranquil·la, feliç, vaig conèixer la resta de dissenyadores, molta gent amb talent, vaig gaudir molt. M’ho vaig passar genial aquell dia!
A la passarel·la tot surt segons el que estava previst?
Jo era la primera i no tenia cap referent per dir-li a les models que desfilassin així o aixà. Tot va ser prou espontani, les models ho varen fer genial i sí és cert que hi va haver una petita errada: quan vaig sortir a saludar portava l’acreditació!
Canvia molt un disseny del taller a quan el veus a la desfilada?
Quan vaig fer els dissenys tenia el pensament que no quedarien exactament igual i la veritat és que varen quedar clavats. Millor encara. Estic més contenta del que pensava. I sense haver guanyat!
Quines seran les teues properes passes al món de la moda?
Aprenc coses cada dia. Al taller i fora. Vaig estudiar Disseny de Moda quatre anys i també un màster en Fashion Management, per crear i portar empreses de moda. no tenc cap intenció de seguir o de començar res nou en quant a formació acadèmica es refereix. La meua idea és quedar-me amb Virginia, seguir aprenent d’ella i sí que és cert que en algun moment m’agradaria estalviar una miqueta i crear la meua pròpia firma. És una cosa que tenc pensada per d’aquí a uns anys, encara tenc coses per aprendre i crec que sóc massa jove encara per ser empresària. A més, fan falta sous i m’estim més esperar i fer-ho tal com m’ho imagín.
Com es vesteix una dissenyadora?
Dia a dia me pos el primer que trob a casa, però com tenc bon gust, agafi el que agafi està més o menys bé. Hi ha dies que sembl una vagabunda i el meu pare em torna a preguntar, com quan era petita, que on vaig així vestida. És el primer que la gent veu de tu i em pareix important, però no has de preocupar-te cada dia per la roba que te posis.
Supòs que per a la desfilada sí vares pensar prou què posar-te, no?
Sí. Virginia em va recomanar posar-me un vestit fet per mi, però no el tenia i no me donava temps. És un vestit que me vaig comprar a un mercadet de Barcelona per cinc euros. Es pareix molt al meu estil de dissenyar. i me’l vaig posar. No sé ni de qui és, però m’encanta! Aviat em veureu amb els meus dissenys!
