‘Flores de otro mundo’. ‘Te doy mis ojos’. ‘También la lluvia’. ‘El olivo’. ‘La boda de Rosa’. ‘Maixabel’. Són només algunes de les pel·lícules dirigides per Icíar Bollaín, una de les protagonistes del mes de febrer del calendari ‘Temps de dones, dones en el temos’, publicat per l’Organització de Dones de la Confederació Intersindical del sindicat STES, dedicat a les directores de ficció de l’estat espanyol. Precisament ‘Maixabel’, la darrera cinta de Bollaín, nascuda a Madrid l’any 67, acaba de guanyar tres premis en la darrera edició dels Goya: millor actriu protagonista (Blanca Portillo), millor actor de repartiment (Urko Olazabal) i millor actriu revelació (María Cerezuela). Ella mateixa estava nominada a millor directora i millor guió original, estatuetes que es va emportar a casa en l’edició de 2003 per ‘Te doy mis ojos’, i com a millor pel·lícula.
Icíar Bollaín
Época: 1967
Origen: Madrid
L’any 2012 va dirigir el curtmetratge ‘1, 2, 3... Casa’, per a Aldeas Infantiles SOS, en què mostra la situació de vulnerabilitat de molts boixos a Espanya.
La seua carrera al món del cinema la va començar davant de les càmeres, com a actriu, quan Víctor Erice la va triar per la seua primera pel·lícula: ‘El sur’. Apassionada per la pantalla, va abandonar els seus estudis de Belles Arts, a la Universidad Complutense de Madrid, per dedicar-s’hi de ple. Com a actriu, va fer més d’una vintena de pel·lícules, treballant per a directors com José Luis Cuerda, Gerardo Herrero, José Luis Borau o fins i tot Ken Loach a ‘Terra i llibertat’, director al que va acompanyar durant el rodatge de ‘La cançó de Carla’ per escriure un llibre sobre ell: ‘Ken Loach, un observador solidario’, publicat l’any 1996.
La directora madrilenya està convençuda que el cinema és una eina molt poderosa per transforma la societat i encaminar-la cap a una major igualtat. De fet, les seues pel·lícules són prou compromeses. En elles, les dones són les autèntiques protagonistes. Mostra el món a través de les seues vides i les seues mirades. Especialment impactant va ser ‘Te doy mis ojos’, el seu tercer llargmetratge, en què explica d’una forma molt crua la violència masclista. A la seua darrera obra, ‘Maixabel’, explica la història real de Maixabel Lasa, vídua de Juan María jáuregui, assassinat per ETA l’any 2000 i que es va reunir amb els seus botxins.
