Entrevista | Fanny Tur Responsable de l'Arxiu Històric d'Eivissa i Formentera

Fanny Tur: "Em jugaria la vida per salvar el Llibre de la Cadena"

Fanny Tur acaba de celebrar els seus 35 anys al front de l’Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera

Fanny Tur, celebrant amb Mola els seus 35 anys a l'Arxiu Històric d'Eivissa i Formentera.

Fanny Tur, celebrant amb Mola els seus 35 anys a l'Arxiu Històric d'Eivissa i Formentera. / Marta Torres MolinaFotos de Juan A. Riera

Marta Torres Molina

Marta Torres Molina

«Avui fa 35 anys q vaig aprovar les oposicions a arxivera-bibliotecària a l’Ajuntament d’Eivissa. Recent llicenciada en Geografia i Història pensava que seria temporal mentre aconseguia ser professora, la meua passió. No sabia encara del poder dels papers vells que conten històries». Amb aquest tuit, penjat el 14 de febrer, celebrava Fanny Tur, responsable de l’Arxiu Històric d’Eivissa, les seues tres dècades i mitja entre documents (llibres, cartes, mapes, postals...) centenaris. A Mola l’hem volgut fer bufar una espelma per celebrar-los.

35 anys, tenint en compte que passa els dies envoltada de papers centenaris , és ser una jovençana, oi?

Sí, en comparació amb els llibres que toc, som ben jove. Qui no es consola és perquè no vol! [Riu] Però són anys. A les visites guiades sempre dic que a l’arxiu hi ha documents que són molt més antics que les murades, que la pròpia catedral o que les torres de defensa. Això dóna una mica la idea de l’abast que suposa. Hi ha documents que parlen de fets que varen ocórrer a Santa Gertrudis o Sant Mateu quan al paisatge no hi havia les esglésies d’aquests pobles. Dóna una mica de vertigen, de vegades.

Ets una rata de biblioteca?

Totalment. Som una rata d’arxiu, de biblioteca, com li vulguis dir. Jo anava per a professora. Tenia un professor d’Història Medieval, Emilio Cabrera Muñoz, que quan va saber que era d'Eivissa em va encarregar un treball extra sobre la història del Regne de Mallorca i me’l va fer exposar a classe. Me va dir que per allà passaven alumnes amb dos perfils: rates d’arxiu i destinats a la docència. I que jo era de les segones.

No li vas fer cas, veig.

No, però de tota forma, era veritat. Jo me vaig presentar perquè un amic que treballava a l’Ajuntament me va dir que hi havia una plaça per arxivera-bibliotecària per posar ordre a l’arxiu i que m’hi presentàs mentre sortien les oposicions per als instituts. Me vaig presentar amb la idea de mentres preparar-mes les oposicions. I ja veus.

No me diguis que un arxiu és com la biblioteca d’El nom de la rosa’, que hi entres però no en surts.

Tal qual. Enganxa. Sobretot a la gent que li agrada la història. Tenir documents que et fan viure en primera persona la història és un privilegi.

«Em jugaria la vida per salvar el Llibre de la Cadena»

Fanny Tur, a l'esquerra, en els seus primers anys a l'arxiu. / Arxiu personal

Tornem als bitxos. A un arxiu hi ha rates, paneres, cucs...?

Hi ha de tot. Les paneres em fan pànic i afortunadament n’he vist poquetes. Quan vaig entrar me n’anava cada dia a casa amb les cames negres de puces. A banda de blanca de pols. Record que arribava a casa i sa mamà em mirava... En la meua època, quan treies una feina d’oficina, et deien que tenies una feina molt neta. I arribava a casa com qui arriba de l’obra. Hi havia puces, pixades de gats... Rates no en vaig veure mai, però documents mossegats per elles en vaig trobar molts.

Et fa pena o ets conscient dels documents de l’arxiu que es poden haver perdut en tants segles?

La veritat é sque hi he pensat moltes vegades, però també he de dir que tenint en compte com va estar durant anys i anys abandonat... Des que va morir Isidor Macabich, al 73, que ja portava anys a Barcelona malalt, fins que vaig entrar el 2 de març del 87 varen passar quasi dues dècades sense una plaça estable d’arxiver. Hi va passar molta gent. En Mariano Llobet em va explicar una vegada que va convidar a casa seua al director de l’Arxiu del Regne de Mallorca, quinze dies per fer una proposta de classificació. Uns mesos hi van estar fent alguna proposta n’Ernest Prats i na Conxa Calafat, de Palma. Però com no hi havia una plaça estable les caixes de l’arxiu es posaven allà on no fessin nosa i quan feia falta es movien i es tornaven a canviar. Feien falta carpetes? Agafaven les de l’arxiu, en treien els documents i els deixaven a qualsevol racó. Quan vaig arribar record que va venir una amiga que treballava a la Junta d’Andalucia que es deia Lola Luque i la vaig portar a veure l’arxiu i em va dir: «Esto no tiene arreglo, olvídate».

Arribes el 2 de març. Què t’hi trobes?

Crec recordar que me va rebre l’alcalde, n’Adolfo Villalonga, perquè la meua regidora, que era na Maria Muntaner, estava a Palma, i el secretari, en Javier Bilbao. Me porta a un passadís que anava a urbanisme i que estava ple de caixes i munts de papers en terra. La gent que anava a demanar una llicència hi passava per damunt. Vaig preguntar que què feia i em varen dir que el que volgués. Els primers mesos, el meu lloc de feina era l’ampit d’una finestra del final del passadís. Agafava els documents, els posava allà damunt i els mirava. Anava fent allò que podia.

Si celebres els 35 anys és perquè per a tu va ser una data important.

Per a mi, molt. Les oposicions varen ser dos dies, 13 i 14, i el número tretze a mi m’ha agradat sempre. Quan me varen dir que eren el 13 de febrer vaig pensar «bon senyal», ja veus quina asenada. I vaig aprovar. Havia de començar l’1 de març, però ja era el dia de Balears i vaig començar el 2. Ho record bé perquè per a mi és una data importantíssima.

En algun moment vares pensar fugir de les caixes i les puces?

Sí, al principi. Arribava a casa i me repetia: «Jo no serveisc per això, jo no serveisc per això... No puc!». Però sa mamà me deia que callàs, que havia acabat d’arribar, que aguantàs. Al principi te jur que pensava que no era lo meu. La meua vocació tota la vida havia set donar classes. De fet, si hagués aprovat unes oposicions ni tan sols hagués triat Eivissa. En aprovar les oposicions a l’arxiu també vaig pensar que me quedava fermada a Eivissa. Jo venia de sis anys a Còrdova. Pensava demanar Salamanca, Barcelona... Me feia molta il·lusió donar classes a la Península. Al principi pensava que no duraria.

Quin és el document més antic que has tengut a les mans?

Justament quan estudiava. Ens feien anar a arxius. El que més em va impressionar va ser l’Archivo de Indias, a Sevilla. Allí no sé si va ser un document del segle XII. No és fàcil entrar-hi. Has de justificar perquè vols entrar, portar un aval... Per mi és un temple, una catedral. Crec recordar que eren documents del segle XII o XIII. D’aquesta època també en tenim a l’arxiu d’aquí. Te parl de fa dècades i en aquell moment ja hi havia tractaments digitals per poder llegir documents absolutament menjat per les tintes ferrogàl·liques. Mira que he estat a l’Archivo de Simancas, al del Regne d’Aragó a Barcelona, però l’Archivo de Indias em va impressionar.

Hi ha algun document que en 35 anys, sabent que hi és, no l’has trobat?

Que sàpigui que està a l’arxiu i no el trobi, no. Però sé de documents que estaven a l’arxiu i no hi eren quena vaig arribat. Durant molts temps, quan vaig arribar, hi va haver gent un parell de persones que varen tornar documents que estaven a l’arxiu i que em varen dir que se’ls van emportar perquè això era un desastre i pensaven que podia desaparéixer. No diré mai els noms. Així i tot, crec que hem tengut sort perquè els documents importants no s’han perdut. Tenint en compte les vicisituds que passen els arxius en general hem tengut molta sort. El Llibre de la Cadena, els de la Universitat, el títol de la Ciutat d’Eivissa, els llibres de la Sal... Hi són. L’Arxiu de Ciutadella, per exemple, que també és hereu de l’antiga Universitat de Menorca, prácticament no els queda documentació medieval. I naltros la tenim gairebé tota.

Potser perquè per aquí no varen passar els britànics.

Doncs sí, potser. Va haver-hi moltres destrosses en això. Documentació medieval, d’arxiu civil, després de l’Arxiu del Regne de Mallorca, l’Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera és el més important

Has de renyar molt la gent?

Passa com amb la biblioteca, tot forma part una mica de l’aprenentatge i la pedagogia que fas. Així com a una biblioteca pots entrar amb un bolígraf, a un arxiu no perquè si toques un document amb un bol·lí queda una ratlla. Una de llapis la pots esborrar. Tampoc es pot entrar aigua. Has de deixar le sbosses fora. Són les normes habituals d’un arxiu. Costa més tot el relacionat amb els mòbils. En general, la gent que ve a l’arxiu està avesada. També hi ha gent que no ha estat mai a un arxiu, no és investigador, però vol veure els tresors que tenim i a aquesta gent se l’atèn igual. Molt contents que venguin!

Això del policia que cada dia venia i menjava un bocata i s’obria una botella de refresc és un mite?

Quan ho va explicar en Josemi, que és el primer investigador que va venir, no ho recordava. A la porta de l’Ajuntament i havia un policia i quan estava avorrit... És aquest concepte de la pedagogia que te deia. L’arxiu tenia com un despatxet, devora, que no tenia porta. Es posava en aquesta sala. Fins i tot això ho vàrem aconseguir reconduir.

Tots els dies amb aquests paperum. Quan agafes un llibre nou, què en penses?

Doncs moltes vegades que en 500 anys, com estarà? Tenim documents de set segle si el paper està en molt bon estat i els llibres que es fan ara en 500 anys no existiran. Ni en 300. La tinta s’esborra, es desconjunten... Hi ha llibres lligats i cosits fa 500 i 600 anys que estàn millor lligats que els llibres editats ara. Es feien les coses amb un preciosisme i una paciència... Algun escrivà tenia aspiracions artístiques i feia dibuixets que són autèntiques joies.

Has enxampat algú robant?

Sí, una vegada. Una persona, de fora, que ens va demanar veure postals antigues d'Eivissa i es va ficar una a la butxaca. El vàrem enxampar na Lourdes i jo. Et puc contar una anècdota del primer dia a l’arxiu?

Per favor.

El primer dia que vaig arribar a l’arxiu, el primer que me vaig trobar el llibre de l’institut del pare d’una amiga meua que s’havia passat la vida renyant-la, tot i que treia notables i excel·lents. I allà posava que treia cinc i sis. No era de l’arxiu i li vaig donar. El primer dia...

Si només poguessis salvar un document...

Uf! M’ho he preguntat molts cops. De fet, a una sala amb balcó tenim els més importants per poder-los evaquar ràpid. Me costaria, però crec que salvaria el Llibre de la Cadena. El llibre on se copiaven els usatges i privilegir des de 1235 al segle XVIII. M’hi jugaria la vida abans que no es perdessin.

Suscríbete para seguir leyendo