Un total de 39 cartes, d’una cortesia extrema, que mostren gran estima i una relació que passa de la de mestre-deixeble a la d’iguals. Així és la correspondència que varen mantenir els escriptors Marià Villangómez i Marià Manent i que l’eivissenca Neus Giménez Tur ha analitzat en un estudi que va presentar dissabte a la biblioteca de Can Ventosa.
«Engrescadora». És la paraula amb què l’eivissenca Neus Giménez Tur definiria la feina d’investigació. No només la que va fer durant mesos per a ‘Uns béns compartibles: l’epistolari de Marià Manent i Marià Villangómez (1954-1987)’, que va presentar dissabte a la biblioteca municipal de Can Ventosa, sinó tota la feina d’investigació. És la paraula que va trobar, després de pensar-hi uns segons, quan un dels assistents, ja en els darrers moments de l’acte, li va preguntar si la feina d’investigació era divertida.
El llibre, publicat per Miquel Costa edicions, és una feina que ja té un temps. «Uns vuit anys», comenta l’autora, que viu a Catalunya, on treballa com a tècnica de joventut. «Ara en tenc 28 i en aquell moment en tenia 21», recorda sobre aquest estudi, que va néixer com un treball de final de carrera i que va rebre el premi a millor treball de fi de grau. «Jordi Manent em preguntava que quan el publicaríem, però jo vaig marxar a viure a Madrid, després a Hondures... Vaig fer la meua volta interestel·lar i quan ja vaig tornar a viure a Catalunya vaig dir: ara sí», explica Neus, que destaca com de rápid Miquel Costa va dir que sí. «La coneixia de quan ella tenia deu anys i era només una nena», comenta a la presentació, celebrada, precisament, a la sala Marià Villangómez, l’editor, que destaca que Giménez és de les primeres dones que han investigat i escrit sobre Villangómez.
El llibre recull les 39 cartes que es varen enviar «aquests dos homenots premi de les Lletres catalanes», anotades per Giménez. «Una anotació és incloure informació sobre allò de què parlen a les cartes. Altres autors, obres literàries, anècdotes... Sense anotacions ni referències les cartes no tenen context», comenta. Una feina que ha set «una mica trencaclosques», explica, recordant els primers moment de busseig a l’arxiu Marià Villangómez de l’Institut d’Estudis Eivissencs (IEE), on estaven les que l’eivissenc havia rebut del poeta català, però no les que havien partit d’Ibiza rumb a Barcelona. Un trencaclosques que es va endreçar prou quan, a l’arxiu de la família Manent va comprovar que tenien la correspondència completa. Les cartes d’anada i les de tornada. «Dos patriarques de les lletres catalanes, de la poesia i l’assaig», comenta Jordi Manent, nét del poeta, durant la presentació a Ibiza, en què assegura que l’epistolari entre els dos marians té, encara avui, «interès i vigència». Manent els defineix com «educats, elegants, cultes i continguts» en els missatges que intercanvien. «Cap dels dos es deixa anar», afirma.
Cortesia, estima i confiança
«Les cartes no són molt extenses i, a més, hem de tenir en compte el moment polític en què s’escriuen», apunta Giménez. «Aquestes cartes ens posen davant les persones, no només davant dels escriptors», afirma el regidor de Cultura de Vila, Pep Tur, que assegura que la investigació de la mestra eivissenca permet entendre millor els autors. «Les cartes mostren que eren dos persones educades, hi ha una cortesia extrema, però també s’hi pot veure la gran estima que es tenien», explica Giménez. I la confiança: «Una de les cartes de Marià Manent a Marià Villangómez posa que és ‘confidencial’ i en ella explica que uns periodistes no han parlat massa bé d’ell».
L’autora confessa que un dels aspectes que la va fascinar mentre feia l’estudi va ser veure que no s’havia perdut cap carta pel camí i no pot deixar de donar-hi voltes, ella que es defineix com a «filla semitecnològica», al valor que tenen les cartes físiques. El paper. «Qui sap si d’aquí a uns anys els estudis seran sobre els tuits que intercanvien els escriptors», comenta Giménez, que tot i valorar les missives en paper, la materialitat que suposen, no és precisament anti noves tecnologies. «Pens que les xarxes socials són bones», afirma.
Durant la presentació, l’eivissenca explica —«qué bé que parla!», comenten dos senyores d’edat assegudes a les darreres fileres de la biblioteca, tocant els llibres de David Safier— que analitzar la correspondència entre els dos autors li va servir per connectar amb Ibiza i amb la Neus que, «de ben petiteta», va descobrir Marià Villangómez. «A les escoles i els instituts s’hauria de llegir Villangómez, manquen referents eivissencs a les lectures», afirma l’autora de l’epistolari, que recorda com «deliciosa» la primera lectura que va fer de ‘L’any en estampes’.
«Les cartes mostren que Villangómez i Manent es tenien una gran estima», comenta l’autora
A la presentació, Giménez recorda la primera visita a la casa de la família Manent. I la primera conversa amb Albert Manent, «que ja ens va deixar». També els passejos per Dalt Vila fins arribar a l’Arxiu, on va passar «molts mesos entre l’olor de papers vells». Investigar, assegura, li ha servit per aprofundir en la seua pròpia identitat: «Entendre el meu origen, connectar amb Ibiza, amb la terra. He tengut la gran sort de viure a diferents llocs del món, i l’illa, com viure-hi condiciona la identitat, m’interessa molt».
«A les escoles i els instituts s’hauria de llegir Marià Villangómez», opina Neus Giménez
Giménez ha seguit investigant. Ha fet un estudi comparatiu entre la poesia de la mallorquina Antònia Vicens —«quan vaig llegir ‘Lovely’ em vaig quedar esborronada»— i la de Maryse Condé, nascuda a l’illa de Guadalupe. Un estudi que va ser el treball de fi del màster que estava cursant i també per a una borsa d’estudis socials de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). «La idea no és publicar-lo. És molt específic i, a més, encara es pot ampliar. No sé què passarà amb ell», reflexiona Neus Giménez, que confia, això sí, en poder conèixer aviat, en persona, l’escriptora de Santanyí, amb qui, durant aquest temps en què ha estat fent l’estudi, ha intercanviat alguns correus. «Correus, no cartes físiques», comenta, rient.
