Estan Mal del Cap

Compartir amb la gent allò que els agrada. Fer que descobreixin obres i artistes als que, d’una altra forma, segurament no arribarien. Tant si els agrada com si no. Com quan un amic està flipat amb una sèrie, una pel·lícula o un llibre i en parla als amics per veure si s’animen i poder compartir experiències. Exactament això, però amb una dimensió molt més gran. I sense conèixer aquests amics. Això és, més o menys, el Festival Mal del Cap, que s’està celebrant en aquests moments a Eivissa. «Som un grup d’amigues i amics que no ens dedicam a la dinamització cultural, treballam per amor a l’art», comenta Inma Saranova, una de les impulsores del festival, dedicat a la «cultura maldita». Saranova destaca que amb aquest terme es refereixen a una programació «una mica alternativa» i «minoritària».

Un moment dels preparatius de l’escenari. | PAU MORATA

No dedicant-se a això —«cadascú té la seua feina»—, organitzar la setmana de festival, que està celebrant la seua setena edició, no és fàcil. «Anam planificant així com podem, en les nostres estones lliures», comenta Inma, que destaca que encara que comencen a parlar de les jornades molt abans, s’hi posen realment al voltant del mes de maig. «Uns sis mesos abans, tenint en compte que el festival es sol celebrar cap a finals d’octubre primers de novembre, potser una mica abans en el cas dels curtmetratges», comenta. Però és al maig quan comencen a posar-se ja seriosament amb els convidats. «Normalment en aquestes dates no hi sol haver gaire cosa, però enguany, amb la pandèmia, s’ha mogut tot i Mal del Cap coincideix amb altres esdeveniments i festivals importants: Sitges, Sevilla o el Tracking Bilbao, que és un festival en què ens miram molt. El seu director, Borja Crespo, sempre troba temps per a naltros», afegeix.

Frikies

Alguns cops porten a l’illa coses que ja han vist i que creuen que podria agradar. Molts altres, però, no han vist els artistes en directe, però sí per internet i tenen ganes de veure’ls en directe. «Som molt friquis», confessa Inma. «Bé, aquest terme està una mica trillat, però intentam buscar coses noves. Hem tengut convidats que en el moment en què varen venir al festival eren molt poc coneguts i poc després no és que s’hagin convertit en mainstream, però sí que són molt populars, han arribat al gran públic», comenta.

Dídac Alcaraz, durant la seua intervenció al festival. | PAU MORATA

És el cas, per exemple, explica, del director, actor i guionista David Pareja; o de Carlo Padial, «que acaba d’estrenar ‘Doctor Portuondo’, la primera sèrie de Filmin», també de Dídac Alcaraz: «Va venir al 2015 i ara está a punt d’estrenar la seua primera pel·lícula». Inma pot passar-se una bona estona enumerant els convidats que han explotat poc després de passar pel festival eivissenc, que avui (19 hores a Can Ventosa) celebra la segona projecció dels curtmetratges a concurs i el monòleg d’Irene Francolí. Inma està convençuda que el mateix passarà amb la gent d’El Renacimiento, el podcast que va inaugurar dissabte el festival. «En un parell d’anys...», afirma.

El que més els agrada, de fet, és fer que altres descobreixin allò que a ells els fa gaudir tant: «A qualsevol altra ciutat aquest festival tendria un públic molt concret, però aquí no. Aquí ve gent molt variada, tenim un públic molt heterogeni. De totes les edats i de gustos molt diferents. Tenim un públic molt fidel», afirma Inma: «Molts venen, de fet, una mica a cegues, a veure gent que no coneixien».

De tota aquesta feina s’encarreguen bàsicament unes deu persones. Elles són les més actives en l’organització del festival. «A l’associació Mal del Cap som prop de 40», comenta Inma, que reconeix que el més complicat és aconseguir el finançament: «Tota la resta de coses depenen de naltros, però això no. Som una associació sense ànim de lucre, la quota dels socis és mínima, tres euros al mes, i les activitats del festival són totes gratis». «Aconseguir finançament públic de vegades és complicat, has de justificar que el que fas es paga la pena», comenta Inma, que destaca que ara que el festival està consolidat això ja és una mica més fàcil. «Ja no és allò d’anar i que no sàpiguin de què els estàs parlant, la gent coneix el festival», afirma Inma, que destaca que enguany ha vengut gent de fora de l’illa (de Bilbao i Barcelona, al menys) per al festival i que, a més, se n’està parlant a publicacions importants. «Això facilita que es vegi Ibiza com una destinació cultural en aquesta época de l’any», afegeix.

L’organització de l’edició d’enguany no ha estat fàcil. La pandèmia ho ha complicat molt tot. En algun moment, fins i tot, varen arribar a pensar que no es podria celebrar: «Quan a finals d’estiu varen començar a pujar les xifres de covid...». I no només per això. Les restriccions i normatives covid, constantment canviants, complicaven tenir clars els aforaments i els espais. «Molta incertesa i, a més, portar la gent de fora enguany ha estat més complicat. Havíem de veure si tenien el certificat covid per no haver d’anar a Can Misses a fer-se una PCR en arribar», destaca.

En aquestes set edicions tenen algunes espinetes clavades, gent que volen tenir al festival i que, per algun motiu, no han pogut venir encara, tot i que han manifestat interès en fer-ho. Com el director i guionista Carlos Vermut o Juan Cavestany, que és, a més, dramaturg. «Molts cops estan rodant», justifica Inma Saranova, que confia en poder tenir-los al Mal del Cap en alguna propera edició.