Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Miguel Carranza Guasch Politòleg

«Veig llunyà que es crei una identitat balear»

Meitat eivissenc i meitat ‘oaxaqueño’, el politòleg Miguel Carranza Guasch acaba de publicar la seua tesi: ‘La identidad insular, elemento particular de las Illes Balears. El caso de Ibiza’

Miguel Carranza Guasch, fa un parell d’anys, al port d’Eivissa.

Mare eivissenca i pare de Mèxic, país on es va criar fins els 18 anys i del que Miguel Carranza Guasch, politòleg, no n’ha perdut l’accent. Ara, amb 36 anys, viu a Mallorca, on ha acabat la seua tesi: ‘La identidad insular, elemento particular de las Illes Balears. El caso de Ibiza.

Com sorgeix la idea de la tesi?

La meua mare és eivisenca i mon pare, mexicà i sorgeix de la reflexió de veure com la identitat es construeix de forma diferent a Espanya i a Mèxic. Sempre m’ha cridat l’atenció que a Balears no existís un sentiment de comunitat a diferència no només de l’altre arxipèlag, sinó també de l’estat. .

Ningú diu «som balear», no?

Exacte. La idea va sorgir un dia de les Illes Balears, a Cas Serres, fent cua pel frit de porc. Em vaig trobar amb Antonio Viñaràs, responsable de protocol del Consell en aquell moment, vam platicar sobre la meua idea i em va dir que en fes la tesi. Ell mateix em va recomanar a Sebastià Serra, que l’ha dirigit, i hi vaig començar a treballar. Primer faig un anàlisi macro, un exercici de política comparada entre Canàries i Balears: econòmic, sociodemogràfic, electoral, del sistema de partits… Els canaris han tengut el seu Règim Especial des de finals del Franquisme i això és degut, en gran part, a que sempre han tengut una força política al Congrés. Balears no ha tengut mai cap representant que no sigui d’un partit estatal. això ha portat a aquest dèficit econòmic respecte de Canàries. Estudiant les enquestes del CIS des del 83 fins les de 2019, buscant que coincidissin les mateixes preguntes en el temps una cosa evident és el nul sentiment de pertinença a la comunitat. Aquí ningú diu som balear i a Canàries tothom diu que és canari. Aquest és un primer eix de la tesi.

Quin seria el segon?

La naturalesa sociodemogràfica de les Illes Balears, que és la Comunitat amb més nombre de residents no nascuts al territori. Això t’ajuda a veure encara millor per què hi ha aquests dèficits. I Eivissa és la que més residents no nascuts al territori té de les illes.

Aquí crec que tenim més gent que diu que és ciutadana del món que eivissenca.

Sí, talment, literal. Des de petit, quan anava a Sant Llorenç, d’on és la meua família, em cantaven cançons típiques i mai no es veia la identitat balear. El següent capítol, el més innovador, es titula ‘L’insularisme banal al Diario de Ibiza’. Estudic des de 1983 fins a 2019 buscant els principis que estudia Michael Billig als Estats Units. Ell diu que el nacionalisme i la construcció identitària es construeix sense que ens adonem. El subconscient va generant la identitat a través de diversos elements. Quan passes pel Consell, per exemple, i veus les banderes, encara que no les miris saps que estan la d'Eivissa, la de Balears, la d’Espanya i la de la Unió Europea. A més d’aquests elements físics de la vida quotidiana, Billig diu que la premsa és molt important, que els mitjans, a més d’informar, construeixen comunitat, que hi ha molts elements, com elipsis o l’ús de la sintaxi hegemònica que, subconscientment, ens recorden constantment qui som.

Per exemple?

Si el diari diu «a l’illa», el lector automàticament sap que es refereix a Eivissa. Billig també parla de l’apartheid informatiu, quan el mateix diari fa una discriminació en posar primer les notícies locals, les estatatsl i al final les internacionals. En més d’un segle del Diario de Ibiza distingeix tres periodes. El primer, l’illa és la casa, va des de 1893 al 1936. En ell, el lector és la família, la comunitat i la informació del temps és exclusivament d'Eivissa. Billig dona molta importància a la informació del temps. Un altre element particular és que fins el 36 Eivissa era «la nostra pàtria», se li deia així, cosa que mai més tornarà a passar. A més hi ha elements culturals, com la vinculació amb territoris de llengua catalana. Encara que no hi hagi una gramàtica homogeneitzada del català, hi ha escrits, com un que es diu ‘Impressions’, de Santiago Rusiñol, en què destaca que «l’eivissenc és el parlar més dolç de totes les llengües catalanes».

El segon periode?

Aniria de 1936 a 1977, aquí la casa ja és l’Estat i la discriminació es fa cap a les notícies locals davant a les nacionals o internacionals. D’aquest periode destaca el fet que a la construcció cultural, com el Vuit d’Agost o les Festes de la Terra, que deia Isidor Macabich, en comptes del vincle lingüístic, per generar aquesta comunitat s’exalta la qüestió catòlica.

I arriba la part final del capítol.

Sí, es torna a l’illa i s’amplia a les Pitiusas, que és com es denomina l’espai local. Aquest tercer periode va de 1977 a 2019. El català es reprèn, amb la normalització lingüística i unes regles gramaticals homogènies, i la imatge del temps, que durant el Franquisme era d’Espanya i Europa ara torna a ser la imatge de les Pitiusas. Comencen amb una mateixa dimensió i el d’Espanya es va fent cada cop més petit, quedant únicament al final el de les Pitiusas. Aques és a grans trets el meu capítol estrella. Tots els estudis que existeixen ara mateix basats en les tesis de Billig estudien sobretot la configuració nacional del estats nació, no n’hi ha que es dediquin a la construcció identitària a nivell local.

Aquí acaba la tesi?

No, hi ha un darrer capítol on faig un recorregutr sobre els efectes de la identitat insular sobre el sistema polític. Analitz la participació a les eleccions des de la II República (per quantificar-la vaig haver de fer un coeficient, una fórmula, perquè no hi ha dades exactes de votants a Eivissa) a 2019. Alarco von Perfall va fer un estudi sobre l’illa a a finals dels 70 principis dels 80, en què parlava d’una vella Eivissa i una nova Eivissa arran de l’explotació del turisme. La II República seria la vella Eivissa, en què la majoria dels residents eren nascuts al territori, però les pautes de participació segueixen sent les mateixes. La cultura política segueix sent, com dirien Almond i Verba, de poc interès per la democràcia, de súbdits i de caràcter conservador. Abans hem dit que Balears era número u de residents no nascuts, també és el territori número u de baixa participació. I Eivissa el territori amb menys participació dins del nostre territori. Això configura la cultura política, són efectes indirectes del que és la identitat insular. Una altra aportació important a la ciència política és ubicar l’abstencionisme diferencial entorn a les preferències d’anar a votar dels ciutadans.

Què vols dir?

Doncs que si a Espanya la preferència és eleccions nacionals, autònòmiques, locals i després europees, a Balears al segon lloc no estan les autonòmiques sinó les locals. Els que venen de la Península a més d’exportar els eu vot no tenen interès en el Govern ni en el Consell. D’aquí aquest abstencionisme diferencial que es pronuncia en les eleccions autonòmiques, però encara més en les eleccions al Consell. Sempre, això sí, per sobre de les europees, ja sabem el repte que té la UE per establir la identitat.

Si ens costa sentir-nos balears, imagina’t sentir-nos europeus.

Sí, una de les conclusions és que Balears és un arxipèlag únic al món per aquesta indetitat insular tan marcada i perquè la resta d’arxipèlags tenen formacions polítiques que les representen a l’estat al que pertanyen. Aquesta identitat insular ens condemna als règims especials, que són regalies dels governs de torn, complacències que es donen sense arribar a compensar mai l’important, que és la insularitat.

Els intents de crear un partit balear sempre han fracassat perquè les illes petites tenien la sensació que eren partits de Mallorca, no del conjunt de les illes.

Exactament. Crec que el PSM va ser el primer en intentar un projecte autonòmic, però te trobes tu, eivissenc, menorquí o fermenterenc, amb unes sigles que porten de cognom Mallorca i la identitat insular s’oposa a votar una altra illa. Hi ha una cosa que no t’he dit abans. A l’estudi de l’insularisme banal a Diario de Ibiza, sempre, als tres periodes es crea aquest «altre», que és Mallorca.

La sensació és que el repartiment és centralista: Madrid, Mallorca i aquí arriben les miques.

Així és, sembla una cadena. Les úniques tres comunitats que sempre tenen un balanç negatiu, aporten a l’Estat més del que donen, són Madrid, Catalunya i Balears. A més, la major part del que arriba aquí es queda a Mallorca.

Veus possible que es construeixi aquesta identitat balear?

Ho veig més aviat llunyà. Que es pot, es pot. Cada cop la nostra taxa de natalitat és més equiparable a la del conjunt de l’Estat i els nous nascuts, encara que venguin de fora, creixen en aquest sistema educatiu, que crec que té els elements per construir aquesta identitat insular i de l’arxipèlag, tot i que no s’aprofiten.

Això seria positiu?

Sí, de fet Charles Taylor, que va fer la seua tesi sobre la identitat en general, diu que un sistema democràtic fort ha de tenir una forta identitat col·lectiva. Com més tenguis un sentit de comunitat, quan els objectius són els mateixos, te fas més fort. Incentivaries la participació i, com a conseqüència, que tinguéssim un partit autonòmic a les Corts i un REB en condicions.

A Canàries ho han aconseguit.

Sí, però aquí no arriba mai a cuallar. De fet, a Canàries tenen ja una segona formació. Per fer-ho gràfic només cal mirar la configuració dels parlaments autonòmics dels dos arxipèlags. A Balears són 59 diputats, només deu són de formacions no estatals i d’aquests només tres, El Pi, són autonòmics, els altres set són insularistes. A Canàries són 75 diputats, 28 de partits no estatats i d’aquests, 25 de partits autonòmics i tres insulars. Veient aquest dibuix és més tangible aquesta nul·la identitat balear i els seus efectes.

Tu que ets de mare eivissenca i pare mexicà, com te sents?

Encara tenc l’accent mexicà, no se m’ha esborrat. Em sent meitat eivissenc i meitat oaxaqueño. De fet, a casa sempre parlam eivissenc, excepte quan està el meu pare present, que parlam en castellà perquè encara no l’entén.

Compartir el artículo

stats