Dos antics buscadors de cançons

Publicat el quart volum del cançoner. Només queden per veure la llum els títols corresponents a Santa Eulària i Sant Vicent

Un magnetòfon, una màquina de fotos i un quadern de viatge on apuntaven cada dia què feien. Aquest era l’equipatge amb què Baltasar Samper i Ramon Morey varen visitar Eivissa l’any 1928 amb la missió de recopilar melodies, lletres i sonades per a ‘L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya’. «Un gran projecte d’investigació que va quedar interromput per la Guerra Civil», comenta el sociolingüista Isidor Marí pocs dies després de presentar el nou volum de l’aventura pitiüsa de Samper i Morey, el corresponent al municipi de Vila, editat pel Consell d’Eivissa. És el darrer publicat de la col·lecció de les Pitiüses, que estarà completa quan vegin la llum els corresponents a Santa Eulària i Sant Vicent, explica Marí, que destaca que precisament aquests municipis són «els més rics» en aquest tema.

Isidor Marí, coordinador del cançoner. SERGIO G. CAÑIZARES

«Varen fer una feinada. Varen estar un mes y varen arreplegar una muntanya de cançons, melodies, sonades...», destaca l’impulsor de la col·lecció, que insisteix en el «mèrit» de transcriure especialment les sonades de flaüta. «En sabia molt», comenta Marí, que explica que tota la informació que varen recollir Samper i Morey en aquell mes a les Pitiusas no es va recuperar fins els anys 90.

Suïssa i Montserrat

«El mecenes d’aquell projecte, Rafel Patxot, va estar exiliat a Suïssa i als 90 els seus hereus van donar tot el material al Monestir de Montserrat», narra el sociolingüista, que es confessa «admirat» per la forma en què Samper va anar explicant la missió a les Pitiusas al dietari. «Amb molta fidelitat i molt ben escrit i amb fotos», detalla Marí, que quan va consultar aquell material es va quedar «sorprès» per la magnitud del material inèdit que hi havia sobre Eivissa i Formentera. Va pensar que s’havia de publicar i va considerar que la millor forma era «municipi per municipi».

« Havien d’anar en carro d’un lloc a l’altre i dormir i menjar en unes condicions molt difícils» ISIDOR MARÍ SOCIOLINGÜISTA

Els primers que varen sortir varen ser el de Sant Josep, que va fer ell mateix, i el de Sant Antoni, del que es va encarregar Cato Marí Serra Palermet. L’any passat es va publicar el de Formentera, feina de Jaume Escandell. I ara el de Vila, que és «una mica diferent dels altres». «A Vila, informadors que tocassin no s’hi havia gaires», comença Marí. L’interès d’aquest volum, continua, es troba no tant en les cançons recollides com en el que Samper explica al dietari: «Ens ajuda a entendre com es van organitzar per parlar amb tanta gent en poc més d’un mes. Anaven molt ben orientats». Aquest volum permet veure la feina de preproducció d’aquella escapada a les Pitiüses. El primer que varen fer en tocar terra va ser dirigir-se «a cal bisbe», càrrec que ocupava des de no feia gaires mesos Salvi Huix. Ell mateix havia enviat una recomanació als mossènyers de cada parròquia demanant-lis que triassin la gent que els podia ajudar en el seu aplec per al cançoner. «Això va ser fantàstic. Els va permetre recollir molta informació en poc temps», indica el coordinador del projecte, que explica que Samper i Morey s’hi deixaren la salut en la seua feina: «Havien d’anar en carro d’un lloc a l’altre i dormir i menjar en unes condicions molt difícils».

Detall de la portada del cançoner de Vila que s’acaba de publicar.

Portaven una càmera de fotos, el que permet fer-se una idea més aproximada de l’Eivissa que shi varen trobar. El problema, explica Isidor Marí, es que es varen perdre els negatius, de manera que només s’han trobat les reprdoduccions. Tot i això es pot veure «prou bé». A moltes de les fotografies es veuen cases de camp, el que té una explicació: «Aquest projecte del cançoner estava vinculat a un altre sobre les cases. Això ens permet conèixer construccions ja desaparegudes o desfigurades».

« Hem tengut mala sort, no es conserva cap gravació de les que varen fer a Eivissa i Formentera» ISIDOR MARÍ SOCIOLINGÜISTA

Al volum de Vila és molt important la relació entre Samper i Isidor Macabich, que ja tenia una bona quantitat de cançons recollides. Això li ha permès a Marí, fillol de Macabich, constrastar les transcripcions de Samper i Morey amb els papers del capellà i historiador eivissenc i resoldre algunes errades. Arran d’aquella visita, els dos es varen fer molt amics, com mostra la correspondència que varen mantenir després. De fet, Macabich va enviar a Samper l’himne que va escriure pel setè centenari de la conquesta de 1235, explica Isidor Marí, que confessa en alguns dels comentaris de Samper al dietari reconeix a la perfecció el seu padrí, especialment la taula plena de documents i com aprofitava qualsevol tros de paper per prendre notes.

Anècdotes de viatge

Aquest dietari està ple danècdotes de viatge, comenta el coordinador de la col·lecció. Una d’elles, només arribar a l’illa: «Només desembarcar varen anar al palau episcopal, on els va rebre Vicent Serra i Orvay, que tenia un germà cantador i sonador de Sant Jordi. En arribar al palau els varen cantar ‘Bona nit, blanca roseta’». La situació devé fer gràcia als dos visitants, aventura el sociolingüista.

Una de les sonades més conegudes que recull el volum corresponent al municipi de Vila

A Marí li agradaria que els dos volums que falten poguessin estar editats per l’any que ve, quan es compleix el centenari de l’inici de ‘L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya’. «Ja es comença a parlar de la conmemoració d’aquesta empresa tan important», comenta Marí, que destaca que els sonadors de les Pitiusas poden trobar en aquests llibres melodies «poc conegudes i ben polides» que els permetran augmentar el seu repertori.

Marí lamenta que no s’hagi conservat cap de les gravacions que Camper i Morey varen fer durant el seu viatge a les Pitiüses. «Aquí hem tengut molt mala sort. Anaven amb un fonògraf que ho enregistrava en uns cilindres de cera, però es veu que amb l’exili no es varen conservar de m,olt bona forma i es varen fer malbé. S’ha salvat alguna cosa, però de les Pitiüses res», comenta Marí, que comenta, resignat, que només es poden fer versions modernes d’aquestes melodies, però no saber com sonaven.