Reportatge. Endinsar-se a la mar per mirar la terra. És el que està fent Irene Tetteh, filòloga, en un dels treball becats per l’Institut d’Estudis Eivissencs (IEE) l’any passat. La investigadora busca recuperar els noms originals fins i tot dels racons més petits (coves, pedres, esculls, puntes...) de la costa de Santa Eulària, des de Jesús fins a Sant Carles.
No és gaire marinera, fins fa poc no tenia per costum sortir a navegar, però ara mateix, el que més desitja Irene Tetteh, és agafar una xalana o un llaüt i endinsar-se a la mar per mirar, amb molta atenció, la terra. Això és la part bàsica de la investigació que porta mesos fent, un estudi sobre la toponímia de la costa de Santa Eulària, des de Jesús a Sant Carles, becat l’any passat per l’Institut d’Estudis Eivissencs (IEE). Un estudi que també està portant a terme, però a la costa de Sant Josep, Neus Marí, guanyadora de l’altra beca d’investigació que va concedir l’IEE l’any passat. Enric Ribes, director de la revista Eivissa i presidente de la Comissió d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) coordinarà els dos projectes.
«Era una cosa que ja tenia al cap. S’està desfigurant a molta velocitat i estam perdent a la fent que encara recorda aquests noms», explica Irene des de Varsòvia, Polònia, on treballa com a lectora de català a la universitat. Irene busca gent que conegui la costa de Santa Eulària, la més coneguda però també i especialment aquells racons que es fa difícil pensar que podrien tenir un nom. Tracta de rescatar de la memòria de pescadors, marins, navegants —«són els que més coneixen, els que han tengut una relació més estreta amb la mar»— els noms originals, «genuïns», que hagin arribat fins al segle XXI. Irene confessa que no hi vol pensar gaire, que no li agrada que la idea li passi pel cap, però està convençuda que per alguns ja no hi som a temps, que alguns d’aquests topònims originals han quedat enterrats am,b el darrer rebesavi o la darrera rebesàvia que encara els empraven.
Beques IEE 2021
Aprofitament de l’aigua dels torrents i relacions a les explotacions rurals
L’Institut d’Estudis Eivissencs (IEE) ha presentat la nova edició de les beques d’investigació, dedicades a dos temes: aprofitament de l’aigua dels torrents i les relacions laborals a les explotacions rurals. Els interessats poden presentar els seus projectes fins el proper 30 d’abril.
Irene sap del que parla. Durant l’estiu passat, moment en què va desenvolupar tot el treball de camp que va poder, va constatar diferències entre el que li comentaven els entrevistat de 90 anys i els de 70. «D’una generació a una altra», comenta Irene, nascuda a València l’any olímpic però que va arribar amb vint mesos a Eivissa, on ha viscut tota la vida. La pandèmia, explica, no li està posant les coses fàcils. No només complica el fet de venir a l’illa de tant en tant per seguir amb la investigació —«volia venir per Pasqua, però...»— sinó també perquè en aquesta situació no és fàcil poder quedar amb la gent que té aquest coneixement. «Entrar a una casa a fer entrevistes amb persones que, per la seua edat, són de risc és complicat. De vegades la gent no es troba còmoda», explica Irene, que destaca com això limita la seua capacitat d’actuació.
Pel que ja porta fet, sap que la millor forma per descobrir els noms quasi oblidats de la costa de Santa Eulària és mirar-la desde la mar. «En viu és més fàcil», afirma la filòloga, que recalca que hi ha pedres, racons i coves que només es poden veure des de l’aigua. I la seua intenció és fer una feina molt acurada. «Hi ha esculls que ni se m’havia acudit que podrien tenir nom», confessa. La microtoponímia, apunta.
«Era ara o mai», continua la investigadora, que tot i que sap que la millor forma d’anar omplint de noms el seu enorme mapa en blanc és embarcant-se, és conscient que alguns ja no poden fer-ho. En aquests casos, explica, les entrevistes les fa a terra ferma. Aquestes sortides no sempre han estat agradables singladures. Recorda especialment una durant la que el seu anfitrió, Jaume, va patir per ella: «Em vaig posar de tots els colors», afirma, rient.
La toponímia li ha agradat sempre. És, juntament amb la fonètica i la diactelogia, el seu camp preferit. Lamenta com de difícil és recuperar els noms que ja no s’empren. La costa de Santa Eulària, fins que va començar amb la investigació, la coneixia com a qualsevol altra persona que ha viscut sempre a l’illa. Ara, però, el seu coneix és pràcticament de nivell expert. Irene defensa que aquesta és una feina que s’havia de fer ja, abans no falti la gent que encara coneix els noms dels llocs. Assegura que no està gaire al dia en els esperpèntics noms amb què la gent bateja alguns indrets. Creu que, en la majoria de casos tot comença de forma «innocent», quan la gent descobreix un lloc i, en no saber com se diu, el bateja i, a més, el col·loca a Google Maps. Amb les xarxes socials, aquests noms s’extenen, arraconant la toponímia original. En molts casos el nou nom és una definició senzilla del lloc —«si t’ha costat molt arribar, doncs Cala Escondida»— o, també, pren el d’algun restaurant o establiment que hi hagi.
Zones en blanc
Irene, que va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona abans de fer un posgrau i un màster, considera que s’hauria d’intentar revertir aquesta situació fent més difusió dels topònims originals, tot i que reconeix que, en molts casos, aquests nous noms poden estar més prop del màrqueting que els originals. Confia en què els treballs que estan fent Neus Marí i ella serveixi per mantenir aquesta «riquesa».
Encara hi ha zones del mapa de la costa de Santa Eulària que tenen massa blanc. Sobretot la zona del poble, on la costa ha patit constants modificacions. Fins i tot dels indrets dels que ha recollit més topònims té encara forats pels que necessita més informadors. Persones que coneguin molt bé una raconada. «En realitat, qualsevol persona que conegui la costa de Santa Eulària», apunta la investigadora, que rebrà qualsevol ajuda encantada. De fet, anima tothom que conegui topònims de la costa de Santa Eulària, que es posi en contacte amb ella mitjançant l’IEE.
