Amb només 14 anys Coral Herrera Gómez va venir de vacances a Ibiza. «M’hagués encantat venir un altre cop», comenta sobre la xerrada online organitzada per l’Ajuntament d’Ibiza que ofereix avui a les set de la tarda. La farà des de Màlaga, on s’ha instal·lat després de nou anys vivint a Costa Rica. Va tornar a Espanya cinc dies abans del confinament. «Estava pensat des de feia mesos, però va ser arribar a Espanya i confinar-nos. Vaig tenir sort. M’estim més estar tancada al meu país i relativament prop de la família que lluny», comenta.
‘Gaudir de l’amor.’ La teoria ens la sabem, la pràctica...
Aquesta és la clau de la meua feina. Hem de trobar la fòrmula per portar al dia a dia el tema de l’amor romàntic. Totes volem relacions polides, sanes, igualitàries. Que l’amor sigui una font de plaer, no de patiment. Es difícil perquè des de petites aprenem a estimar patint i hem de desaprendre tot els que hem aprés a llibres, contes, pel·lícules… Requereix molt esforç i consciència. Però es pot, moltes dones arriben al laboratori de l’amor, la meua escola virtual, epnsant que és impossible, que són massa anys de consumir amor romàtic. Es pot. Ho he comprovat en la meua pell. He treballat els zels, la por a estar sola… Vaig obrir el 2015 i quan veim coses que escrivíem ens adonam de com hem canviat. Això ens empodera molt. Fa molta alegria comparar-te amb fa anys i veure que estàs millor.
Sembla una desintoxicació. Som unes yonkies de l’amor?
Sí, som unes yonkies de l’amor, però tenim una cultura molt addictiva que ens porta a això. Qui no s’enganxa al tarot ho fa a drogues, a medicines, al joc… L’amor romàntic és la pitjor droga per a les dones, la més nefasta, la que més mal ens fa i que condueix a algunes fins a la mort. Crec que és pitjor que l’heroïna.
Això no canvia, tot i que avancen les generacions.
Les mares tenim una feina titànica. Tenc un fill de quatre anys i tota la societat en contra. Vols educar-lo amb valors no masclistes ni violents, però la cultura està en contra, enfocada a normalitzar la violència i perpetuar els rols. Veus boixos jugant amb armes i mares rient quan es maten. Es molt difícil nedar contracorrent. Estic al punt en què se me n’anirà de les mans. Fa poc em va dir que ell m’obeeix a mi i jo, al seu pare. Ho diu, supós, pels tamanys. Som optimista, però és una feina titànica perquè la cultura segueix amb els mateixos esquemes narratius que fa tres segles, tot i que la tecnologia avança cada cop més: 3D, HD, 5G… Hem de demanar als creadors i productors que canvïin les heroïnes, les trames i els finals feliços que segueixen perpetuant la cultura patriarcal.
Els contes acaben just abans que les coses empitjorin.
Fins la boda, sí, no ens expliquen què passa després. Aquesta és la gran trampa. Seria interessant veure com estan Blancaneus i la Ventafocs deu anys després, si són felices al palau amb el príncep. Tots participam d’aquesta gran estafa romàntica i les feministes estam treient a la llum què hi ha darrera. A ‘Dueña de mi amor’ parl de qui es beneficia del patiment de les dones.
La indústria de l’estètica és implacable amb naltros.
La de l’estètica i la bellesa són d’una tirania total. Funcionen amb l’amenaça que si no estam guapes no ens estimarà ningú. Ho veim tots el dies als anuncis, les tanques, la ràdio... Tots els dies a totes hores. També està la indústria de les bodes: el banquet, l’església, els viatges de nuvis, les agències immobiliàries… Tot el que té a veure amb el somni romàntic de la família feliç, hi ha moltes mpreses treient molts sous d’aquest somni de la família feliç.
La família feliç és un gran mite.
Si vols veure la distància entre el mite i la realitat agafa un informe de l’ONU sobre violència i maltractament a les famílies. Abusos sexuals infantils, violència i violacions i feminicidis dins del matrimoni, maltractaments als majors... Tot això dins la família feliç. Se’m posen els pèls de punta. A les meues alumnes els dic que quan vegin famílies felices pensin que un percentatge d’aquells matrimonis no tenen sexe des de fa anys, fa molt que no s’estimen i estan junts per conveniència, o ell té diverses dones i amans i, fins i tot famílies. La publicitat juga molt amb aquest mite de la família feliç i la realitat és molt diferent. Molts informes diuen que durant la pandèmia hi ha més boixos trucant als telèfons d’ajuda de maltractament i abús sexual. Tenim un problema i hem de veure com el resolem.
Com es mata un mite?
Hem de pensar que hi ha una indústria que promou aquest mite per vendre el mateix uncop i un altre. És un tema de consciència social. Quan estàs escrivint un conte de princesses cal que te plantegis com influeix en les boixes, com les fa creure que l’amor és la salvació. També és responsabilitat de qui posa els diners, les grans indústries, perquè les petites sí estan començant a oferir relats alternatius, però la gran indústria segueix subvencionant o produint les històries de sempre i no ens estan ajudant a educar.Hem normalitzat coses que no veim com a violència i que ho són.
Xerrada
‘Gaudir de l’amor: eines feministes per dur la teoria a la práctica’
Per participar a la xerrada que ofereix aquesta tarda l’escriptora Coral Herrera és necessari inscriure’s enviant un correu a igualtat@eivissa.es o trucant al 971397600 (extensió 24260).
Per exemple?
Quan em vaig ficar al món de la maternitat vaig descobrir la violència amb la que es tracta els bebès. Allò de «deixa’l que plori, que se li fan més amples els pulmons». És una bestialitat, una monstruositat. Quan anava corrent al bressol em deien que només volia tiranitzar-me. D’on ve aquest pensament? Primer em vaig posar les ulleres violetes, després les de l’amor i les de la maternitat. Veig violència a la nostra cultura que crec que l’única forma d’acabar amb ella és treure-la a la llum. Perquè penses que enganyar la teua nóvia mil cops i fer-la patir és part d’un joc de l’amor en què tot val. Que un home et sedueixi i després desaparegui cinc dies sense dir ni mu hi ha qui pensa que és part del joc de l’amor i és un joc de violència. Estàs fent patir. La clau està en prendre consciència de què és violència i maltractament i replantejar-nos com ens tractam. El mateix a les xarxes.
El 14 de febrer és el dia que més es menteix per amor?
Doncs sí. A República Dominica les dones s’envien rams de flors a l’oficina perquè la gent pensi que tenen algú. Fan creure que se les envia un home, un admirador. El pitjor engany és l’autoengany. El missatge que m’agrada llançar no és tant que l’amor romàntic pot ser molt violent sinó que és possible canviar això. Podem reinventar-nos, transformar-lo i viure’l des d’un altre puntde vista. L’amor romàntic és una de les experiènceies més polides que es pot viure a la vida. Jo l’he viscut. Si poguèssim reivindicar l’amor romàntic com una experiència de goig i no de patiment ens aniria molt millor a tots. La portada de ‘Dueña de mi amor’ és una dona amb les fletxes de Cupido. Naltros som les propietàries del nostre amor i prenem les decissions: a qui estimam, amb qui ens ajuntam, amb qui tenim experiències polides. És un missatge empoderador per a les noies joves. Moltes creuen que quan Cupido et llença la fletxa ja no hi ha més a fer que posar-te de genolls i patir. A totes els dic que l’amor no és un riu d’aigües turbulentes en què et deixes emportar i et vas colpejant el cap contra les roques. Sabem nedar! I sabem sortir del riu quan veim que l’aigua està massa agitada. L’amor pot ser una experiència molt polida si ens tractam bé. Moltes al·lotes veuen que les tracten malament, però creuen que han d’aguantar.
Aquesta és una altra trampa, moltes dones pensen que és millor estar mal acompanyada que sense parella.
Sí, el que els dic a aquestes dones és que quan estan sense parella no estan soles. Tenen molta gent que les estima al seu voltant. L’amor és a totes bandes, en la relació que tens amb la gent, els objectes, els animals… L’amor és arreu i, a més, quan connectes amb les teues passions i amb allò que te dona plaer és quan te n’adones, quan ho veus. No hem de pensar que l’amor està només en la parella. L’amor està en tota la gent que t’estima i te cuida.
