Entre Mascardi i Mazo. Allà té Joan Mayans la seua primera novel·la publicada, 'El futur no és el que era'. Ni ell mateix es lliura de l'ordre alfabètic en què està organitzada la seua biblioteca. L'exemplar reposa als prestatges abraçat per un recull de textos de Juan Mascardi —«un amic meu, periodista, argentí»— i un llibre de poemes d'Eduardo Mazo. En parla millor del moment en què el va comprar que del contingut: «Era un dia de Sant Jordi, tard. A les rambles ja no quedava ni el gat, a més, havia set un dia plujós i que plogui per Sant Jordi és quasi tràgic. Assegut a un pupitre d'escola estava aquell home venent els seus llibres. Em va semblar una escena de molta tristor i li vaig comprar».
A Mayans li costa recordar-se a si mateix llegint de molt petit. Els primers records que té com a lector són dels darrers anys de l'escola (l'EGB), quan va descobrir la col·lecció 'Tria la teva aventura', molt popular entre els boixos i adolescents dels anys 80. En va poder comprar un bon parell de títols quan, a sisè o setè curs, va guanyar a un concurs un val de deu mil pessetes (60 euros) de la llibreria Hipérbole. Recorda també haver llegit alguna història de Juli Verne. «Però el primer moment que tenc consciència de tener una lectura més endreçada i orientada va ser a l'institut, amb bons professors de literatura», explica Joan Mayans, que va aprofitar el Nadal per presentar la seua novel·la (guanyadora del Premi Pollença de Narrativa el 2019) a Eivissa.
A l'institut va llegir 'Martin Eden', de Jack London, que no descarta rellegir. Submergit dins la història d'aquell home humil que s'esforça en formar-se i que arriba a deixar-se la vida per ser escriptor va ser la primera vegada de Mayans va fastasiejar amb dedicar-se a escriure.
«Amb Eduardo Mendoza vaig descobrir que llegint pots riure. Havia rigut llegint còmics, però no literatura», explica sobre el moment en què va devorar les pàgines de 'El misteri de la cripta embruixada' o 'El laberinto de las aceitunas'. Una època en què es va endinsar també en el món de la distopia amb George Orwell, Ray Bradbury i Aldous Huxley i en què la «política ficció» i el suspens de Frederick Forsyth el mantenia despert, aferrat a les pàgines «fins a les tantes». Li va passar amb 'Odessa' i amb 'Los perros de la guerra', explica Joan Mayans, que encara avui, confessa que no sap si amb tot el que explicava als seus llibres sobre la Guerra Freda «exagerava o es quedava curt».
En marxar a Barcelona per estudiar es va retrobar amb Mendoza, tot i que va ser una època de la seua vida en que es va centrar en les lectures de la carrera: «Em semblava que llegir qualsevol altra cosa era perdre el temps». Entre la poca literatura que va llegir, destaca 'La ciutat dels prodigis', que li va semblar «la millor forma d'explicar Barcelona», que el va acompanyar en el descobriment de la nova ciutat en la que estava vivint i que li va plantar al davant Mendoza «en totes les dimensions».
Una «sacsejada»
Una «sacsejada»
Un llibre que el va marcar «com a persona» va ser 'Crónicas del ángel gris', d'Alejandro Dolina. «Va ser una sacsejada molt bèstia», explica Mayans, que detalla que no es tracta d'una novel·la sinò de «narracions empalmades» que plantegen la dicotomia entre els anomenats Homes Sensibles i els Refutadors d'Històries. «L'estil és fantàstic», apunta l'escriptor, que amb 'Oración por Owen', de John Irving, es va trobar amb el millor llibre que ha llegit mai. Fins ara. «L'estructura, el ritme... Absolutament únic. És brutal», indica Mayans, que en els darrers anys, coincidint amb la seua dedicació a escriure, ha tractat de llegir «més ordenadament», convertint la lectura «en una forma d'aprendre». «Escriure i llegir, per a mi, van de la mà», afirma. Amb aquest plantejament de la lectura confessa que va gaudir molt de 'La vacant inesperada', de J. K. Rowling, per com és capaç de «crear una comunitat». «Va ser un curs de literatura accelerat», afirma Joan Mayans, que no es va sorprendre perquè està envoltat de pottermaníacs: «En comptes d'ambientat a Hogwarts ho està a un poble del Regne Unit on fa rodar una dotzena de personatges. La narrativa és submergidora, cada personatge oculta alguna cosa. I l'estructura... T'atraba d'una forma bestial».
Precisament sobre estructura va aprendre i disfrutar de 'Les veus del Pamano', de Jaume Cabré, complexa (encara que no tant com el seu 'Jo confesso'). I aquesta sensació de «desendreçar les peces per què tu les montis» la va tenir amb 'La mort lenta', del joveníssim (24 anys) Xavier Mas Craviotto, que no només el va impactar per això: «És magnífic, molt curt, amb una mirada molt podrida de la vida que et costa d'entendre que pugui tenir un autor tan jove».
Però el llibre que més l'ha motivat per escriure, el que l'ha esperonat, el que li marca un repte, el que l'ha provocat i l'ha mogut ha estat 'Primavera, estiu, etcètera', de Marta Rojals. «Et fa clack al cap, et canvia la forma de mirar i la forma de viure», afirma Mayans, que confessa sense problema que va sentir autèntica «enveja» per qui havia set capaç d'escriure allò. Especialment el capítol onze: «El vaig llegir diverses vegades, és antològic».
De fet, va trencar la vergonya que li fa parlar amb altres escriptors i va escriure Rojals, explicant-li que aquell capítol havia estat un detonant, una palanca. Rojals, extremadament zelosa de la seua intimitat, li va contestar: «Em va dir que per a ella també era un capítol especial perquè en acabar-lo va saber que acabaria el llibre». Ell es va oferir a enviar-li un exemplar del seu llibre, però ella li va dir que no, que el compraria, que els escriptors s'han d'ajudar entre ells. Mayans va quedar «contentíssm» amb aquella conversa amb l'escriptora catalana. No sap si Rojals ha comprat finalment 'El futur no és el que era', però qui sap si estarà també a la seua biblioteca. Abraçat per dos llibres d'escriptors de la lletra M.
