Fins fa ben poc, entre la vida universitària i la vida terrenal, només hi havia el batxillerat i la selectivitat. Ara, però, també hi ha una pandèmia mundial.
Això és el que deuen pensar molts dels estudiants que enguany s'han estrenat al que hauria de ser el meravellós món de la universitat i que, per culpa d'aquest coronavirus, només han pogut viure una petita part de tot allò que sempre havien somiat, de fet, només han pogut viure la pitjor part, la d'estudiar, i aquesta, ja l'havien viscut abans.
Res de conèixer gent, res de sortir de festa, res de fer escapades amb amics i companys els caps de setmana, res de compartir pis, res de prendre un cafè a la cafeteria de la facultat entre classe i classe, res de colar-se a altres facultats, res de quedar després de classe i res de fer classes presencials. Res, de la vida universitària ja no en queda res.
Bé, de fet sí, en queda el pitjor, la matrícula, que els estudiants paguen íntegrament tot i no fer servir la major part de les instal·lacions de la facultat, les nits de cafè i d'estudi, els matins de son i els nervis dels exàmens.
En aquest 2020 els professors han hagut d'assumir, entre moltes altres coses, que les classes es poden fer a través d'una pantalla i que tenir fibra òptica és més important que recordar a quina aula han d'impartir classe tot un semestre, per exemple.
Els alumnes, per la seua banda, han entès, a cop de confinament i restriccions de tota mena, que tot allò que havien imaginat que viurien tan bon punt rebessin el carnet que els acredita com a estudiants d'una universitat, ha quedat suspès fins ves a saber quan.
De tot plegat en dona fe Toni Jiménez, un jove eivissenc que cursa el segon any del Grau en Història a la Universitat de Granada i que, a diferència dels jóvens que han començat aquest any l'aventura de la universitat, va tenir temps de provar el nèctar de l'autèntica essència de la vida universitària, encara que només durant sis mesos.
«La felicitat va durar molt poc, encara estava coneixent els meus companys de classe, la facultat i, sobretot, la ciutat, quan, de sobte, ens van tancar a casa. Des d'aleshores, res ha tornat a assemblar-se al que vaig poder tastar durant el primer semestre del curs passat», lamenta aquest estudiant.
Jiménez va passar les primeres setmanes del confinament en una residència universitària d'on només podia sortir per anar a comprar menjar o productes de primera necessitat. «Aquells primers dies van ser força complicats, record que fins i tot ens revisaven les bosses del supermercat per comprovar que no havíem aprofitat per comprar res que no fos estrictament necessari».
Al cap d'un temps, la Universitat de Granada va decidir que faria la resta del curs de forma online i Jiménez, com tants altres estudiants, va decidir volar cap a Eivissa i seguir des d'aquí totes les assignatures desitjant que l'inici d'aquest curs d'enguany s'assemblàs una mica al del curs passat.
Val a dir que els seus desitjos es van fer realitat, tot i que només durant un mes, ja que a finals de setembre, coincidint amb l'inici de les classes, la ciutat de Granada obria tots els telenotícies del país amb imatges de centenars de jóvens saltant-se les restriccions imposades pel Govern d'Espanya.
«Va ser increïble, la gent sortia al carrer a fer vida normal, com si no hagués passat res i al final vam acabar pagant justos per pecadors. La primera decisió que van prendre les autoritats va ser la de tancar la universitat abans que els bars o qualsevol altra cosa, ens vam sentir una mica criminalitzats i, des d'aleshores, vam tornar a fer classes online. És molt injust pagar una matrícula i una residència quan podries estar seguint el curs des de casa», explica el jove, que recorda que durant aquelles setmanes de bogeria granadina, a la seua residència, més d'un estudiant va acabar donant positiu en covid.
Més a prop de l'illa, a València, hi viuen les eivissenques Marta López i Jimena Jiménez, la primera cursa el primer any de Medicina i, la segona, l'últim de Ciències Ambientals.
Per a Marta López, aquest curs està perdut. No confia en poder viure tot allò que li van prometre que viuria quan posàs els peus en una facultat abans del curs que ve.
«Quan estàs fent batxillerat, tothom et diu que a la universitat hi viuràs els millors anys de la teua vida, però en el meu cas, no està sent així. Els estudiants ens hem sentit molt sols, no ens podem relacionar amb gairebé ningú i no estam vivint allò que ens van prometre. Una setmana feim classes presencials i, la següent, les feim des de casa o, en el meu cas, des de la residència i, a vegades, és molt complicat concentrar-te en un espai on fas altres coses a part d'estudiar, com ara dormir, o menjar, per exemple», comenta l'estudiant de Medicina, que tot i reconèixer que li hagués agradat viure una altra vida universitària, és conscient que aquesta pandèmia també està aportant coses positives com ara poder estudiar més sovint del que es pensava des d'Eivissa.
«Tenia clar que vendria sovint a veure a la família, però no pensava que em quedaria a l'illa tants dies com els que m'he acabat quedant quan he vengut. Aquest virus ens ha demostrat a tots plegats que podem ser una mica més flexibles i fer més coses des de casa, com seguir una classe del gimnàs o de la universitat, per exemple, tot i que els professors sempre estan més pendents dels alumnes presencials que dels que estan a casa», explica.
En el cas de Jimena Jiménez, el covid l'ha enganxat amb un peu i mig fora de la facultat i a punt d'entrar al món laboral. Les seues classes segueixen sent presencials i això ha fet que no notàs gaire diferència entre aquest últim curs i els anteriors, tot i que assegura que troba a faltar la llibertat dels primers anys.
Ara, hauria de començar a fer les pràctiques professionals de la carrera, però ha decidit deixar-les per al proper curs.
«Crec que aquest any les hauria de fer a través d'una pantalla i consider que les pràctiques s'han de fer de forma presencial i amb garanties, per això he decidit fer-les l'any que ve, que crec que tot plegat pot ser millor, explica l'estudiant.
Tots tres jóvens passaran les vacances de Nadal amb la família i tot i estudiar coses diferents, coincideixen en un mateix desig per al 2021: recuperar la vida universitària que es mereixen.
