«El retrat és una mirada psicològica»

Va començar com una cosa «petiteta», però aviat la conselleria de Salut els va proposar portar-lo a hospitals de tota la Comunitat. Entre ells, Can Misses, que ja ha participat en aquest projecte que anima els afectats per un transtorn de salut mental a fer retrats d'ells mateixos i de la gent que els envolta. «El retrat és molt difícil», reflexiona Galaso, que destaca que a un retrat fotògrafic no és tan important veure's guapo com reconèixer-se. «Quan la gent se fa una foto el que vol és sortir bé. És el que passa amb els selfies, que la gent vol vendre's, destacar les coses bones, i quan li fan un bon retrat el primer que te diu és que hi surt malament. Si no es veu guapo no es veu bé», reflexiona Galaso, que continua: «El retrat té aquesta mirada més psicològica en què el fotògraf ha de buscar les estratègies per captar l'ànima de la persona».

Sense espai per als diagnòstics

Sense espai per als diagnòstics

La idea original era que els propis usuaris dels serveis de salut mental es fotografiassin entre ells. Que intentassin mostrar la persona que tenien davant, sense tenir al cap el seu diagnòstic. Galaso arribava als centres amb la seua motxilla carregada amb la seua càmera, els objectius i una tela negra, els donava algunes indicacions i els deixava fer. Una de les primeres grans sorpreses va ser descobrir que a aquelles persones els agradava la fotografia, que aquelles persones que havien perdut el desig per les coses disfrutaven amb la fotografia. Galaso ho relaciona amb l'orgull de sentir que estaven fent una cosa bé: «Quan fas una fotografia i veus que ha sortit bé tens aquest sentiment d'orgull, positiu, que no és un sentiment que aquestes persones experimentin gaire».

L'altra sorpresa amb què es varen trobar va ser que el taller de retrats va donar el salt als professionals. Un dia, un pacient va fer un retrat del seu psiquiatre. Sense bata. Sense res que l'identificàs. I aquí va venir la màgia. En una serie de retrats, col·locats tots junts, qui pot distingir els pacients de salut mental dels professionals que els tracten? A Inca, per exemple, el responsable del taller recorda com es varen relacionar, durant la sessió de fotos, els usuaris amb la directora mèdica de l'Hospital d'Inca —«una capitana de barco increïble»—, a qui, en veure-la allà li preguntaven que qui era.

Galaso explica que per a 'Jo no sóc el meu diagnòstic' va oblidar-se de donar cap lliçó de tècnica fotogràfica. Va fugir de tot el que pensava que podria avorrir els participants: «Vàrem començar amb la meua càmera. Avui dia, amb una rèflex en dispar automàtic i apuntant bé, les imatges surten bé. I això te permet centrar-te en l'ànima de l'altre, en aconseguir que es despulli». «Susan Sontag deia que la fotografia és, primer de tot, una manera de mirar. Ens ensenya a mirar l'altre, a descobrir-ne l'essència i a acompanyar-lo en la cerca de la seua identitat», explica Galaso al tríptic de la mostra que, fins el proper 28 d'octibre es pot veure al Casal Solleric, a Mallorca.

Les fotografies estan totes fetes amb tela negra de fons i una llum col·locada a 45 graus. «Sempre aprenem alguna cosa de tècnica», indica el psicòleg i fotògraf, que confessa que es va quedar molt sorprès en veure com, tot i que ell havia evitat aquesta part, alguns dels usuaris estaven molt interessats en ella. «He anat fent diversos grups i de tant en tant m'emport alguns d'ells com a ajudants», comenta l'impulsor, que detalla que un dels aspectes que varen haver de treballar a les sessions va ser el fet de posar. «És la meitat de la feina», apunta abans d'explicar que no és fàcil aconseguir un clima en què el model es trobi relaxat i còmode, el que permetrà fer un bon retrat. «Els deia que la paret era una amiga, que s'hi podien recolçar, emprar-la», continua Galaso, que encara ara, a la mostra, continua amb aquests tallers. Alguns dies, mentre duri la mostra, planta el set al Casal i qui vulgui pot participar en el projecte. «Està viu», afirma el coordinador del projecte, que assegura que 'Jo no sóc el meu diagnòstic' neix amb un profund sentiment interilles. «Sembla que a aquesta Comunitat tot passa a Mallorca, que hi ha cert endogamisme a les illes, i naltros volíem que hi participassin totes», comenta. De fet, ja han passat per Can Misses, on alguns dels usuaris i professionals del servei de salut mental han fet de models i de fotògrafs. «Si està aquí al costat, com no hem d'anar a les altres illes?», comenta Galaso, que destaca que l'acceptació del projecte ha estat tan bona que està convençut que amb un any més «podríem tenir un retrat de cada integrant del col·lectiu de salut mental, inclosos els professionals, de Balears».

La gran sorpresa, però, se la varen emportar quan les fotos agradaren i els varen oferir exposar-les al Casal Solleric. «És primera divisió», apunta Galaso, que porta una vintena d'anys involucrat amb el món de la psicologia, on sempre ha emprat l'art per treballaR. «És una eina de desevolupament social molt minusvalorada», comenta Galaso que defensa que la bellesa pot estar a qualsevol lloc. En aquest aspecte, destaca, per exemple, la que ha vist en la dansa protagonitzada per persones amb paràlisi cerebral.

A Galaso li agradaria portar la mostra a tots els hospitals de les illes. «Ficar l'art als centres sanitaris, conquerir aquests espais», indica. També a festivals d'inclusió i culturals, explica el coordinador del projecte, que fa poc ja va impartir un taller a la presó d'Eivissa: «Els posava música clàssica, del Barroc, molt descriptiva, Vivaldi o Telemann, i els demanava que escriguessin el que els suggeria». «Varen sortir coses tan polides», afirma el psicòleg i fotògraf, que destaca com una persona sense haver escoltat mai 'La primavera' de 'Les quatre estacions' de Vivaldi pot, sense saber res, escriure sobre un passeig per la natura. Galaso recorda, dels tallers en què ha combinat art i salut mental, com alguns dels usuaris reien quan els explicava que Schumann «estava una mica boig».