Antonio Rodríguez Cano, més conegut com a Cano no está mai molt allunyat d'una llibreta. Necessita tenir-ne una prop per si, en algun moment, se li acut una idea que poder plasmar després, amb els seus pinzells. «Moltes idees les tenc a la dutxa», confessa Cano, autor del còmic 'Ibosim'. En té una, de llibreta, a la tauleta de nit i un parell repartides. Però mai està lluny d'una d'elles.

L'eivissenc dibuixa «des de sempre». Des que era un boix. No va ser fins que va acomplir la vintena -«quan vaig començar a treballar»- quan li va començar a donar «més canya» a aquesta afició. Va començar a comprar materials de dibuix i va provar ja amb l'oli. Després, però, va deixar els pinzells durant «molt de temps» i no es va tornar a reenganxar fins finals dels anys 2000, en descobrir el dibuix digital. «Vaig estar un bon parell d'anys fent només digital abans de reprendre l'aquarel·la.

«El dibuix digital dona molta més llibertat que el tradicional, en què si te carregues una feina no tens més remei que començar de zero. El digital et permet canviar coses al vol i per al còmic i per al disseny és molt més ràpid», explica Cano qui, a més, reconeix que el dibuix digital és prou més econòmic, ja que el material de pintura no és, precisament, barat. «És veritat que dura moltíssim, tenc pinzells que potser tenen trenta anys, però no és un material barat», apunta Cano, que assegura que la major part dels dibuixos que fa, són per a ell: «No em guany la vida amb això, així que els dibuixos que faig són per mi». No els ha contat mai, però calcula que en aquests moments, a ca seua en pot tenir prop de 5.000.

L'afició pel còmic li ve també de petit, de la preadolescència. En llegia i, a més, durant els caps de setmanes en feia alguns amb els seus amics i cosins. «Per enriure-mos i passar l'estona», comenta Cano, que va recuperar aquesta afició pel còmic quan va descobrir el dibuix digital. En aquell moment va començar 'Ibosim', un projecte en què afegia una altra de les seues aficions: la història clàssica i púnica. «És un còmic llarg, una mica fosc, ambientat a una Eivissa fantàstica del segle I abans de Crist», defineix Cano, que assegura que ha visitat la necròpolis de Puig des Molins i el Museu Arqueològic «un bon parell de cops» i que li interessen molt la Guerra de les Gàl·lies. Va ambientar 'Ibosim' a Eivissa perquè és el lloc que coneix, on viu i on podia buscar informació i paisatges per a la història, així com afegir alguns detalls de la cultura popular eivissenca. «M'agrada Juli César, el poder de Roma, i m'encanta allò fantàstic. Els mites i les llegendes de l'illa hi estan presents. al còmic apareixen, per exemple, els barrufets», explica sobre 'Ibosim', que va autoeditar en paper i que es pot seguir, perquè continua treballant en ell, del que publicarà una segona part, a la web faneo.es. «Hi ha alguns canvis respecte a l'edició en paper, però es pot llegir de forma gratuïta», anima.

«No és un hobby»

«No és un hobby»

Aquest no és l'únic projecte que ha vist la llum, amb el col·lectiu NEUH -«No Es Un hobby»- ha publicat dos llibres: 'El posabirras del mal' i 'Baila conmigo'. A més, té un altre llibre d'il·lustracions d'avions que tenen nom d'animal ('Aviones animales') i amb la seua neboda, Daniela Cardona, ha publicat també 'Cuaderno de Edo'. Precisament amb aquest col·lectiu ha pogut estar present a algunes importants convencions de còmic: «Ente tots pagam una taula, enviam els còmics i els venem. El que importa és ser-hi, donar-te a conèixer».

Darrerament, la bicicleta i el dibuix van molt lligats en la vida de Cano. Fa uns anys va decidir que havia de moure's una mica, es va comprar una bicicleta i ara, cada cop que pot, surt d'excursió a dibuixar. Un dels seus paisatges favorits és el de ses Salines, que no li queda gaire lluny. Treu el quadern i les aquarel·les i s'hi posa. Li agrada molt aquesta tècnica, tot i que reconeix que té més complicació que l'oli, «que et permet corregir errades». «Necessita rapidesa iq ue te surti bé a la primera, però és divertit, barat i et permet pintar a qualsevol lloc», explica Cano, que fa uns anys va portar les seues obres a Londres i Bilbao amb el col·lectiu Hysterical Minds. «Encara no sé com vaig entrar», comenta, sorprès, l'eivissenc, que lamenta que a Espanya «és molt complicat» viure de l'art: «Molta gent no entèn que és una feina i, fins i tot, te demanen que facis alguna cosa sense cobrar».

Ell està convençut que a dibuixar se n'aprèn. Assegura que només cal treball i desprecia la idea que el talent ho és tot. Recomana a qui li interessi el dibuix, que s'apunti a classes: «Serveixen. Si jo hagués anat a classes segurament hauria après en un parell de setmanes coses que he après de forma autodiddacta en anys». No es planteja donar classes -«no sé ensenyar»- de dibuix, passió a què dedica gairebé tot el temps lliure que té. «Els dies que treball, igual puc estar tres o quatre hores dibuixant, però els caps de setmana puc estar deu o quinze hores», comenta Cano que, confinat, està pintant paisatges que veu a travès de les càmeres instal·lades a la natura d'arreu del món.