Marián Suárez, professora, fulleja 'Concepción Arenal. La caminante y su sombra', escrit per Anna Caballé, a l'aparcament que hi ha al costat dels vells jutjats. A la seua esquena, pintada a un grafiti està Clara Campoamor (Madrid, 1888-Lausana, 1972). Segons la perspectiva, sembla que Arenal (Ferrol, 1820-Vigo, 1893), des del retrat que protagonitza la portada del llibre, dirigeix la seua mirada cap a Campoamor, qui, a la seua vegada, sembla estendre-li la mà des dels blancs, negres, morats i blaus de la paret. «La libertad se aprende ejerciéndola», es llegeix al mur, que per uns instants sembla acollir-les a totes dos.
Concepción Arenal i Clara Campoamor només van coincidir al món cinc anys. Els cinc darrers de la primera. Els cinc primers de la segona. Arenal no va saber mai de l'existència de Campoamor, però aquesta sí. La va llegir, la va entendre i la va recuperar. Així ho explica Marián Suárez, que ahir a la nit oferia a la biblioteca de Can Ventosa la conferència 'Concepción Arenal, una feminista al segle XIX', inclosa al programa del 8 de Març de l'Ajuntament d'Eivissa i amb motiu del bicentenari del seu naixement.
El sufragi femení
El sufragi femení
«Morí a finals del segle XIX i es va fer un gran silenci sobre ella. Va caure en l'oblit més absolut i va ser Clara Campoamor qui la va recuperar», explica Suárez, que destaca que la abvocada i política madrilenya va defensar la defensa del sufragi femení, cosa que ja havia fet la gallega «70 anys abans». «Una de les primeres coses que va escriure Arenal va ser que les dones no eren inferiors orgànicament als homes», indica la conferenciant, que explica que, per fer aquesta afirmació, es va basar en arguments científics amb els que pretenia contradir els qui s'oposaven al vot de les dones assegurant que eren «inferiors intel·lectualment per naturalesa». La professora recalca un fet «interessant» en la trajectòria d'Arenal: «En un primer llibre, diu que les dones no han de tenir drets polítics. Era un plantejament conservador. Deia que el món de la política era corrupte i que si les dones s'hi ficaven, es corromprien. Però més tard canvia d'idea i en un altre llibre fa un exercici d'autocrítica», afirma la conferenciant. En aquest llibre parla de les sufragistes nord-americanes, «que ja podien votar a algunes institucions» i defensava que les dones havien de participar de la política «perquè aquesta seria la forma de moralitzar-la».
Amb la moral i l'esglèsia es va topar, dècades després, explica Suárez, Campoamor, la primera diputada espanyola, que va haver de rebatre els qui s'oposaven al sufragi femení, emprant com argument que «votarien de forma equivocada». En aquest moment la conferenciant recorda Victoria Kent (Málaga, 1891-Nova York, 1987), l'altra única dona diputada que va coincidir amb Campoamor. De fet, totes dos es van enfrontar a les Corts l'any 1931, a la Segona República, respecte al vot femení. «Mentre Campoamor defensava que s'havia de permetre votar a les dones ja, Kent opinava que era massa aviat, que estaven molt influenciades per l'església i que per aquest motiu no votarien elles, sinó que, en realitat, ho farien els capellans».
60 anys després
60 anys després
Suárez destaca com el discurs de Concepción Arenal seguia vigent 60 anys després, quan el va recuperar Clara Campoamor. En aquest sentit, explica que Arenal, en el seu darrer llibre parlava del nou paper de la dona a la societat «i es mostrava convençuda que el sufragi femení arribaria sí o sí, parla, de fet, d'una transformació indefectible i senyalava que alguns països anirien més lents i altres més ràpids, però que arribaria». «Arenal no tenia clar si les dones que estaven nasquent en aquell mateix moment arribarien a veure-ho. I sí, perquè a la Segona República varen poder votar, però només una vegada. Va ser molt difícil aconseguir aquest canvi a Espanya», comenta la conferenciant abans d'explicar que Arenal, en aquell moment, era «una illa», ja que no hi havia a Espanya un moviment sufragista que l'acotonàs.
