«No sé si encara queden boixos d'hotel. O de botiga. Tenc la sensació que no. D'aquells que passaven la tarda fent els deures de l'escola a la part de darrera de la botiga o els estius entre els clients de l'hotel», reflexiona Sabina Pons que, precisament, va ser, durant els anys 70, una d'aquestes boixes d'hotel. En concret, del Ciudad de Vacaciones Bonaire, a Mallorca. «Ja no sé si això existeix, però s'aprenia molt», comenta l'escriptora, autora de 'Madre alemana, padre mallorquín', unes memòries d'infància que va presentar divendres passat, a la llibreria Sa Cultural de Vila.
Per a ella, l'hotel familiar era «el paradís». «Imagina, hi havia un pinar enorme, turistes que te feien cas, cambrers que quan volies te donaven gelats o fantes de taronja, estava la quissona Canela, et deixaven posar algun disc i sorties a escena amb Chiquetete. Era immensament feliç», explica Sabina, convençuda que ara aquella infantesa seria impossible. Impensable. «Estaríem tots tutel·lats per les administracions!», comenta, irònica aquesta dona que, de petita, volia ser bailaora: «El 25 de juny que començaven les vacances de l'escola em possava el vestit de flamenca i crec que ja no me'l treia fins el 14 de setembre». Només cal donar una ullada a l'àlbum de fotos familiars per comprovar-ho. La petita Sabina amb un vestit de lunars i parfalans. I fent-li de palmera a Chiquetete quan encara no era tan conegut i feia els estius cantant per als turistes als hotels. «Una infància així ara només seria possible visquent totalment desconnectats de la societat», reflexiona Sabina, que recorda com passaven el dia «al carrer», d'on no tornaven a casa «fins a la nit». Tot aquell temps era «un buit còsmic». «Els boixos estàvem a un altre plànol. Ningú no ens donava la raó ni cap importància. Si un adult ens renyava donàvem per fet que tenia raó i no teníem pares ni mares helicòpter vigilant-te i organitzant-te el dia», recorda.
La idea de plasmar la seua infantesa a un llibre va sorgir quan va començar a escriure articles sobre això al Mallorca Zeitung (suplement en alemany de Diario de Mallorca). «Vaig pensar que faria gràcia i quan els vaig compartir a Facebook vaig veure que agradava», indica. Així que va parlar amb Román Piña, editor d'Sloper, per convertir-ho en un llibre. «Tot va ser tan fàcil...», comenta l'autora que confessa que, en un primer moment, a casa seua no els va fer gaire gràcia que fes públiques les anècdotes i vivències familiars: «A la meua mare la incomodava una mica. Sempre ha procurat quedar bé, crec que això se li va contagiar dels mallorquins, i que explicàs que a casa es cridava o que hi havia dissensions perquè el meu pare i el meu avi no es duien bé no li va agradar. A totes les cases couen faves. I si algú me diu que a la seua no, no m'ho crec, sé que menteix».
La seua mare és un dels personatges claus del llibre. Una dona que abandona la seua Alemanya natal per marxar a Mallorca a viure amb un illenc de qui s'ha enamorat. Una bogeria per a tota la seua família. És inevitable, en llegir algunes de les anècdotes, pensar en la mare dels Durrell a la divertisíssima trilogia de Corfú de Gerald Durrell. Sabina confessa que aquests tres llibres ('La meva família i altres familiars', 'Ocells, bèsties i parents' i 'El jardí dels déus') han set «un referent absolut» per a ella a l'hora d'escriure 'Madre alemana, padre mallorquín': «La llum de la infantesa, la sensació que gairebé no passa res, l'ambient, aquesta sensació de seguretat, de tenir un matalàs...». L'escriptora destaca altres similituds amb els llibres de Durrell: «L'ambient mediterrani, una illa i una família del nord d'Europa trasplantada a aquest ambient i que ho viuen tot bocabadats».
Sabina Pons assegura que recuperar aquesta mirada de boixa no ha set complicat: «No tenc un record del dia a dia, però sí de moments. I també está la literatura per omplir els buits. Potser no record si un dia concret feia sol o hi havia núvols o si un cotxe era verd o blau, però aquests detalls els omples. A més, quan comences a escriure la boixa que eres emergeix. Recuperes emocions i sensacions. El cervell és una cosa meravellosa! Increïble!».
Sabina assegura que alguns dels moments que explica al llibre són tan hilarants com semblen. Entre ells, el del seu pare trucant a l'hotel Fontainebleau de Miami, on havien passat unes vacances, per preguntar, en un anglès macarrònic, si havien trobat a l'habitació els tres sants amb què sempre viatjava: Santiago Apòstol, la Mare de Déu de Lluc i Sant Pancraci. «Posa't al moment. No existia internet, havies de buscar el telèfon, trucar des del fixe per conferència i tractar de fer entendre a uns americans allò dels sants. Ma mare i jo estàvem tirades al terra de riure. Mon pare dient 'San Pancrasiouu'. I no podíem parar», recorda.
El dol
El dol
Altres records són menys divertits. Els que posen de manifest que ser filla d'un matrimoni mixt era, en aquells moments, ser un boix «diferent». «Els boixos oloren això, saben quan tens un flanc obert», comenta. La roba interior deixada a la vista durant una revisió mèdica a l'escola és un d'aquests moments que apareix al llibre. La combinació curt i colorit de Sabina contrastava amb les més llargues i clàssiques de la resta de les companyes. Tot i que ho explica amb molta gràcia, l'autora confessa que ho va passar «malament». «Però vaig descobrir com sobornar-les. Ser de mare alemanya tenia l'avantatge de sortir sovint fora d'Espanya i portava xuxes o gomes d'esborrar. Aquí només hi havia Milán o Milán Nata i jo portava d'Alemanya gomes amb forma de ratolins, amb olor de maduixa, fosforescents... Això m'ajudava. Em sortia la cartaginesa que port a dins i treia les meues mercaderies», explica.
El que mé sli va costar escriure del llibre va ser la part en què el seu tio (Onkel Pepe), va deixar de visitar Mallorca el dia que va aparéixer un senyal indicant com arribar a la platja des Trenc, la seua favorita. «Això fa mal, l'illa a la que mai no tornarem, la que no tindrem mai més. No és una crítica a la indústria, sinó a l'ambició brutal que ho destrueix tot per sous. Aquesta és la part de dol», explica Sabina trobant a faltar aquells dies a la vora de la mar, a platges que eren autèntics paradisos. Ja no.
