Què és 'Mont Oro'?

És la penúltima obra que he fet, per al concurs Ciudad de Montoro, a Còrdova, al que es varen presentar 14 obres i que vaig guanyar. Són quatre episodis simfònics basats en la història del poble. La primera part es diu 'Epora', que és la part romana, molt brillant. És música descriptiva, molt de banda sonora. Després està 'Hins Muntur', que és la part islàmica, i té clarinet, oboè i una percussió molt oriental. El tercer moviment s'anomena 'San Bartolomé' i es correspon amb l'època cristiana, de la Reconquesta. I el darrer es diu 'Ciudad noble', que és el nom que li va donar Ferran VII, va molt cap al futur. Són quatre episodis de moments històrics de la ciutat.

Per fer això vas visitar Montoro?

No, però està google, google maps i normalment els propis concursos t'envien informació per ajudar-te. Arran de la història, que m'agrada molt, vaig començar a treballar aquests moviments. Vaig veure el poble per la final del concurs, quan vaig recollir el premi.

I que et va semblar?

Bé, molt polit, encara que només el vaig poder veure de nit. No vaig poder visitar-lo a fons. Vaig arribar quaranta minuts abans de la final. M'agradaria tornar algun dia i veure'l de veritat, perquè les fotografies que he vist i tot el que he estudiat m'agrada.

Com és aquest primer moment en què seus amb la intenció de composar una cosa així?

Supòs que com els escriptors que es posen davant del full en blanc, naltros tenim cinc ratlletes, el pentagrama, i abans de començar et preguntes: I ara què? Intentes pensar com descriuries musicalment allò que vols a partir del recursos que tens, del que has escoltat... Són moltes hores d'estar amb el teclat o el piano provant. Pensant això m'agrada, això no. Treballant molt. És molta feina. Hi ha molts instruments i cadascun ha de fer el seu paper.

Has de compensar les teues preferències per uns instruments per donar espai a tots?

Intentes fer personatges, temes i melodies que siguin característics de cada part. Els instruments són la paleta, com un pintor. Si m'interessa que tothom vegi un moment històric de romans, doncs busques la percussió i els vents més marcials. Amb els àrabs empres més l'oboè, que es presta més a aquesta imaginació d'Orient, o la darbukka. Intentes jugar amb tot, vas pintant. Com un quadre, però amb música.

Com es sap que una obra ja està acabada?

No l'acabes mai. La dones per acabada. Quan te donen el premi ja no la pots tocar més, però quan l'escoltes sempre penses: «Si hi posàs això aquí...». Ara ja tenim ordinadors que permeten que les maquetes que fas sonin prou reals i això ajuda molt a veure el resultat final, però quan l'escoltes de veritat, interpretada per músics, que són persones que han de respirar i tenen sentiments, sona diferent i tornes a pensar en allò que podries haver canviat. Així com evoluciones canviaries coses. Ara escolt composicions que vaig fer fa temps i canviaria moltes coses. Poses una doble barra final, que és com es diu en música el punt final, i ja. Molts cops el final el marquen els terminis dels concursos. Ara intent deixar reposar les peces, com a la paella. M'està funcionant prou bé. La perspectiva és diferent quan l'escoltes després d'un temps.

Fa falta silenci?

Sí. Quan estàs amb els auriculars moltes hores necessites posar-te els 40 Principales, o alguna cosa semblant, per desbloquejar el cervell. No trobes solució a algunes coses i necessites desconnectar. També és cert que amb dos boixos a casa, silenci poc. M'emport molta feina al parc, vaig pensant pel carrer, grav coses que se'm venen al cap al mòbil i al pati estic amb l'entrepà i el teclat. Aprofit el temps.

A la final la va poder escoltar tocada per músics reals, oi?

Sí, a la final s'interpretaven les obres i un premi el donava el jurat i un altre, el públic. Això es fa molt darrerament, és una forma d'implicar al públic, que ha de triar. Em sembla interessant això de fer sentir-se importants els assistents. De fet, quan va acabar el concert alguns s'atracaven per dir-me que havien votat la meua obra. És molt graciós sentir els comentaris de la gent.

Què estàs fent ara?

Som finalista un altre cop a un concurs de València. Això no és normal. Enguany he guanyat deu premis. I 27 en els darrers tres anys. I no som compositor, som músic i director. La composició, per mi, és un camp d'experimentació. Volia posar-me a l'altre costat. Per mi era un exercici de provar diferents camps de la música, però estic tenint sort.

Només sort?

Bé, sort i feina. Guanyes premis, però has de fer feina. Tens la sensació que no pot ser. És una sensació estranya, de molta alegria, però que te costa de creure.

Per a què serveix un premi en composició musical?

Doncs es publiquen les obres i es van tocant. Et truquen directors per dir-te que tenen previst interpretar una obra teua o per Facebook, que ho escanta tot, te n'assabentes de que l'han tocat a Estats Units, Argentina, Grècia... Gràcies a Internet i al pdf les partituresviatgen molt. Em qued amb això: que el que faig a estonetes es toqui per tot el món. Em sembla fantàstic. I que a la gent li agradi la teua música és el més meravellós que te pot passar. És com quan estava amb Projecte Mut i a un concert veies que la gent se sabia les cançons. És una sensació fabulosa.