«Les rondalles són ben vives»

Antoni M. Alcover, perquè realment va recopilar les paraules de la llengua catalana en un diccionari espectacular que no és només de significats, també històric, de sinònims, tradueix al castellà, inclou informacions de tots tipus... Tant per això com per la recuperació de les rondalles mallorquines és un riu de paraules. Reunia dos condicions que pocs cops coincideixen: ser un gran savi, erudit de gran formació i també un pagès de soca-rel. Per això dominava tant la llengua popular com la culta.

I això és el que explica a aquesta història il·lustrada, oi?

Sí, és una aproximació biogràfica des que neix fins que mor, escrita intentant que sigui agradosa i assequible als joves lectors, però que també agradi al lector adult que es vulgui atracar a la figura de mossèn Alcover entretinguda i mengívola.

Aquesta és la part més complicada?

Sí, perquè si ho mires en fred... Contar la vida d'un capellà de mitjans del segle XIX... Quin rotllo, en principi! Vaig pensar qui havia de ser la veu narrativa i això va ser complicat. No volia que fos en tercera persona, però tampoc una autobiografia perquè no me veia posant-me en la seua pell. Al final crec que vaig trobar la forma.

Quina?

A totes les cultures populars hi ha personatges diminuts: follets, barruguets... I a la tradició mallorquina hi ha homenets i donetes de colzada. Vaig imaginar que n'hi havia uns, germans, que vivien a la possesió on va néixer mossén Alcover. Eren invisibles per als humans, però seguien la peripècia biogràfica. Una característica d'aquests personatges és que són molt entremaliats. Ells expliquen la vida de n'Alcover i, al mateix temps, van fent petites entremeliadures als personatges del seu entorn. Quan ell va a veure Marià Aguiló a Barcelona es fiquen al rebost i es mengen totes les coses dolces que hi troben o quan Moll comença a fer feina amb Alcover li lliguen els cordons de les sabates. Està narrat com un diàleg entre ells dos. Així es va desfent el fil de la vida de mossèn Alcover.

Amb el que va fer Alcover amb les rondalles aquests personatges són un homenatge, supòs.

Sí, clar que sí. Ells formen part dels personatges de les rondalles. Surten quan Alcover diu la primera missa i tots els personatges pagans queden fora de l'esglèsia i els altres l'acompanyen, encara que són invisibles. El mateix passa al final, en el comiat, que l'acompanyen al cementeri i el ploren. Els noms d'aquest homenet i aquesta doneta de colzada també són un homenatge a ell. Ella es diu Aina, per n'Aina Moll, que va ser l'únic infant petitó que va gronxar. I ell Arnau, nom que vaig triar perquè l'única novel·la que va escriure Alcover es titulava 'Arnau'.

Ells saben com era Antoni Maria Alcover de petit?

Doncs jo crec que igual que de gran: un home molt feiner i molt caparrut. Quan se posava un objectiu... I molt vehement, això, de vegades li donava problemes. No se sabia controlar gaire en les relacions socials i s'hi tirava de cap. De jove escrivia uns articles molt agraviats, integristes, perquè ell estava en el seminari en un moment que hi havia un integrisme catòlic molt exagerat i ell escrivia uns articles que feien fum. També era un jove inquiet. A més d'estudiar al seminari, també anava a classes de pintura, era un pintor discret, i també estudiava idiomes. Era un home inquiet.

Molts el que més recordam de quan estudiàvem Alcover a classe és la famosa calaixera.

Això avui en dia s'ha d'explicar a partir del que és una base de dades. Ara estan a l'ordinador i no les veus, però abans no n'hi havia i necessitaves un espai, un fitxer immens per encabir totes aquelles fitxes. Encara que eren gairebé paper de ceba, però eren milers i milers i ocupaven molt espai. De fet, tenia unes nebodes que passaven temporades a Palma i es dedicaven únicament a col·locar fitxes a la calaixera. Imagina la feinada que hi havia. S'ha fet una rèplica, està en pla pilot, una petita claixera per portar a les escoles i dins hi ha material per estudiar n'Alcover, perquè els al·lots vegin com funcionava tot això.

També se'l coneix per les rondalles. Encara funcionen per entretenir els boixos?

Sí, les històries són intemporals i compartides per moltes cultures. Són necessàries en la formació dels boixos. On presenten més dificultats és en la forma en què estan escrites. Un català molt dial·lectal al què li han passat moltes dècades per davant. Hi ha 400 narracions d'Alcover i s'hi han fet moltes versions, llibres, cançons, jocs, dibuixos animats... Hi ha molt material didàctic que les reformula perquè siguin més pròximes. Les rondalles segueixen estant, però les hem de renovar un poquet perquè no tenguin dificultats de comprensió. Unes funcionen millor que altres, que han quedat més obsoletes perquè fan referència a moltes coses del camp que no se coneixen. Però els arguments són ben vius.

I les dones en quin paper queden? Solen ser les que s'equivoquen i les que reben per tot...

La idea que desenvolupa Maria Magdalena Gelabert a la seua tesi és precisament la contrària. Ella demostra que n'Alcover, encara que es digui que era misògin, si el llegeixes a fons i coneixes el panorama de les rondalles no és així perquè ell, moltes vegades, escriu a favor de les dones. Jo no crec que les rondalles siguin en contra de les dones, però sí que les més divulgades són aquestes, en què la dona és més bleda o més passiva. No ha interessat tant divulgar aquestes altres en què les dones i al·lotes són més espavilades, més vives, enganyen al rei o l'home, es surten amb la seua. Intent lluitar per això, donar a conèixer aquestes rondalles no tan conegudes on les dones tenen un paper més actiu. A algú li interessava que quedassin més amagades.

És diferent na Caterina Valriu de na Catalina contracontes?

Són dos cares d'una mateixa moneda: una és la professora que fa classe i explica aquestes coses d'una forma més teòrica a la universitat i a 0l'altra li agrada divulgar això a través de la narració oral. Fa 2 anys que cont contes i m'ho pas tan bé com el primer dia i fent classes a la universitat sobre rondalles i cultura popular també m'ho pas bé. S'ha de reivindicar la literatura popular, és molt important per a qualsevol poble.

Tens alumnes a la universitat que t'han conegut com a contacontes?

Sí. De fet, ara ja venen pares i mares que han set alumnes meus i que venen amb les seues criatures. Els diuen que som la seua mestra i els fa gràcia.