No són ni les nou del matí de dilluns i la discjòquei Beatriz Martínez, més coneguda com a B-Jones, ja està de peu. És el seu dia lliure. Va aterrar diumenge a Eivissa, on viu, i dimarts torna a agafar avions rumb a Estats Units, on té un parell de sessions contractades. És el seu dia lliure, s'ha aixecat a les set i mitja del matí i dormir no entra en els seus plans: «Port vuit dies fora de casa, tenc només avui i he de fer mil coses. Estar amb la meua família, endreçar la casa, posar la rentadora...».
Sí, les dj també posen la rentadora. A més, haurà de fer una mica de feina: preparar la música que s'ha d'emportar a Estats Units, respondre un munt de correus, posar al dia les seues xarxes socials i centrar-se una mica en la promoció del seu nou tema, 'Wonderland'. La feina de dj, explica, en contra de la idea que se'n fan alguns, va molt més enllà del moment d'entrar en la cabina i punxar la música. «A aquestes alçades de l'estiu és veritat que ja tens fet el rodatge i potser no has de dedicar tant temps a preparar la música que portes a cada espectacle, però a mi m'agrada revisar-ho tot i preparar coses diferents per a cada lloc», explica. I no només hi ha molta feina a fer abans dels clubs. També després. Com a bona autònoma, Beatriz Martínez ha d'enfrontar-se a tota la paperassa que li suposa el pagament trimestral dels impostos.
Sense dies lliures
Sense dies lliures
«En aquesta professió no hi ha dies lliures», afirma Martínez, que des de fa alguns anys punxa a l'Ushuaïa i al Hï. «Potser a l'hivern, quan les gires són més llargues tens una mica més de temps, pero l'estiu és molt mogut», explica B-Jones, que també passarà part del dia celebrant el cumpleanys de la seua filla, Chiara, que precisament avui fa els 15 anys. Aquest estiu, aprofitant que tenia un parell de contractes per Espanya, mare i filla han aprofitat per viatjar juntes. No és el més habitual. La majoria dels viatges arreu del món els fa sola. Només a l'hivern, quan fa gires per Àsia (punxa, entre altres països, a Tailàndia) l'acompanya la seua mànager, Vanessa, amb la que s'ho passa d'allò més bé. «És estrany que avui encara no m'hagi dit res, perquè només aixecar-se m'escriu», comenta.
Tot i la fama de luxe i glamour que, en els darrers, anys, envolta el món dels discjòqueis, quasi tots aquests trajectes en avió, per llargs que siguin, els fa en classe turista. I encantada. La majoria de cops, explica, intenta aprofitar per dormir. La resta del temps, indica, no li sobren hores per descansar. Aquesta setmana, abans de tornar a Eivissa per a la seua propera sessió a Hï (el dia 30), punxarà a Miami i a Tampa, lloc que encara no coneix.
Per a ella, la seua jornada laboral no comença quan entra al club. Comença quan agafa l'avió. «Si tenc el vol a les vuit del matí m'aixec a les cinc de la matinada i, depèn d'on tengui la sessió i de quants vols he d'agafar, no arrib a la ciutat fins a les vuit de la tarda. Vaig corrent a l'hotel, normalment vaig a sopar amb els promotors i després, de vegades, tenc una estoneta un altre cop a l'hotel abans de punxar», explica. Descansar després d'acabar no sempre és una opció. Molts dies, explica, quan surt del club ja es troba el cotxe que l'ha de portar a l'aeroport.
Fa mitja vida als avions. Per a ella no és estrany partir d'Eivissa un divendres, volar cap a Seul per punxar un dissabte i tornar a estar de nou a l'illa el diumenge a la nit per a treballar a Hï. «Tot i el que la gent pot pensar, la de discjòquei no és una vida fàcil. És dura i molt inestable», confessa. «El que passa és que si la vius d'una forma tan passional com faig jo, si t'agrada, si estàs fent el que somiaves, no te costa gens. Encara que hagis d'anar corrent d'una banda a l'altra i de la dedicació contínua que t'exigeix aquesta feina. Que he de matinar i agafar un munt de vols per estar a Seul només quatre hores per a una feina? Ho faig feliç de la vida. Encantada!», continua.
Als vols mai no se separa de la motxilla a la que porta els seus estris de feina. És l'únic que li preocupa del seu equipatge. Que li perdin la maleta -li ha passat un bon parell de cops, no sempre li han trobat i altres li han tornat trencada- li és una mica més igual, però la motxilla... Com serà d'important que un cop, la seua filla, en veure que un taxista l'agafava, li va etzibar: «Ves alerta amb la vida de ma mare!». «Com sempre li deia que en aquella motxilla hi tenc la meua vida...», justifica, rient, Beatriz Martínez, a qui han perdut l'equipatge en més d'una ocasió: «Si em passa doncs no me puc canviar».
Aquesta, la de la roba, no és un tema que la preocupi especialment. Reconeix que li agrada anar «mova» quan treballa, però el que busca és, sobretot, estar còmoda. «Abans potser li donava més importància, però em vesteix molt normal per punxar. Supós que em preocup en la mateixa mesura que es preocupa qualsevol persona que treballi de cara al públic», explica BJones, que sempre punxa «en esportives». A la maleta normalment fica dos shorts -«un claret i un altre més fosc»- i un grapar de samarretes per combinar. «No em complic gens», afirma la discjòquei, que no conjuga l'expressió «fer vacances» en primera persona. «Vacances, com a tal, no en tenc. Quan tenc un cap de setmana lliure és quan puc dir: 'Vacances!'», afirma.
El més semblant, explica, són els dies que, a l'hivern, té entre dos sessions a Àsia. En comptes de tornar a Espanya, s'hi queda i aprofita per descansar entre contracte i contracte. El seu racó, per a això, és Koh Tao, una illa del golf de Tailàndia: «No hi ha festa i puc passar-me els dies en xancles i biquini, menjant a les parades i gaudir de la vida senzilla». Són els únics moments de l'any en què baixa de revolucions. Res a veure amb la voràgine dels mesos d'estiu quan els retards i cancel·lacions dels avions no li fan la vida fàcil. Ella s'ho pren amb resignació. Fins i tot riu en recordar l'odisea que va viure l'any passat per arribar de Líban a Eivissa, on tenia un tancament: «Em van cancel·lar un vol, però havia d'arribar sí o sí perquè era un tancament, una actuació important. Em vaig passar 23 hores volant, vaig agafar un munt de vols, vaig passar per aeroports de cinc països, però vaig arribar!».
