Can Hog: una clínica per a eriçons a Eivissa

Quan arribes a la porta, t'hi trobes Adila Hiam, una dona encantadora que et rep amb un somriure d'orella a orella. Sap que el que portes entre les mans és un eriçó ferit o malalt i està impacient per poder començar a tractar-lo.

Hiam té 45 anys i és anglesa tot i que ha viscut 25 anys a Malawi, un país del sud-est d'Àfrica on sovint treballava rescatant i rehabilitant animals salvatges de tota mena.

Va arribar a Eivissa fa sis anys i en fa dos que el seu germà va aparèixer a casa amb un eriçó ferit per demanar-li si podria fer alguna cosa per salvar-lo. Ella no ho va dubtar ni un segon. Va buscar a Google com ajudar el petit animaló i no va descansar fins que l'eriçó es va recuperar.

Aquella experiència va marcar un abans i un després a la vida de Hiam, fins al punt què, ara, ha creat Can Hog, el primer centre de rescat i rehabilitació d'eriçons a l'illa d'Eivissa.

Hiam, que fins fa ben poc no tenia nocions sobre com tractar aquests peculiars animals, reconeix que tot el que sap ho ha après de forma autodidacta. «Al principi, el meu aliat era Google però poc a poc em vaig anar especialitzant fins al punt de fer una formació específica a Anglaterra sobre com tractar les patologies més freqüents que pateixen els eriçons», explica.

El centre és molt petit. De fet, és una caseta de fusta situada al jardí de la casa on viu. «Al principi tenia la llar plena de capses amb eriçons. Els tenia per tot arreu: la cuina, el menjador, les habitacions, els banys... però vaig acabar decidint invertir en una habitatge de fusta tant pel seu benestar com pel meu. Ara ho tenc tot ben organitzat i en un mateix lloc», comenta Hiam mentre obre la porta de la caseta.

A dins trobam a Vilma, Ana, Flor, Stinky, Hugo, Vera, Patatina i Giacinto: Els vuit eriçons que ocupen actualment les urgències d'aquest peculiar hospital. «Ara en tenc vuit però fa poc en tenia 16 i n'he arribat a tenir 30...», explica. Hiam posa als eriçons els noms de les persones que els han portat al centre i les manté informades en tot moment de l'evolució de l'animal. «Un cop els eriçons entren al centre, obro una fitxa on anoto els medicaments que prenen i la quantitat de menjar que han ingerit, entre d'altres coses. Així puc portar un control exhaustiu de cada cas», explica.

Embolicada amb una manta hi ha Vilma, l'eriçó que presenta més complicacions i, molt a prop seu, Flor, que molt probablement, rebrà l'alta en els propers dies. A l'altra banda de la caseta, a dins d'un calaix descansa l'Hugo, un petit eriçó al que només li queda un ull i, repartits per la resta de la sala, es recuperen Giacinto i els altres animalons.

En un racó hi ha una taula amb un microscopi i, al darrera, enganxades a la paret, tot un seguit de fotografies, fitxes i cartells relacionats amb el món dels eriçons. «Aquesta és la meua zona de treball. El microscopi és molt senzill però em serveix per identificar les possibles bactèries que poden tenir», comenta Hiam mentre senyala un cartell on es veuen les bactèries més comuns que poden patir aquests animals.

La cuidadora explica que les malalties que solen presentar els eriçons sovint estan relacionades amb aquestes bactèries. «N'hi ha molts que queden ferits per culpa d'una mossegada de gos o de qualsevol altre animal, d'altres, es fan mal quan intenten travessar les xarxes metàl·liques que hi ha als camps i alguns es posen malalts per culpa d'aquestes infeccions bacterianes», explica Hiam, que reconeix que gairebé seria impossible seguir endavant amb aquest projecte sense l'ajuda de Fernando Ribas, veterinari de la Clínica Veterinària Sant Jordi. «En Fernando és una persona meravellosa. M'ajuda en tot el que pot i, quan em trob amb una patologia que no he tractat mai, no dubta a donar-me un cop de mà. Per a ell també és una gran experiència i està aprenent un munt de coses sobre aquests animals».

Hiam també explica que, a Eivissa, als eriçons els costa molt trobar aigua, i això fa que sovint optin per menjar altres animals, com ara les baboses, i és per culpa d'aquestes ingestes que acaben patint malalties infeccioses a l'estomac. A priori és complicat detectar aquests casos ja que físicament l'animal no presenta cap ferida però, tal i com explica aquesta cuidadora: «si veim eriçons durant el dia és que quelcom va malament. Aquests animals es mouen de nit. Veure'ls de dia és un símptoma evident de que poden estar malalts».

Tenir un eriçó a casa és il·legal. No són animals de companyia. Han de viure en llibertat. Can Hog compta amb una llicència específica que permet tenir-los en acollida provisional mentre es recuperen i poques vegades necessiten més de tres setmanes per rebre l'alta. «El moment de deixar-los en llibertat és molt especial. Normalment els dono l'alta sobre les set de la tarda i sempre ho faig en uns indrets òptims per a la seua reinserció. Record que, una vegada, un d'ells va començar a caminar, de sobte va parar, em va mirar, i va seguir endavant. Vaig sentir que em donava les gràcies. Va ser una passada!», exclama Hiam.

El centre funciona a través de donacions que s'inverteixen íntegrament en els medicaments i el menjar que necessiten els eriçons per recuperar-se.

Hiam dedica entre quatre i sis hores diàries a Can Hog, gairebé una segona jornada laboral, i no n'hi ha per menys ja que el centre tracta gairebé 300 eriçons l'any i, en el que portam de 2019, ja n'ha tractat gairebé un centenar. La seua tasca és cada vegada més coneguda i sap que necesitarà voluntaris per poder continuar tot i que, de vegades, reb l'ajuda d'amics i familiars.

De moment, Hiam segueix gaudint i treballant amb tots i cadascun dels eriçons que arriben al seu particular hospital amb el mateix somriure que l'acompanya des del primer dia.