Cristina Ramon entra a escena cridant, gairebé l´estan matant. Està concentrada en el seu paper però, tot i això, no pot evitar adonar-se´n que una boixa petita que assisteix com a públic comença a plorar. Plora tant, que sa mare no té més remei que treure-la de la Sala Petita de Can Ventosa, on els alumnes del Grup Amateur de Teatre (GAT) estan representant l´obra de final de curs: ´Puro teatro´. Minuts després, fora de l´escenari, Cristina es troba amb la nena. I amb sa mare, que anima la seua filla a apropar-se a l´actriu, parlar amb ella i comprovar que segueix viva, que el que ha vist fa uns minuts era mentida. Ficció. Teatre.
Cristina, de 23 anys, és una de les alumnes que han arribat noves aquest any als cursos municipals de teatre. Sempre li havia agradat, sempre havia volgut provar, però no ha set fins ara que ho ha fet: «Mentre estudiava a la universitat ho vaig estar mirant, però no em feien el pes. Quan vaig tornar a Eivissa vaig preguntar i tothom em recomanava els cursos del GAT. Un dia, vaig veure que en parlaven a Diario de Ibiza, vaig comprovar que els horaris me quadraven, que era flexible i que el preu era molt bo. I m´hi vaig apuntar». El primer cop sobre l´escenari la va sorprendre -«pensava que m´hi trobaria menys còmoda»- i la va fer sentir molt bé «el subidón» de després. Reconeix que la Sala Petita, on el públic està a un metre i mig i per tots costats, impressiona. Sobretot quan va la família «i no saps què estaran pensant».
Cristina, que es dedica a la comunicació, està avesada a estar darrere les càmeres. Passar a l´altre costat, estar al davant, li sembla «divertit». Un dels aspectes que més li ha agradat d´aquest curs ha set el «bon ambient» i la companyonia: «Un dia arribava justa a la representació perquè tenia classe i, en arribar, em vaig trobar tota la meua roba endobladeta i preparada a una cadira».
Això mateix és un dels aspectes que més ha gaudit Maria Catalán, pintora, que també ha participat en aquests cursos per primer cop. «Som artista i sempre estic soleta a casa treballant», respon quan se li pregunta perquè s´hi va apuntar. Destaca com fer teatre «canvia la vida» i com poder interpretar personatges, li sembla «terapèutic». «Descobreixes coses que no coneixes de tu mateixa», apunta Maria, que confessa que els primers dies, a les classes, tractava d´amagar-se perquè li feia vergonya fer exercicis davant la resta. «Poc a poc se´t va passant», comenta la pintora, que recorda també els nervis tan forts que va sentir minuts abans de sortir a l´escenari per primer cop: «Se t´accelera el cor d´una forma... Però en el moment que fonyes l´escenari i comences ja està. T´hi trobes a gust perquè reps un recolçament increïble dels teus companys».
Dormir «com mai»
De fet, en destaca la «poca competitivitat» que hi ha trobat, una realitat molt allunyada de la imatge que té la gent. Maria recomana aquesta experiència a tothom. A l´adrenalina de sortir a escena segueix un «gran relax» que fa que, aquelles nits, en arribar a casa, dormís «com mai». Ella, com na Cristina, està convençuda que en passar l´estiu, tornarà a apuntar-se al curs.
Això, repetir, va fer Sara Ribas, una de les més jovenetes de les classes. Té setze anys i aquesta és la segona vegada que és alumna de les classes del GAT. Té molt clar que vol ser actriu. És el seu camí, és el que vol estudiar, per al que vol formar-se. I ho sap de fa temps, de fa «cinc anys o així». No sap d´on li ve aquesta passió, perquè ningú a casa seua ha fet mai teatre. Va arribar al GAT perquè, fa uns anys, una veïna li va parlar del grup i de Merche Chapí, la directora, a qui coneixia.
El que més li agrada del teatre és «experimentar», posar-se la pell d´altres personatges. Ha notat molta diferència en passar de les actuacions escolars a les del GAT: «Crec que aprenc a actuar, m´agrada treballar amb gent que ja porta molts anys i que te pot ensenyar. A més, els papers que feim aquí són més contundents, tenen més força». De fet, a l´obra interpretava a una dona d´uns vint anys amb un bebè que s´enfronta a tots els problemes de ser mare. Res a veure amb la realitat.
Que vulgui fer del teatre la seua vida no significa que a Sara no la impressioni l´escenari: «Quan estic a punt d´entrar a escena sembla que m´hagi de donar un atac. Després, ja dins, em calm». Això sí, confessa que quan sap que entre el públic està la seua família ho passa malament. I això que li diuen que val per a l´actuació i la recolcen molt en la seua aspiració de ser actriu.
L´actor i l´equilibri
«Vol estudiar a la Resad [Real Escuela Superior de Arte Dramático de Madrid]», explica Merche Chapí, directora de l´obra de final dels cursos, que imparteix Àngels Escandell. «A les classes s´apuntaren entre 70 i 80, però a final del curs, com la gent comença a fer feina, només en queden una quinzena», comenta la directora, que detalla que als cursos hi ha dos asignatures: tècnica teatral i interpretació.
Chapí entèn això que diu Maria que el teatre li ha servit per descobrir coses d´ella mateixa. «Avui en dia hi ha una manca de comunicació i el teatre és una mica con el psicòleg», afirma la directora, que treu importància a la timidesa de molts dels alumnes. De fet, defensa que les persones tímides són bons actors: «Quan arriba una mare amb un boix i em diu que serà un bon actor perquè és molt pallasso, ho pos en dubte, però quan ve una mare amb un boix tímid, mig amagat darrere d´ella, pens que potser sí podrem treure meravelles d´ell».
La directora assegura que fer teatre treballa la memòria emocional i ajuda la gent que el practica a descobrir qui són a base d´interpretar personatges que, de vegades s´asemblen a ells i, de vegades, són tot el contrari. Per això, per poder anar d´un extrem a l´altre, s´ha d´estar molt equilibrat: «A escena no pots tenir algú que sigui un cavall desbocat,q ue no sàpigues per on sortirà o que no controla», comenta la directora poc abans de començar la darrera funció.
