«La poesia té un punt d´imprevisible»

Sí, és un d´aquests atzars que no preveus, però que evidentment són molt benvinguts. L´editor està content, i això sempre és bona cosa! Bromes a banda, crec que seria bo que el fet que un llibre de poesia tengui una bona recepció del públic no fos tan extraordinari. Crec que no cal que la poesia cerqui circuits comercials massius, però sí que es trenqui la imatge d´elitisme, de cosa exclusiva per a iniciats, que sovint arrossega.

D´on ha de baixar la poesia per no ser elitista?

Sobre l´elitisme, jo sovint faig la comparació entre la poesia i la música. Quan algú em diu que no llegeix poesia perquè no en sap, sempre contest que de música tampoc en sabem (jo no en sé, almanco) i en canvi l´escoltam i decidim quina música ens agrada i quina no amb tota naturalitat. M´agradaria que amb la poesia succeís una mica el mateix.

Què taca més: la vida o la poesia?

De vegades dic que la vida embruta. I això és inevitable, perquè és el que passa amb qualsevol camí, amb qualsevol itinerari que facem. El problema ve quan la brutor s´acumula i impedeix respirar i moure´s bé, i aleshores arriba el moment de fer net. La poesia no embruta mai per ella mateixa, i en canvi sí que brinda un espai per fer-se net, perquè és per davant de tot un espai de llibertat.

Però el procés de fer poemes és net?

Bé, el que volia dir és que la poesia per ella mateixa ni embruta ni fa res, perquè neix de la vida mateixa, és una expressió de la vida. A partir d´aquí, la poesia pot ser qualsevol cosa, perquè ho pot expressar tot. Pel que fa al procés de l´escriptura de poemes, exactament igual: no és el procés en ell mateix el que és brut o és net, sinó la manera amb què l´enfrontes, la teva actitud quan et poses a escriure. Dit d´una altra manera, la poesia en ella mateixa no és res, o no seria res, si no va directament lligada a la vida, si no neix de la vida per tornar cap a la vida. D´una altra manera, tan sols és un joc formal, un artifici delllenguatge.

Precisament has estat nou anys en un silenci poètic. No narratiu, però sí poètic. Ha estat còmode aquest silenci?

Més que còmode o incòmode, ha estat llarg! Després del meu llibre anterior de poemes, que es titula ´La part visible´ i va sortir publicat el 2009, vaig estar tres anys sense escriure poemes. O molt pocs, i no m´agradaven, de manera que els vaig rebutjar. Els primers poemes que han acabat formant part de ´La netedat´ els vaig escriure el 2012, i els darrers el 2017, de manera que, en realitat, ha estat un procés d´escriptura de cinc anys. Sempre havia llegit que altres poetes deien que, a mesura que et fas gran, la poesia es torna més esquiva. O tu et tornes més exigent, no ho sé. El cas és que ha anat així. Una altra característica de la poesia és que té un punt d´imprevisible: de vegades es presenta una idea molt clara i la dus endavant en molt poc temps. Però això no és gaire freqüent.

Villangómez un any decideix callar poèticament, «perquè ja ho havia dit tot».

Sí, el conec, i tant! O el cas de Palau i Fabre, que va escriure un únic llibre, els ´Poemes de l´Alquimista´, i ja no en va escriure més. Ell deia que s´havia "eixugat". Ara bé, els llibres de Villangómez i de Palau i Fabre són allà i allà quedaran, perquè són extraordinaris, al meu parer.

En tot cas, no has deixat d´escriure: novel·les, i un article d´opinió cada dia. S´encara un poema com un article d´opinió?

En part, sí! És molt bona pregunta, perquè semblen formes d´escriptura molt diferents, i ho són, però també s´acaben alimentant l´una a l´altra. En concret, l´escriptura d´articles t´exigeix precisió i concisió, que són eines imprescindibles també per escriure versos. I la tendència de la poesia a treballar amb imatges, metàfores i comparacions de vegades és ben útil a l´hora de donar una mica de força al que dius en un article. De manera que no s´encaren igual, però sí que es complementen en alguns aspectes.

Has convertit poemes en articles d´opinió o a la inversa?

Ara mateix no som conscient d´haver-ho fet, però és molt possible. Del que sí som conscient és d´haver fet poemes a partir de coses fragmentàries o aparentment molt trivials: un anunci, un bocí de conversa entre persones que no conec escoltat a part o banda, un titular de diari... És a dir, a partir dels meus articles ara mateix no record haver-ho fet, però he manllevat coses de pertot arreu, i segur que ho seguiré fent.

Un joc: corrupció, cantants de rap a l´exili, el 155, polítics a la presó, mitjans de comunicació manipulats... Imagina que un editor et demana fer un poemari dels temps que vivim. Quin títol li posaries?

Buf! No he fet mai poesia per encàrrec, i no sé si me´n sortiria. En tot cas, les calamitats com les que estam vivint segur que poden ser inspiradores per escriure poemes, no sé si meus o d´algú altre. Per altra banda sempre em costa molt trobar els títols dels llibres, però per a un llibre així se m´acut que es podria ´robar´ el d´un clàssic de Gottfried Benn: ´Morgue´. És un llibre que també neix d´un moment terrible, amb l´auge del feixisme a Alemanya.

Encara és més apropiat.

I tant! Benn era metge forense i feia feina a una morgue, però el que impressiona és que amb els poemes estableix un paral·lelisme entre el que veu a la feina i el que veu al país.

Com te l´imagines? Poema narratiu? Sonets? Vers lliure?

Supòs que seria un poema llarg construït a partir de fragments, com una rosassa gòtica. Però això ho dic ara, a saber què acabaria sortint.

No el conec, però el buscaré.

A veure què et sembla! Jo el trob impressionant.