Suscríbete

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Artr&letras | Música

Heil! Bright Cecilia, màrtir romana i matrona dels músics...

Ja des de l’època de Chaucer i els seus quasi medievals ‘Contes de Canterbury’, Cecilia havia centrat l’atenció del món cultural anglès

Benjamin Britten. VIQUIPÈDIA Joan Roca i Avellà

La història del catolicisme –i de les religions en general– ens ofereix una galèria de personatges impagables, sovint de dubtosa moralitat. No ens pot resultar estrany, per això, que la relació dels pontífexs que han portat el barret papal sigui ben rica en biografies poc edificants. La de Gregori XIII, sense ser la pitjor ni la més estrafolària, no deixa de ser sorprenent. Nascut a Bolònia un fred dia de gener de 1502, Ugo Buoncompagni –que aquest era el seu nom secular– fou papa de Roma entre els anys 1572 i 1585, després de fonamentar la seva fulgurant carrera eclesiàstica en una decidida participació en “els afers del seu temps” que, per cert, no sempre varen estar del tot lligats a la trascendència i a l’espiritualitat. Amic íntim i bon col.laborador del molt espanyol (“y mucho español”) Felip II d’Habsburg, Gregori –que, per cert, no fou el del cant, sinó el del calendari– havia tingut un paper fonamental durant el Concili de Trento, anys abans d’esdevenir papa i aquest havia estat, de fet, el seu principal mèrit per tal d’arribar a ser cardenal. Fou precisament el seu amic Felip qui el promocionà a ocupar la seu de Sant Pere, en uns moments de gran trascendència política a Europa i, no ho oblidin, quan la “llegendària” Monarquia Hispànica exercia d’absolut àrbitre internacional. Vaja, que invocam l’esperit de Gregori XIII i tot d’una se’ns compareixen la Contrarreforma, els Decrets Tridentins i, lògicament, la Santa Inquisició i la seva implacable persecució de l’heretgia. Basti dir, per acabar, que l’erudit alemany Karlheinz Deschner li dedica una més que merescuda atenció al tom número vuit de la seva monumental Història criminal del cristianisme, publicada originalmen en deu volums –i, de fet, es va quedar ben curt– i que, per si els interessa, està disponible per nosaltres (només) en castellà, a major glòria de l’Editorial Martínez Roca. Resulta que fou precisament aquest Gregori XIII qui, durant el seu pontificat impulsà la figura de Cecília de Roma com a santa contrarreformista, musical esquitx dels edictes de Trento i del seu esperit litúrgic, sempre encisador, però sovint un poc macabre.

Haendel. VIQUIPÈDIA

Haendel. VIQUIPÈDIA Joan Roca i Avellà

Diu la llegenda que Cecília va néixer a Roma, allà per devers finals del segle II de la nostra cristiana era però, com sol passar en aquests casos, res és massa segur. La qüestió és que, tot i ser noble i venerable –la seva era una família de senadors–, Cecília patí martiri a causa de no voler renunciar a la fe de Pau de Tarsi, quan el cristianisme encara no era instrument i manifestació del poder polític. Després d’intentar ofegar-la no sé quantes vegades, per tal de castigar la seva perfídia i atreviment, els cruels pagans optaren per la destral, quasi sempre efectiva. Llavors resultà que el botxí era tan inepte que no li pogué tallar el coll ni al tercer intent –encara faltava molt de temps perquè els jacobins instaurassin la seva infalible guillotina–, amb la qual cosa l’agonia de Cecília durà tres dies que, lògicament, se li degueren fer molt però que molt llargs, temps que la després santa dedicà a comunicar-se amb Déu a través del més noble dels llenguatges, el musical. Una pèssima traducció de les corresponents actes d’aquells fets provocà la confusió, temps després: els organums de tortura –les eines del martiri, vaja– que suposadament s’empraren per maltractar la virginal donzella foren interpretats equivocadament i, així, de l’organum a l’orgue, la nostra Cecília esdevingué per sempre més lligada a tan ventós instrument –fins i tot s’ha especulat que en pogués ser l’inventora– i, per extensió, a la música en totes les seves manifestacions. Les necessitats litúrgiques dels contrarreformistes varen fer la resta, més de mil anys més tard i, d’aquesta manera, Cecília esdevingué santa icònica i patrona (o “matrona”, seria millor dir) dels músics del món sencer, a Déu gràcies. No ens pot estranyar gens ni mica que les referències a tan valerosa santa siguin molt nombroses, per Roma, i és allà, de fet –a la meravellosa església de Santa Maria in Trastevere– on descansen les seves restes. Ja l’any 1585 fou instituïda, per butlla papal, l’Accademia Nazionale di Santa Cecilia, a major glòria de la nostra heroïna i amb seu a l’església romana de Santa Maria dels Màrtirs, majorment coneguda com el Panteó. Després d’un llarg periple per una incontable sèrie de seus, aquesta secular acadèmia –de fet, una de les institucions musicals més antigues del món, i no hi ha compositor italià rellevant que no n’hagi format part–, té avui la seva casa i el seu propi auditori al Parco Della Musica, un dels complexos culturals més rellevants d’Europa. El que sí pot resultar un poc més xocant és que, tot i ser una santa inqüestionablement catòlica, apostòlica i romana, la veneració per la musical Cecília trobàs, des d’un bon començament, tant de ressó a la molt anglicana i pèrfida Anglaterra. Curiosa paradoxa atès que, en temps de Gregori XIII i de Felip II, l’Anglaterra d’Isabel I Tudor representava poc menys que el dimoni amb banyes per al món del catolicisme.

Henry Purcell. VIQUIPÈDIA

Henry Purcell. VIQUIPÈDIA Joan Roca i Avellà

De fet, ja des de l’època de Chaucer i els seus quasi medievals Contes de Canterbury, Cecilia havia centrat l’atenció del món cultural anglès i podríem afirmar que en cap altre lloc del món –amb l’excepció d’Itàlia, clar està– hi ha avui més esglésies dedicades a la catòlica Cecília que a la protestant Anglaterra. Si fins i tot, fa uns anys, Cecília tenia presència al revers dels bitllets de vint pounds, just al peu d’una imatge de la molt anglicana catedral de Worcester! Fou el 1683, però, quan l’acabada de crear Societat Musical de Londres tingué a bé establir els festivals anuals del “Dia de Santa Cecília”, el 22 de novembre. Ja era habitual per aquell temps la composició d’obres musicals per celebrar l’aniversari de Carles II Estuard –un rei que sempre transità entre l’anglicanisme i el catolicisme i que, poc abans de morir, es convertí a la confessió de Roma–. Precisament fou per aquell 22 de novembre de 1683 quan Henry Purcell va escriure la seva Laudate Ceciliam, obra que inaugurava una sèrie d’odes al dia qua ara ens ocupa i que no els puc deixar de recomanar. Si tenen una estona, no perdin l’oportunitat d’escoltar avui mateix alguna bona interpretació d’aquesta purcelliana Laudate Ceciliam de l’any 1683 o, encara millor, les meravelloses Raise, raise the voice (1685) i Hail! Bright Cecilia (1692) que el geni de Westminster va escriure en honor de la santa catòlica. Una tradició que després continuà amb gran sensibilitat l’anglès d’adopció Georg Friedrich Handel: cerquin, escoltin i comparin les odes de Purcell amb la handeliana A Song for Saint Cecilia’s Day, basada en un text de l’inefable John Dryden i escrita per al 22 de novembre de 1739 pel mestre de Halle, just en el moment en el que –tot i patir seriosos problemes de salut–, el compositor alemany es trobava encara en el cim de la seva carrera musical a Londres i acabava d’assumir la direcció del Covent Garden. Just, precisament, quan estava engrescat en l’escriptura de la seva òpera Xerxes, segur que alguna vegada han escolta la cèlebre Ombra mai fu, que en forma part. Un detall més: si escolten atentament l’Oratori El Messies, obra cimera de la producció handeliana –estrenat a Dublin, l’abril de 1742–, podran sentir alguna referència a aquesta oda a Santa Cecília, del 1739. I, clar està, ja que ens posam catòlics, no podem menys que fer un plantejament trinitari. Purcell, Handel i, lògicament, Benjamin Britten. Hi ha qui diu, de fet, que allà on acabà Purcell començà Britten. No deixa de ser cert, si ens fixam en un detall del calendari: no sé si és una broma del destí juganer, però Henry Purcell morí el 21 de novembre de 1695 –víspera de Santa Cecília!!– i, mirin vostès quines casualitats, Benjamin Britten arribà al món un 22 de novembre de 1913, en el dia més musical de tot el santoral. És d’aquest compositor, precisament, la darrera referència ceciliana que els propòs escoltar avui: Hymn to St. Cecilia, opus 27, és una breu peça coral a partir d’un poema de W.H. Auden, escrit entre 1940 i 1942. Aquesta fou, de fet, una de les darreres obres en les que Auden i Britten varen col·laborar, just quan es trencà el triangle emocional que formaven el poeta, el compositor i el tenor Peter Pears, parella sentimental de Benjamin Britten. Prou conegut és el martiri que, com Cecilia, patí Benjamin Britten per la seva relació homosexual amb Pears, agreujada per la seva actitud durant els primers anys de la Segona Guerra Mundial, que molts qualificaren de covard traició a Anglaterra. Una curiositat final, que no podem deixar d’esmentar i que avui provoca poc menys que hilaritat: quan la parella Pears-Britten tornava a Gran Bretanya des del seu exili voluntari als EUA, el mes d’abril de 1942, la primera versió de la partitura d’aquest Hymn to St. Cecilia els fou segrestada pels gelosos inspectors de duanes britànics. Pensaven que es podia tractar d’algun codi secret que posàs en perill la seguretat militar anglesa, a major glòria dels interessos del Tercer Reich. Poca broma, com d’estúpid pot arribar a ser el gènere humà...

Compartir el artículo

stats