La col·lecció Jardins de Samarcanda celebra un centenar més u amb aquesta potent veu del conrador de poesia que gairebé ens tenia eixuts de la pròpia. Biel Mesquida, fundador i persistent del Festival de Poesia de la Mediterrània, té una ploma fluent que li regalima narracions i textos setmanals que al diari que ens acull coneixem bé, i una densitat narrativa que floreix més o manco cada quinquenni. En la seva producció poètica és més acurat, però també –i ja és difícil– més entregat.
Com a poeta clandestí s’autodefineix ell, amador de les músiques verbals, de la paraula dita en veu alta amb tota la seva «veritat, energia i força». En aquest llibre, Carpe momentum –Aprofitem el moment–, hi ha ficat tot el «meu cos literari amb densitat ferma». Són paraules seves que ben bé podeu creure. Perquè, com ha fet ell en les presentacions del poemari, tot donant alta-veu a les paraules que conté el llibre en la veu d’amics i lectors, o en diàleg amb altres poetes, jo també vull deixar-me dur per la seva veu. La seva, així com jo l’he llegida.
Perquè «allò que perdura, ho funden els poetes», primer aquell Recordador, tot de lectures d’altri, que recorr el llibre primer –valga dir el primer bloc–, sempre recordant com «s’atura el vers la vida i el contar», repassant la vida en una «frase rompuda i una pedra» on mai s’acaba de dir tot, mentre proposa cantar «els dies de cada dia de l’amor». Aquest Recordador és breu; s’acaba el ja llunyà 2009 (MMIX fent servir la seva grafia) arreplegant tot allò escrit des de la seva darrera publicació de poesia (Com passes d’ocell a l’aire. Cafè Central, 2004).
Més enllà del llenguatge
El llibre segon també breu recull la feina del Llegidor, «còmplice el llegidor es refà / i comença de bell nou a trescar», en què l’escriptura és posar paraules a les coses, reescriure a la manera de la Kristeva, on «escriure és llegir el text del món». Aquest bot ens duu fins a l’any 2017, des d’on sorgeixen les dues darreres parts, inseparables: l’extens El sentitdor, fent servir l’ús habitual de la ploma de Biel Mesquida que ha menester paraules noves per anar sempre més enllà del llenguatge, i l’Ars amandi, una metamorfosi de la seva poesia en un text en prosa en què reconstruir els records, aquell «renou del temps».
Del gruix del Sentitdor, tot sense numerar, tot sense puntuar, on no hi trobareu senyals ortogràfics que marquin temps d’aturada, on el ritme intern fa innecessària cap puntuació –provau-ne la lectura en veu alta, és el que jo he fet– podem dir que transcorr del silenci a la nova vida, vers l’eternitat, tot a semblança de l’enteniment. Com homenatge imprevist a la sobtada mort de Zagajewski, «vosaltres sou els meus mestres, / morts / no us oblideu de mi». Tot comença passejant amb W. B. Yeats «i no pens ni un instant en l’efímer» mentre l’enrevolta l’etern, el lloc del silenci, una gran proximitat de distàncies llargues, la vida inacabable; acció interior i paisatge per conformar un poema. On ens increpa, «Mirau i escoltau el que té lloc en la intensa profunditat de les paraules», perquè l’aigua, la pluja, la set, l’escolta, ens du cap a l’edat madura que arriba, per deixar anar la transcendència.
Com a poeta clandestí s’autodefineix ell, amador de les músiques verbals, de la paraula dita en veu alta amb tota la seva «veritat, energia i força»
D’aixuxines, tot pot passar, i «cada moment conté tot el passat i tot el futur» «on viure plegats en col·loqui llarg d’amor». Perquè «cada poema ens diu com funciona / un món tancat» on viure que «l’amor és el més fondo de tots els lligams» en aquest poema que tanca el llibre tercer -el més extens- amb uns versos llargs dits a manera de lletania on respondre «Tot fa ull!» fins a copsar «el sabor de l’instant etern».
Carrera de paraules
I de sobte, Ars amandi, tot escrit el darrer any (MMXX), on els versos s’estiren per a donar sortida a una embranzida de mots. Un vers inicial obre cada un dels XXV poemes en prosa en què la carrera de paraules que es persegueixen han menester córrer sense aturall i no els hi val una col·locació ordenada en versos. «Has de fer una altra vida». Aquí, torrentada de records, ziga-zagues sorgint d’un llamp. «La bellesa s’estotja en el record» fins a explicar que «la gelor es converteix en ritme», perquè, com deia Eugenio Montale, «el mal del món m’extenua»; per sort, però, «escriure és una forma de posar-se en moviment. Cap a tu!».
En prosa poètica Biel Mesquida afluixa i deixa córrer tots els seus planys, les seves pors, aquelles una mica contingudes fins ara en els poemes sempre dedicats al triomf i la perdurabilitat d’un amor llarg, complidor. Aquí hi ha la memòria de l’antic, de la infància, d’allò estotjat. Arriba, fins i tot, la pèrdua?
Tal vegada no he dit que Carpe momentum és una pregària d’amor a l’amor, on «els jardins de la tinta no es mustien», per afegir aquí un vers del poemari que antecedí aquest dens «cos literari», on finalment hom, com en Biel Mesquida, ha de reconèixer que «m’has infectat de tu».
