Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Arte&letras

Dones d’ahir i d’avui

A Zamosc és on arribà al món la nostra petita rosa roja, un 5 de març de 1871

Rosa Luxemburg. Joan Roca i Avellà

I, per si aquest triple estigma no fos suficient, Rosa havia nascut amb una relativa minusvalidesa física, que la condemnà a ser molt més petita que els altres, tot i ser més gran que molts. Tanmateix, però, el més greu de tot –i el que provocà el seu cruel assassinat, el gener de 1919–, no tingué tant a veure amb ser jueva, ni amb ser d’esquerres i revolucionària, ni amb ser dona en un món ple de prejudicis contra les dones.

Dones d’ahir i d’avui

El pitjor de tot és que Rosa Luxemburg va voler ser radicalment independent i lliure, absolutament coherent amb el seu pensament i els seus principis. Ja sé que me podran dir que entre ser íntegre i ser integrista hi ha molt poca distància, però jo els respondré que, molt sovint, la diferència entre la flexibilitat i el cinisme pot ser també el fruit d’un insignificant matís. Si algun dia tenen l’ocasió de viatjar pel sudest de Polònia, no deixin de visitar Zamosc, una petita, pintoresca i acollidora ciutat que no es troba gaire lluny de la frontera amb Ucraïna.

Dones d’ahir i d’avui

Declarada Patrimoni de la Humanitat ara fa pràcticament trenta anys, Zamosc compta amb un centre urbà d’extraordinari valor històric i arquitectònic i és, per això, un dels exemples millor conservats de ciutat renaixentista d’influència italiana en el nord d’Europa. La petita Pàdua polonesa és com l’anomenen per allà, en forma de reclam turístic. A Zamosc és on arribà al món la nostra petita rosa roja, un –suposam que fred– 5 de març de 1871, tot i l’ambient polític i social del moment, bastant més calent. Tòrrid, podríem dir. A l’altra part del continent s’estava dirimint aquells dies un episodi fonamental de la història contemporània, tot i que sovint se l’ha volgut enterrar dins la fosa (comú) de l’oblit: l’esclat de la Comuna de París, aquell experiment social i revolucionari que posà en escac el liberalisme polític i econòmic, just després de la fallida del Segon Imperi francès, contemporània a la creació del II Reich alemany.

Zamosc fou declarada Patrimoni de la Humanitat ara fa trenta anys

decoration

Sempre he pensat que existeix un paral·lelisme molt coherent entre el fracàs de la Comuna de París i la victòria unionista a la Guerra de Secessió nord-americana, episodis històrics pràcticament coincidents en el temps, però que tingueren lloc a banda i banda de l’Atlàntic. Un fet i l’altre confirmaren el triomf indiscutible del capitalisme industrial, entès com a mode de producció, a costa del capitalisme esclavista, sí, però també a costa del futur de l’internacionalisme obrer que rebia, així, un cop de mort del que, en realitat, a l’Europa occidental ja no es recuperaria mai. L’esclat de la Gran Guerra, el 1914, ho confirmà, quan els obrers de tot el continent decidiren matar-se entre si, en comptes de lluitar contra els seus vertaders enemics de classe.

Rosa Luxemburg, nascuda amb el rerefons dels trons de la Comuna, va viure plenament les contradiccions finiseculars d’un obrerisme europeu dividit per mil debats. Reforma o revolució és, precisament, el shakesperià títol de la seva primera gran obra política, publicada el 1899. Un treball que li suposà el reconeixement de la vella guàrdia de la socialdemocràcia alemanya, enquistada com estava en una discussió sense fi entre revisionistes i marxistes científics, entre aquells que renunciaven a la revolució socialista i aquells (cada cop menys) que, com ella, tenien molt clar que «la revolució obrera avança o, si no, recula ràpidament».

Tanmateix, quan Rosa Luxemburg arribà a Berlín, el maig de 1898 –provinent de Suïssa, on s’havia doctorat, en un temps on pràcticament no hi havia dones amb estudis superiors–, ja es plantejava un altre dilema que posava en dubte l’essència de l’internacionalisme obrer: Europa s’encaminava a un conflicte armat que no sols posava en perill la convivència –i l’existència d’una forma d’entendre el món i la civilització, com diria Stefan Zweig–, sinó la unitat del socialisme europeu, en la seva accepció més ampla.

Pacifisme radical

El pacifisme radical de Rosa Luxemburg la portà a una presó de Breslau, tan prest com la Gran Guerra esclatà, l’estiu de 1914, mentre a París era assassinat l’heterodoxe Jean Jaurés, també per oposar-se al bel·ligerant nacionalisme que estava a punt d’enfrontar alemanys i francesos. Fou a aquella presó alemanya –d’on no sortí fins els primers dies de 1919, ja finalitzada la guerra–, on Rosa Luxemburg va conèixer l’esclat de la Revolució soviètica i on va escriure les seves famoses notes mai concloses sobre el triomf revolucionari, que anys després, quan Rosa ja era morta, el seu antic camarada i editor Paul Levi –jueu, com ella i, també com ella, antic militant del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD)– publica amb el lacònic títol de La revolució russa (1922).

A aquelles reflexions, Rosa Luxemburg es mostrà tan entusiasmada amb el triomf bolxevic com crítica amb algunes decisions preses per l’aparell del partit i per l’incipient règim dels sòviets. Si vint anys abans havia polemitzat amb Eduard Berstein i el seu tèrbol reformisme de renegat revolucionari, ara ho feia amb Lenin, inqüestionable líder de la nova Rússia bolxevic, mostra llampant que res aturava la insubornable coherència de Rosa Luxemburg. El final de la Gran Guerra i el retorn dels soldats del kàiser a la rereguarda –l’Estat Major de Paul von Hindemburg i els socialdemòcrates de Friedrich Ebert decidiren que era molt preferible matar comunistes dins territori alemany que no pas francesos en el front de guerra–, suposà la llibertat d’una Rosa Luxemburg que es llançà a fundar amb els seus més directes col·laboradors la Lliga Espartaquista (KPD), disposada a aprofitar l’avinentesa per impulsar la revolució obrera i comunista, primer a Berlín, i després a tota Alemanya. Fou la seva sentència de mort, executada amb crueltat i covardia el 15 de gener de 1919.

Paradoxes de la història, si el febrer del 1933 els nazis varen voler «encolomar» als comunistes l’incendi del Reichstag –això dels fakes no ho ha inventat ni internet, ni les xarxes socials, ni la globalització–, el gener de 1919 foren els dirigents de la socialdemocràcia alemanya del SPD, ja ben ensinistrats, els qui varen pretendre posar en el deure de les freikorps d’un nazisme incipient l’assassinat de Rosa Luxemburg i del seu amic i col·laborador Karl Liebknechk. I ja que parlam de nazis, un detall final: la crueltat del desti va voler que, durant l’ocupació de Polònia per part del III Reich, la petita, pintoresca i acollidora ciutat de Zamosc –que vostès, recordin, han de visitar– esdevingués tota ella un camp de concentració i extermini, com si l’esperit d’aquella rebel rosa roja es resistís a desaparèixer i deixar de ser una amenaça, sempre caparruda, revolucionària i coherent.

Compartir el artículo

stats