No crec anar desencaminat si dic que 'El futur no és el que era' passarà al futur com una de les novel·les de referència per entendre tant això que se n'ha dit «la crisi dels quaranta» com les característiques sociològiques de la generació de l'autor. Deia Lluís Aracil que, ben sovent, per entendre una determinada època històrica, resultava més útil la Literatura que no els estudis històrics. En Joan Mayans és llicenciat en Història Contemporània. Potser precisament per això ha intuït que una bona manera de deixar una marca sobre la seua generació requereix un instrument com la literatura. 'El futur no és el que era' concentra, en uns pocs personatges, el fresc d'una generació, dins una capa social determinada, una capa social que les crisis i les batzegades diverses tendeixen a aprimar cada dia més.

La novel·la ens presenta quatre personatges que aparentment no tenen cap conflicte important: en Kai, n'Helena, na Francina i en Jep. Els dos primers formen parella; els dos segons també. Els dos primers tenen dues nenes. Els dos segons un nen i una nena. Tots quatre tenen professió, tenen ingressos, tenen una vida relativament confortable. Tots quatre formen part de les capes mitjanes més o manco acomodades. Tots viuen una vida tranquil·la i, dins els paràmetres de la nostra societat, endreçada i feliç. Però els manca emoció. En Kai és avorrit, mollerec, poc decidit. Navega molt per les xarxes i justament això fa que es trobi una antiga parella de joventut, amb la qual pensa que podrà reviure quelcom de nou, que podrà recuperar l'espurna que ha anat perdent a través dels anys. N'Helena viu el marasme de la seua quotidianeitat amb un malestar que no acaba d'entendre, i que acaba desviant cap al joc. Na Francina s'ha casat amb un fantasma amb encant, un professor universitari que es passa el temps perseguint becàries i anant amunt i avall per no haver de passar massa temps amb la seua dona. Tot porta, a través de Facebook, a un encontre entre els membres de l'antiga parella, que inicien una nova relació.

De teló de fons de tota la novel·la, hi ha un element que desconeixien completament les generacions passades: l'avorriment. Durant les últimes dècades, la generació dels que ara són als quarantes s'ha inventat l'avorriment. Els personatges d'El futur no és el que era' tenen en comú el fet d'haver-se casat cadascú amb qui tocava (vull dir amb una persona del tipus amb qui tocava casar-se), malgrat que cap d'ells no n'està especialment enamorat; viuen de manera més o manco acomodada; es troben dins els límits normatius (hipernormatius) d'allò que valora positivament la nostra societat. I, malgrat tot, els manca un què, que ells mateixos no saben escatir de manera gaire clara. En Kai enyora l'espurna d'un enamorament ardit i flamejant. Na Francina enyora algú que l'estimi amb passió (com ho havia fet el seu antic noviet). En Jep ja no li acaba de trobar substància a això de perseguir becàries mentre no publica res ni estudia res ni investiga res. N'Helena troba tediosa i sense al·licients la seua feina de servidora pública. L'acomodament de cadascun d'ells els resulta odiós, molest, desagradable.

La generació que no ha viscut la Transició d'una manera conscient, per a la qual el franquisme és prehistòria, no ha comptat amb cap element èpic al voltant del qual administrar emocions vitals col·lectives. I les individuals cadascú se les marisca com pot, normalment amb més pena que glòria. En Joan Mayans ha estat capaç, a 'El futur no és el que era', de caçar a l'aire moltes de les mancances, dels desigs, dels neguits, de les pors i de les esperances (fins i tot d'un fil de nihilisme) de la seua generació.

I, de retop, hi apareixen també algunes de les claus que afaiçonen la nostra societat. S'hi mostra, sense cap voluntat «pedagògica» ni similar, l'impacte de l'ús de les noves tecnologies en la manera de veure el món de tothom qui té menys de mig segle de vida, la transcendència d'aquest impacte i la marca que deixa en la vida quotidiana de la majoria de les persones de la nostra societat. No es pot entendre el món actual sense l'eclosió de les noves tecnologies en les nostres vides. Així mateix, Mayans ha volgut, a través d'algunes pinzellades prou impactants, situar la novel·la enmig dels conflictes (fins i tot de caire geopolític) actuals: ho fa ben encertadament a través de la figura d'un indigent d'origen bosnià, que provocarà alguna sorpresa interessant.

'El futur no és el que era' és una novel·la escrita amb prosa àgil, amb ploma fàcil, amb incisió i amb caràcter. Totes aquestes qualitats resulten molt estranyes en la primera novel·la de qualsevol autor, però també les trob inqüestionables en la novel·la de Joan Mayans, que ha publicat acuradament l'editorial tarragonina Cossetània. L'ull de l'antropòleg i el de l'historiador hi són clarament presents. Però, per damunt de tot, hi ha la mirada d'una persona que observa atentament, que dissecciona gairebé a colp de bisturí allò que té al seu voltant.