Conèixer els llibres que s'escriuen és important, perquè les obres tenen un valor en elles mateixes. I normalment ja ens diuen alguna cosa de qui les ha escrites. Però de vegades ocorre que el fet de conèixer la persona que ha escrit uns llibres determinats et forneix una panoràmica més àmplia, més rica, més complexa. Les obres són importants (o no), i destaquen (o no) per elles mateixes, però les persones, sigui com sigui, sempre es troben per damunt de les obres. Deu ser per allò que deia Antonio Machado que, per moltes virtuts que tenguem, no en tenem cap que superi el fet de ser persones. I que justament això ens fa a tots iguals.
Som molts els que coneixíem un llibre especial, fet a quatre mans entre Nadia Ghulam i Agnès Rotger, titulat 'El secret del meu turbant'. L'obra va guanyar el Premi Prudenci Bertrana, un dels premis importants de la novel·la catalana. Però el llibre, que es llegeix perfectament com una novel·la, no és exactament això. O ho és, però basada en fets reals. El llibre conta la història d'una al·lota afganesa que es va disfressar d'home per poder portar menjar a casa quan només quedaren dones a la família que poguessin treballar. Però no ho podien fer perquè el règim dels talibans havia reclòs les dones a casa. La protagonista és la mateixa Nadia Ghulam, que, havent patit un bombardeig, havent quedat durament afectada, decidí posar-se sobre les seues espatlles el manteniment de la família, enmig de la ignomínia del règim taliban.
'Contes que em van curar'
'Contes que em van curar'
Posteriorment va publicar 'Contes que em van curar', i continua publicant. Aquests contes són els que li contava la seua mare mentre ella estava ingressada a l'hospital (va estar mig any en estat de coma), per ajudar-li a passar el temps, per curar-li l'ànima perquè es pogués recuperar millor.
He tengut ocasió de presentar la xerrada que ha fet na Nadia a l'Institut Santa Maria, i, per tant, he pogut escoltar-la en directe. Quin doll de resiliència, de resistència, de capacitat de refer-se davant l'adversitat!
A la literatura clàssica grega, es feia servir el terme 'poesia' per referir-se a la creació (qualsevol tipus de creació artística, doncs, era poesia). Mentre l'escoltava, pensava que allò que havia anat fent na Nadia des de fa anys i panys havia estat poesia pura. Primer havia estat capaç de posar-se a l'esquena la seua família, fent-se passar per home. Aquesta capacitat de decisió, aquesta empenta individual és creació en el sentit més noble (i potser més estricte del terme).
Però també ho és que un bon dia, vivint ja a Catalunya, decidís posar per escrit les seues experiències. Com que no se sentia preparada per escriure-les ella mateixa en solitari, ha buscat algú que hi col·laboràs en allò que ha anat escrivint. Ajuda i es deixa ajudar. Es desfà pels seus pròxims, però també està plenament oberta a rebre l'ajut dels altres. Aquesta solidaritat és allò que ha permès que la nostra espècie sobrevisqués, potser és, al cap i a la fi, allò que ens ha fet humans.
I és poesia, sense cap mena de dubte, la capacitat de captació que té na Nadia quan explica les seues experiències. He vist un grapat d'adolescents escoltant-se-la embadalits, els he vist demanar d'una manera bellament ordenada, i els he sentit al nostre costat abraçant-la i plorant quan se n'acomiadaven.
Pens que als nostres alumnes difícilment els podíem fer un regal més gran: fer-los compartir l'experiència d'algú que, en circumstàncies extraordinàriament difícils, ha tengut el coratge, la força, l'energia i la valentia per sortir-se'n. Com a exemple, el veig molt difícilment superable.
