Aquesta coincidència és una cosa que es fa difícil d'explicar. La publicació d´aquell poema ´Començament de tardor´, que va ser la manera com el públic eivissenc va conèixer l'afició a la lírica d'aquest jove, que tant va fer en el camp de les lletres a partir d´aquell moment. Pens que el canonge Macabich, que en aquell moment era un decidit partidari de la poesia en llengua catalana (aquell mateix any Macabich havia publicat a Barcelona el seu millor llibre de poesia, ´Dialectals´), volia mostrar que hi havia una altra forma de fer poesia: en llengua catalana i amb una obra més treballada, fora dels estereotips que repetien els Jocs Florals. Macabich deia en la introducció del poema que en llengua catalana s'havia expressat sempre el poble eivissenc: «S'entén, a l'estil senyorívol, de tan profunda fibra poètica, va rendir culte fervorós amb la seua fresca i nativa inspiració en les seues típiques cantades».
«Celebrem-ho. I majorment quan cal recordar, en honra de la nostra cultura, que contemporàniament també hi ha hagut estimables composicions poètiques, -per exemple, Pere Escanellas i Jacint Aquenza, entre els més destacats. Recordats en la nostra joventut i ara també evocats».
Finalitza Macabich dient: «No hi ha dret que una honradíssima i extremada modèstia (es refereix al caràcter de Villangómez) amagui
indefinidament les belles creacions de poeta tan vertader».
El mes d´abril de 1934 l´Ateneu es trobava sense president. L´assemblea de socis, i a proposta de Bartomeu Marí Juan, va proposar el nom de Luis Gálvez Rodríguez, que com ja diguérem era l´alma mater de l´Ateneu, ja que d´ell sortí la idea de la seua creació. Però com que Gálvez no va assistir a l´assemblea, el soci Francesc Medina proposà que una comissió de socis acudís al seu domicili per comunicar-li l´acord. Així es va fer i Gálvez acceptà el nomenament i de seguida acudí al local per ser aclamat com a nou president. Com a curiositat, al cap de pocs dies Gálvez va pronunciar una conferència amb l´explícit títol de ´La dona espanyola en el passat, en el present i en l´esdevenir´. La conferència anava acompanyada de la representació d´una comèdia breu en dos actes. ´El exprés 757´, d´Enrique Povedano i que havia estat premiada en els Jocs Florals de 1933. L´obra fou representada pel quadre escènic de l´Ateneu, per la secció de declamació, que era el nom que li donaven.
Els Jocs Florals de 1934 es començaren a organitzar el mes de maig i en un principi es volien celebrar durant les festes patronals del mes d´agost, però els preparatius anaven molt lents i fins el juliol no es publicaren les bases. Es va canviar la data per celebrar-los el dia de la Raça -12 d´octubre-, però tampoc hi arribaren a temps i finalment aquestos segons Jocs Florals es feren el 10 de novembre.
El mantenidor de la festa fou l´advocat i professor d´anglès de l´institut Pere Jasso Gotarredona, personatge bohemi, que en el seu discurs exalçà l'amor en tres vessants: l'amor a la humanitat, l'amor a la pàtria i l'amor a la dona.
Les senyoretes que havien de formar la cort dels Jocs Floral foren: Florentina Guasp, (filla de l'ajudant d'obres públiques del port) Otília Albert, Blanca Hurtado, Margalida Gotarredona, Elòdia Gotarredona, Maria Lluïsa Pineda, Josefina Ferrer, Àngels Villegas i Pepita Escandell. La primera fou elegida per junta directiva com a reina. Els patges de la reina foren Joan Palau Comas i Joan Verdera Ribas, dues personalitats que arribaren a tenir gran nomenada en els últims decennis del segle XX.
Premiats
Els premiats en aquella segona convocatòria dels jocs foren:
Flor natural, que premiava un poema que cantàs a l´amor i la pau entre la humanitat, fou per ´Paz en la tierra´, de Manuel González Hoyos. premi del president de la República. Aquest autor era el director del Diario Montañés de Santander. Menció honorífica a un poema de Miquel Dolç i Dolç i un altre de Guillem Sureda de Armas.
Premi de la Diputació Provincial, desert. Aquest premi era per a un estudi social i polític sobre l´Espanya d´aquell moment, escrit en prosa i que no excedís de trenta quartilles. El jurat acordà concedir aquest premi al poema ´Ibosim´ d´Alexandre Llobet Ferrer.
Premi Ajuntament d´Eivissa, que era per un poema que cantàs la bellesa d'Eivissa. Es concedí a ´Rosas de cristal´, de Federico de Mendizábal, autor resident a Jaén. Mencions d´honor a Conrado Goettig, José Gella Iturriaga, González Hoyos (que ja havia guanyat la flor natural), Francesc Seguí Solivellas, Antoni Bauzà i Elena Sánchez de Arroyo.
Premi Crèdit Balear, que premiava una comèdia en prosa o vers. Fou declarat desert en la seua categoria, i pels seus mèrits, es concedí al poema ´Rabi´ de Miguel de Castro i mencions d´honor a Pere Mauri Ribas, Guillem Sureda de Armes i Martí Martí Font.
Premi Ateneu d´Eivissa, que premiava una novel·la curta de caire humorístic, es concedí a l´obra ´Burgundoforita´, de Marcelo Fernández Sayans, i dues mencions d´honor a Lisardo Orlandís Corral i José Casado Pardo
Premi Castro i Vacano, que havia de versar sobre l´amor i la moral a Espanya, fou per a ´Poesía y honor´ de Fernando Arias García. Aquest premi el donaven l´enginyer José Luís de Castro i el professor Esteban Vacano.
També es premià el poema ´Quadrets´, de Tomàs Ribas i Julià, que no s´havia convocat perquè no havia arribat el premi que havia de concedir la Generalitat de Catalunya en el moment de fer públiques les bases.
Tancà l'acte amb un parlament Antoni Albert Tur.
Les poesies premiades eren llegides durant la festa i la comèdia era presentada pel quadre escènic de l´Ateneu, a més també es recomanava la seua estrena a Madrid a diverses empreses teatrals. Els treballs premiats anunciaven que s´havien de publicar, però no sé si realment es va realitzar.
Acabada la festa, es va servir un lunch, aquesta vegada a l´Hotel Illa Blanca, també del passeig de s´Alamera.
Cal agrair al bon amic Joan Antoni Torres Planells l´amabilitat per facilitar-me les dues fotografíes que acompanyen aquest escrit.
