Els corsaris eivissencs i formenterers han set tradicionalment els nostres herois locals. Son molts els documents que es conserven a l'Arxiu Històric d'Eivissa (AHE) i que directament o indirectament ens parlen d'una professió, la d'anar a cors, i d'uns homes dedicats a la mar i a l'activitat corsària.
D'entre tots els fets que ens han arribat a través de la tradició oral i els documents, la batalla més famosa i glossada és la que va ocòrrer l'1 de juny de 1806. Enguany es compleixen 210 anys d'aquell episodi i 170 de la mort del seu principal protagonista.
Noranta nou anys després de la batalla, un jove Isidor Macabich publicava una carta a Diario de Ibiza, instant a celebrar el centenari dels fets.
L'Ajuntament, aleshores presidit per Bartomeu de Roselló, li va fer cas i es va crear una Comissió del Centenari que va tenir com a conseqüència principal l'erecció del monument als corsaris que s'hauria de col·locar en el moll per donar la benvinguda als vaixells que arribaven a l'illa.
Avui, però, parlarem només d'aquella batalla naval: aquell diumenge, primer dia de juny de 1806, Antoni Riquer -que havia nascut al carrer del Mar de la Marina el 17 de gener, dia de Sant Antoni, de l'any 1773, i havia estat batejat a la parròquia de Sant Elm, just al costat de ca seua-, i la seua tripulació, capturaren el buc corsari ´Felicity´, al servei d´Anglaterra, i comandat pel capità italià Miguel Novelli Il Pappa amb una embarcació molt més petita, menys armes i menys tripulació. La nau eivissenca era el xabec ´San Antonio y Santa Isabel´. Molt de matí havia estat avistat un buc anglès en aigües de la Mola, en actitud desafiant segons les declaracions posteriors. Ràpidament, Riquer va reunir la seua tripulació i acudí a la lluita. Als 56 tripulants s´uniren voluntàriament altres patrons i mariners. El xabec eivissenc es va fer a la vela sobre les 9 del matí, després d´oir missa a l´església de Sant Elm. Després de tot un dia de batalla, tornaren de tarda al port d´Eivissa havent capturat el buc anglès, que comptava amb 75 hòmens, dos canons d´a 18, quatre d´a 12, dos obussos de 48, 4 d´a 24, un d´a 4, tres3 caixes de tot tipus d´armes, sis caixons de granades de mà i 48 «chuzos».
En la batalla moriren, a més de molts marins anglesos, cinc membres de la tripulació eivissenca, entre d'altres el propi pare del marí Riquer, Francesc Riquer de Francesc, a més d´Antoni Serra de Joan, Josep Pujol de Mateu, Pere Sala de Pere i Manel Pujol de Sebastià. Al llibre de registre de defuncions de la parròquia de Sant Elm consta l´aclariment de en quines circumstàncies varen morir aquests homes: «no recibió los sacramentos por haver muerto de un balazo». Tots ells varen ser enterrats a l´església del Convent (Dalt Vila).
A l'Arxiu Històric d'Eivissa (AHE) es conserva l'expedient que es va realitzar arran d'aquesta gesta, com solia ser habitual, per tal d'aclarir els fets i les circumstàncies. En el document es recullen les declaracions de les dues parts. Reproduïm aquí pel seu interès el que va contar el propi protagonista:
La batalla contada pel propi Antoni Riquer Arabí
«...Que al amaneser del dia primero del corriente vió a dicho Corsario que salia por la Mola en buelta del L. pasando muy proximo á este Puerto, manifestando al parecer lo llamava a desafio y que con este motivo apronto su Javeque lo mas pronto que pudo, y dio á la vela como á las nueve de la mañana haciendo todos los esfuersos para alcansarlo y que como á cosa de las quatro de la tarde consiguió aproximarlo, quien le disparo quatro descargas con toda su artilleria, á que le respondio con 10 ?cañonasos, y que conociendo la gran superioridad del Buque, mayor calibre y numero de la Artilleria enemiga se consideraba perdido sino hacia un arrojo, con cuyo motivo determino abordarlo y á este fin se fue al Enemigo con la mayor resolucion y concigiendo atracarlo lo aseguro por medio de los arpones, y seguidamente le arrojo dentro una gran cantidad de frascos de fuego con que consiguió matar á muchos y quemar á la mayor parte que tuvieron que arrojarse al agua. El enemigo le arrojo muchas granadas de mano y con su fucileria y trabucos le mató cinco hombres incluso su segundo Capitan y Padre, y herir gravemente á muchos marineros, pero por ultimo lo rindio a los veinte minutos de la accion».
Antoni Riquer va firmar la seua declaració perquè sabia llegir i escriure, fet no gaire habitual a l'època i entre la gent de la mar, com tampoc ho era entre la gent del camp. Cent anys després de la batalla, Antoni Riquer Arabí era declarat fill il·lustre de l'Ajuntament i el seu retrat era encarregat al pintor Narcís Puget. Al mateix temps, l'1 de juny de 1906, les autoritats locals posaven la primera pedra al futur monument als corsaris. De com es va aconseguir aixecar el monòlit i les dificultats que patiren els seus principals promotors, en parlarem en un altre ocasió.
FTR. Registre de defuncions.
Arxiu parroquial de Sant Elm. 1806
