Cantada d’havaneres? Opinió d’un no-expert

I ho torn a repetir: no en som un expert. Dit això, d’aquesta cantada d’havaneres que s’ha fet aquest dimecres a s’Alamera, hi ha unes quantes coses que no em quadren. (De fet, no sé si hi ha res que em quadri.) Pel que fa a l’organització (Ajuntament de Vila): varen faltar cadires (més val que en sobrin que no que en faltin, això ja s’hauria de saber) i va faltar el cremat. No es fa una cantada d’havaneres sense un cremat. Pel que fa a la part tècnica: vuit micròfons damunt l’escenari, però jo crec que els havien posat per vista. Les cantants s’haurien sentit igual sense micròfons. S’haurien sentit igual de malament, vull dir. Pel que fa a la part artística, no he dit «les cantants» per usar aquest invent modern del femení genèric. Setze cantants, i ni una sola veu masculina. No és que no hi hagués un baix o un baríton. És que no hi havia ni un tenor. I pel que fa a les contralts (set), jo no en vaig sentir cap. Totes les peces sonaren agudíssimes. Les sopranos (nou) varen guanyar per golejada. I això també es fa molt estrany en una cantada d’havaneres. L’acompanyament instrumental es va fer amb un piano elèctric. Sense guitarra, sense acordió, sense contrabaix... Un piano. I per acabar-ho d’adobar, va passar una cosa que no passa mai en una cantada d’havaneres, i quan dic mai, vull dir MAI. No passa mai que no es canti ‘El meu avi’. Mirau si és ver que no passa mai, que a Calella de Palafrugell, que de cantar havaneres en saben un niu, l’any passat l’Ajuntament, per una qüestió de correcció política molt mal entesa, va decidir que no es cantaria ‘El meu avi’. I què va passar? Doncs que la va cantar el públic assistent. Així de simple. Això és el que fa la gent quan els polítics pixen fora de test. Per això dic que no passa mai que en una cantada d’havaneres no es canti aquesta. Bé, no passava mai fins a la cantada de s’Alamera. Vaig demanar l’havanera a crits, dos voltes, i ni per aquestes. Després de la cantada vaig anar a parlar amb en Miquel Àngel Aguiló, director de la cantada, i això ja va ser kafkià, un autèntic diàleg de besucs. Li vaig demanar si el grup tenia res en contra d’‘El meu avi’, i ell em va preguntar qui era el meu avi. Jo li torn a demanar per què no varen cantar ‘El meu avi’, i ell venga a demanar-me «Però qui és el teu avi? Un compositor? Ha compost alguna havanera?». En un moment donat no sabia si em prenia el pèl o si anava de debò, fins que vaig saber que en Miquel Àngel Aguiló, director d’una cantada d’havaneres, ahir va descobrir que hi ha una havanera que es titula ‘El meu avi’. Segur que l’any que ve tendrem més cadires, tendrem micròfons que funcionin, tendrem tenors, tendrem guitarra, tendrem acordió, tendrem ‘El meu avi’ i, el més important de tot, tendrem un cremat. No sé si som optimista o ingenu.